Dia 2. Estambul

Avui vull començar el meu diari de ruta fent una gran felicitació al meu nebodet Pol que compleix exactament un any.  Això es per tu Pol.

I sí no és un pallasso contractat pel detall. Sóc jo amb el nas vermellós i gros de la radiació solar que me empassat avui. Tot el dia al punyeter  carrer té aquestes coses. I fent què , direu. Doncs fer el mateix que els altres 20milions de criatures d'aquesta megametròpoli, és a dir anar de  compres i menjar.
Sobre el primer dir que ja he aconseguit el fogonet de gas que necessito per quan vagi d'hotel de mil estrelles, o sigui quan acampi per algun lloc sota el cel. I ha estat senzill gràcies al Saidi, un dels empleats de l'alberg, m'ha posat un nom i punt sobre el mapa. Abans, però m'ha tingut mitja hora parlant sobre les seves noves polseres amb els colors de l' equip dels seus amors, el Galatasaray. Bé, d'acord, però no abans d'esmorzar podria haver estat, que avui, bé sempre, tinc gana quan em llevo.
I això em serveix per empalmar amb el tema del menjar. I està la cosa que avui he pogut afegir a les experiències d'esmorzar uns ous durs, acompanyats d' unes llesques de pa arrebossades amb més ou i fregides fins  engreixar d'oli. I la dosi de greix no s'acabava aquí. Unes olives negres i salades malparides (quin sed tot el dia) junt amb un  iogurt més espés que un griego han acabat de deixar-me sadollat.
Però només fins l'hora de dinar on no ha faltat l'universal kebab amb pintxos de xai. I abans de sopar no he pogut resistir passar pel moll a tastar el balik&ekmek, o el que ve a ser un entrepà de peix a la planxa molt popular per aquí. I ja a sopar plat de verdura i un simi, no el mono, sinó la crespella que venen per tot arreu en carros de venta ambulant, més que faroles diria que hi ha.
I ràpidament dir que també m'he passat per la mesquita de Süleymaniye i per la plaça Taksim, sí la del atemptat recent, però que no es notava res estrany, gent, gent i gent al seu aire. Genial.
Ah! I he pogut veure amb els propis ulls la realitat de molts infants refugiats que van vagant  pidolant, o bé venent rampoines pels carrers. Això ja no és tan bo.

Dia 1. Estambul

Finalment hem aterrat a la ciutat del mil noms. I jo millor que la meva inseparable companya una mica més marejada a jutjar pel que quedava de la caixa en la que venia.
Durant el trajecte he tingut el plaer  de dormir i d'esmorzar sense renunciar a un dels dos. I si és cert que som el que mengem, ja sóc una mica turc: un esmorzar a base de formatge, espinacs i cogombre a la manera turca. Ara que no faltava la mantega i melmelada de butxaca.
A l'aeroport un cop de mà rebem d'un altra cicloviatger. Diu que ve de recòrrer Iran. Easy ens diu. No sabem que pensar quan després el veiem rodar per l'asfalt entre el trànsit brutal d'Estambul.
Nosaltres, també gaudin del caos circulatori, però des de la finestra del transfer que ens du a la porta de l'hostal.
Aquí trec la bici de la caixa i comprovo si hi ha desperfectes. Ostres! Funciona!Tindré que pedalejar al final jeje!
Acabada la feina de muntar em prenc un got d'aigua i és després quan vec el cartell de no apte per beure. Tantes advertències de salut que em van donar i en un glop a prendre pel sac. Així que per arrodonir en prenc per sopar una amanida que si la preparat el que m'ha servit ja sóc un mestre del galope turco.
I la visita per la ciutat, un conflicte d'identitat, perquè aquests turcs tenen com afició assaltar-te amb preguntes sobre tu i així en un mateix dia he sigut argentí, australià, casat, i català. Un l'ha encertat, però és que fart de tanta especulació ja he saltat i he dit prou cullons!
I aquí un recull millors imatges.

Començament

La cosa ja està aquí. La data ha arribat.
Només calia posar-se una data i anar fent els preparatius. Sense pressa, però sense pausa. I així no hi ha més excuses.
Perquè si no ens obliguem amb una data, per molt que diguem jo vull fer, jo faria, jo algun dia agafaré i marxaré a... no ho fem. Sempre hi ha algú o alguna cosa que ens dóna l'excusa perfecta per posposar un GRAN VIATGE una i una altra vegada.
Si realment es té en ment fer un gran viatge, i no cal que sia en bici, s'ha de començar per establir una data de partida. Llavors, el temps està delimitat, ja no és relatiu i imprecís.
El calendari té un cercle vermell, els bitllets del viatge indiquen un dia i una hora, la pòlissa de viatge té una data d'alta, i la vida comença a escriure's en un altre estil a partir del moment que marquem una data.
Motes gràcies a tots els que m'heu ajudat perquè això sia possible, i per les mostres de suport. Sou la meva benzina.

Ací intentaré descriure tot el que em succeeixi i sigui grat de ser llegit ara que el meu somni es posa en moviment.