Dia 28 Port a prop Spitak-Yerevan (93 km)

No hi ha dos dies iguals. Si el primer a Armènia va ser fantàstic, i el segon un malson. Aquest tercer té parts de tragèdia al principi, i final feliç.

Aixeco campament abans de les 8 i ataco el port sense ni rentar la cara. La meva osadia es veu recolzada per una falta de vent. Al cim crec tocar el.cel.

 Estic cara a cara amb pics enblanquinats. Ha tornat el vent, i gèlid. M'abrigo sense perdre temps, menjo, i em llenço per l'altre vessant que en suau baixada em porta a un altiplà erm, però amb algunes cases. Em faig creus com pot haver persones vivint en paratges que posen els pèls de punta. 

Sacsejat pel vent i per.camions. la punyetera carretera és una infinita recta amb successius alts i baixos. Acabada una ascensió, es.divisa la.següent. Una còpia rera l'altra. La carretera és nefasta, no permet córrer de tants forats i pegats mal fets que té. Tot i així,crida l'atenció veure cartells que avisen de la presència de càmeres de velocitat. 

I si en altres països veia cotxes de pocs anys, aquí el vehicle omnipresent és un Lada utilitari de l'era soviètica.

D'aquesta manera, en un temps que sembla aturat, en coronar un alt vec a la llunyania una aparició monstruosa. Per sobre dels núvols s'alça en solitari el con més enorme que he vist mai: l'Ararat. La seva figura deixa sense alè. Afortunadament, en aquest punt on em trobo la carretera inicia una baixada que em porta a sortir de les muntanyes. En un tres i no res estic rodejat de camps de fruiters en flor, canals d'aigua i a banda i a banda de la carretera cases amb jardí. 

La temperatura ha pujat també i el Sol crema. Em crec estar a l'equador.  Si ja em miren desconcertas per anar en bici,   veure un esquimal en bici els.deixa bocabadats. Així que faig un striptease sense música i em vesteixo apte pel temps de.les.terres baixes.

Estic en un altre món, ho confirmo quan vec que la carretera es converteix en una autovia amb bon asfalt i un voral!' Arribar a Yerevan esdevé una realitat. No obstant, no vull ser ansiós i m'aturo.a.Ashtarak a fer un mos. Preguntant a vàries persones, ningú em sap indicar un lloc de menjar. Això em desespera d'Armènia, tenir diners i no poder comprar. A Georgia encara trobava algun lloc de.fast food molt a desgrat.I si no a menjar de market. Aquí ni això. Quan anava a tirar de les provisions vec un local de kebab. Sacio la gana amb un dürüm kebab, encara que aquí li diuen shawarma. I diuen que no tenen res en comú armenis i turcs. Enmig del dinar, uns homes d'una altra taula em criden perquè  segui amb ells. I ja hi som. Un d'ells treu 2 ampolles de vodka que fins que no es buiden no marxa ningú, inclos sevidor. 

Malgrat el vodka, tinc molta set així que, de nou sol, marxo a buscar aigua. Reposat el líquid, afronto els 20 km a Yerevan on la dificultat està en trobar l'alberg. Sense gps que funcioni, he de jugar al perdoni, com es va a... fins anar apropant-me. 

Coronant el port

Armènia, és una autèntica creu

L'Ararat al fons

De nou en una capital

Dia 27 Hagpat-Port a prop Spitak (91km)

Aquí a Armènia també funciona allò de què el que no es menja avui, queda per demà. I per l'endemà! Ni la gana matinera que tinc podria acabar-se aquells plats amb les restes del sopar passat. I la Sra. Bartush encara hi afegeix unes patates bullides, i uns talls de julivert escaldats. El vestit de ciclista es va quedar petit.
Abans de.partir d'aquella casa de "xocolata" la dona no va estar-se de donar-me més menjar per la travessa. Tant la mula com jo no ens podiem moure.
L'entrada a Armènia no podia ser més prometedora. Poc sabia que les coses  canviarien en poc temps. Només sortir de Hagpat la carretera tant plàcida fins allà es converteix en una rampa sense fi. La vall es tanca i l'única sortida és ascendir per la paret dels cingles. I abans d'arribar amunt, ja he pait el sopar, esmorzar, i faig mà de les provisions que m'havia donat la Sra. Bartush, i que quasi rebutjo. Estic ara convençut que van avisar- me, però no vaig comprendre,així que van optar per donar-me menjar tot i veient la meva limitació.
A pas de cargol, vaig remuntant els revolts de la.carretera.La meva ascensió és pletòrica veient com camions resten aturats a mitja pujada, i els seus conductors intenten refrigerar els motors amb aigua agafada de la muntanya.
L'odissea és èpica quan creuo túnels i torno a l'era de les.cavernes : ni llum, ni asfalt, simplement coves!
Estic tan amunt que ja vec la neu. El paisatge és escarpat, sense arbres, és realment un altre món.
 Així apareix la ciutat de Vanadzor. Un nucli gris de blocs de formigó envellits acceleradament per les.dures condicions d'aquelles altures. M'aturo el temps essencial per buidar la bufeta i segueixo.
 El camí és un rodar per un altiplà envoltat de muntanyes nevades i paisatge buit, on no hi falta el vent bufant de cara. Després de vàries aturades ficant mà a les provisions, arribo a Spitak. No és millor que Vanadzor, però m'aturo a un forn de pa-cafeteria on demano algo sòlid de xocolata i per veure el més fort que tinguin. Amb sorpresa no em serveixen vodka, sinó black coffee, que quasi es.pot masticar. Aquest beuratge, no es pot dir cafè, em dóna el dopatge necessari per.pedalejar, i la mestressa del local l'empemta per marxar ja que tornant del lavabo ja m'havia deixat les coses al carrer. Abans, però, jo ja li havia deixat un regal al lavabo.
I de nou amb aire en contra, al que s'afegeix la pluja, i quan la cosa no podia ser pitjor vec la senyal d'anunci d'un port de 8 km.  I com tenia gana, la mateixa que arrossegava tot el dia, i havia encara claror decidexo buscar un lloc on plantar la tenda, no.havia altra.
Buscant és quan em topo amb el que és un magatzem abandonat, que em serveix per estar resguardat del vent i mirades impertinents. Abans de fer-se fosc cuino el sobre de pasta amb una llauna de tonyina, que juntament amb pa i nous son el sopar. I per tenir uns bons somnis em preparo una infusió acompanyada d'una pasta de.la.Sra. Bartush. Quina dona més santa!

La Sra. Bartush i el Sr. Rafin.

A tocar de la neu

Vanadzor

Hotel Magatzem 

Dia 26 Tbilisi-Hagpat (110 km)

Sembla que els dies de descans es paguen. A les primeres pedalades noto dolor al cul. I una sensació de pesadesa inusual, encara que això es deu al fet que m'he permès fer un esmorzar de luxe aquest matí amb tot el que vaig poder portar del carrefour. Sí, no sabia que hi havia carrefour a Georgia fins que vaig arribar a la capital. I val una visita també.
La carretera sembla que et porta cap un altre món veient com el paisatge no té res a veure amb el que havia vist.
Pasat Mereuli, la darrera gran ciutat abans de la frontera, em vec sorprès per l'aparició des d'un camp i dirigint-se a la carretera d'un ciclista amb alforges i aspecte de no haver-se dutxat recentment i més.
Es tracta de l'Stephen, un irlandès que, sorprenentment, també va sortir d'Estambul fa 24 dies, com jo, i es dirigeix cap a la Xina, altra coincidència! Malauradament, el seu pla passa per entrar a Azerbajan, creuar el mar Caspi, i rodejant Iran entrar a Turkmenistan. És una opció, però encara no té el vsat de Turkmenistan i el necessita aban d'embarcar. I un cop al país només disposarà de 5 dies per creuar més de 1000km! I això m'ho explica com si fos senzill.
Ara el que no m'explico jo i ell tampoc és que fa en la carretera que mena a Armènia, doncs és el meu tercer país de la ruta. Consultem el meu mapa i veiem que a pocs quilòmetres hi ha un ramal que permet empalmar amb la carretera d' Azerbajan. Les fronteres en aquesta part de Georgia estan molt properes i pots depistar-te, més si no dus mapa.
Així que rodem una estona junts, en la que queda patent que no sabem anar en parella, sent dos solitaris, però el experiment no surt del tot malament. Per mi és una oportunitat de conversar de l'experiència del viatge, i sobretot de les coses passades a Turquia, i on es veu que tenim molts punts en comú, i molts çays beguts!
Aviat la cosa s'acaba, ja que els nostres camins prenen rumbs distints. Intercanviem contactes i quedem convençuts que ens tornarem a veure, a la Xina segur.
El pas de la frontera s'assembla a treure una entrada pel cine, del senzill i ràpid que té lloc. Som 4 gats els que entrem i no fem pinta de causar guerra.
I ja som a un tercer país.Canvio moneda al primer i únic lloc que hi ha, i tot i així obtinc un canvi més favorable que l'oficial. 12.800 drams em donen, que ara que hi penso fan uns tristos 20€. Almenys em serveix per fer les primeres compres al nou país. I aviat aprenc la meva primera paraula en armeni, yur, que no pararé d'usar ja que vol dir aigua.
M'endinso per una carretera que seguint el curs d'un riu s'escola per un estret canó. A banda i banda les muntanyes van creixent, i és que Armènia no li falta aigua, ni muntanya, com començo a veure.
El que falta és una reparació urgent de la carretera, i més vida. Acostumat a les grans ciutats turques, i les paradetes de venda de qualsevol cosa al marge de la carretera a Georgia, aquí no res. Moltes velles i en desús instal·lacions. Segueixo i per avorriment de no veure res, decideixo agafar el trencall que va a Hagpat, que segons el mapa té quelcom d'interès. Pujant, és Armènia ja ho deia, uns paios fent un pic-nic em criden. En un moment acabo amb les mans plenes.de.menjar, i el vas ple de vodka, i brindem, una i una altra. Decideixo retirar-me quan l'alcohol comença a produir conductes desviades en els meus amfitrions. Tiro cap amunt i les.vistes són una d'una majestuositat enorme.
 A Hagspat, no sóc l'únic, un autocar ple de.turistes xinesos em creuo. I no sé la raó fins que parlo amb en Rafin, un home del poble que passeja les seves vaques. Diu que és el monestir del segle 4 d.c
I perquè són les 7 de la tarda, em pregunta on dormiré. Li assenyalo la macrobossa vermella on duc la tenda, i no entenen la cosa, em diu que em quedi a casa seva. El monestir no em desgrada, però l'acollida que em fa en Rafin i la seva dona la Bartush, no té preu. El dia acaba amb un bon llit, havet sopat tots plegats mig armeni, mig rus, mig català, mig anglès, mig alemany, mig francès, fins encertar-la.

El ciclista d'Irlanda

Anem per bon camí

Molta aigua

Rodant per les altures

A l'entrada del monestir de Hagpat

Dia 25 Tbilisi

Avui és dia 23 d'abril, dia de Sant Jordi, que resulta que també és el patró de Georgia, no obstant, el que el georgians estan a punt de celebrar és la Setman Santa.
Sí, demà és dia de Rams, i la  setmana que ve viuran el divendres sant i el diumenge de resurrecció, o sigui la Pasqua. I no és que s'hagin recordat ara, o bé vulguin canviar les dates, sinó que és ara quan toca segons el seu calendari litúrgic. Perquè aquí no volen saber res del Papa de Roma, que ja pot cantar misa.
Els georgians tenen la seva propia església al capdavant de la qual hi ha el Patriarca de Georgia com a líder epiritual. Una de les esglésies orientals ortodoxes, en oposició a l'església catòlica de Roma. Tots són cristians i adoren a Jesucrist, però en dates distintes a raó de divergir en la litúrgia, en aquest cas per basar-se en el calendari julià (sí de Juli Cèsar)mentre nosaltres anem amb el gregorià.
O sigui que el fervor religiós es palpa. La venda d'espelmes s'ha disparat, i els pidolaires de sempre veuen com altres els prenen el lloc a l'entrada dels temples per treure algunes monedes del penedits creients. Les dones no entren als espais sagrats sense abans cobrir-se el cap amb un vel, i si no en porten un, cap problema, en hi ha de diponibles a l'entrada per ús temporal. I com deia que demà és Rams, per tot arreu es venen branques d'olivera. Així que res de roses i llibres de moment. Diuen que ho deixen pel dia 2 de maig, que com a fidels, i molt veient les santificacions i reverències per minut que es donen aquests dies, no deixaran d'adorar el seu sant preferit.
Com aquest any la setmana santa ja l'he patit, vaig a descobrir altres cares de Tbilisi. I només em qudaria amb les seves cases de banys d'aigües sulfuroses de propietats medicinals, sinó fos que fins ara no em fa mal res. Doncs a passejar per grans avingudes que no donen opció a creuar perquè no hi ha pasos de vianants. I si un té la mala sort d'anar al número d'enfront haurà de suicidar-se creuant pel mig, i ja he dit que les avingudes són grans, o bé donar una volta de tres parells de nassos fins trobar un pas subterrani. I no és el metro, que aquí sí que en hi ha, però a nivell de terra. Uns passos que acaben sent unes galeries de botiguetes amb productes ordinaris.
I si deixem de banda els cafès elegants, els bars amb pintes de cervesa, les franquícies de menjar ràpid, les botigues fashion, etc, que es reprodueixen en tote les grans ciutats, Tbilisi exhibeix moltes vinoteques on comprar i degustar vi a totes hores. I la gent reputada veu al carrer vi en copa de vidre, mentre la gent repudiada veu vodka directament de l'ampolla.
I no és molt gran Tbilisi perquè coincideixo en l'hostal, àlies quadra, amb dos.ciclistes francesos que també viatgen en bicicleta, fa 3 mesos! Diuen que van a la Xina per raons d'estudi i que estan encallats a Tbilisi gestionant visats, el de la Xina, i el de kazakhastan. O sigui que aniran a Bakú per dirigir-se en ferry a la estepa kazaka. La ruta del nord. Diuen que arribaran abans que jo. En tot cas, ens intercanvien contactes, i el primer a ser a Beijing podrà enviar foto a l'altre!

Cases penjades de Tbilisi

Des del Fort de Narikala 

Vista de la zona vella de Tbilisi

Rams d'olivera

Dia 24 Mtskheta-Tbilisi (26km)

Una gran ciutat per baixar de la bicicleta i barrejar-se amb la massa de gent com un més sense ser reconegut.
Les grans ciutats no solen ser bons llocs per un ciclista i Tbilisi no està feta per vianants, menys per individus sobre velosipeds.
Arribo a les portes de la capital de Georgia en el pitjor moment fel dia: hora punta 8 del matí. No tinc pressa, que per això vaig en bici. Decideixo esperar el meu torn en una benzinera, entretingut veient un rally en directe. Cap a les 9'30h vec que la desfilada de vehicles minva en torno a reincorporar a la agònica tasca d'entrar a la ciutat. Sorpresa tinc quan noto a la meva esquena que no és la meva ombra la que em segueix, sinó que es tracta d'un altre abnegat ciclista. Un tbilisenc! Com un dofí que ve a salvar un nàufrag, es posa al capdavant ,  i contra la marea de vehicles va obrint pas per conduir-me al centre de Tbilisi. També ell va a incorporar-se a la seva feina, però sobre dos rodes.
Quan som al cor de la ciutat vella i havent deixat nostres respectives muntures en un aparcament de bicicletes que em sobta que existeixi, acordem anar a esmorzar plegats. És llavors quan conec a en Zutrab, un georgià de la capital, aficionat a maratons, i practicant del ciclisme extrem, rodar per Tbilisi.
No fa ni 5 minuts en la capital i ja conec un dels seus residents, que molt amablement em fa una breu introducció a la ciutat, i de pas el país.
Per raons de feina ell, i jo perquè he de trobar lloc per passar dues nits, ens separem, però decidim tornar a trobar-nos més tard.
De moment, vaig a l'adreça d'un hostal que s'anuncia per internet amb bona ubicació, en un edifici històric, i molt econòmic. I en efecte, molt poc cal per estar-s'hi, molt pocs miraments, atès que es tracta del típic hostal de motxilers amb aire de camp de refugiats. Com no tinc ganes de buscar quelcom que podria ser pitjor, improbable, encara que segurament més car, m'instalo en un llit tronat, i em poso a la rutina d' un viatger que té sostre p er avui i ja ha menjat: rentar roba.
Per sort, la cosa no dura gaire i a les 14h, com convigut, em trobo de nou amb el Zutrab, i anem a dinar. És llavors quan puc gaudir de l'amabilitat d'aquest bon samarità. Em fa una selecció de plats propis de la cuina georgiana, amb cata de vi inclosa, en la qual em parla orgullós del vins del país. No puc creure que m'ompli amb tantes atencions, i tot a canvi de sentir les meves desventures!
Si la bicicleta ha fet que ens coneguéssim, el vi ens fa amics de l'ànima. Ens acomiadem, per sempre segurament, però abans tinc temps de passar per la seva oficina a portar-li una ampolla de vi. No tant cara com la que ens hem begut al dinar, amb tots probabilitat, però tinc excusa de què em va més la cervesa que el vi.
I ja amb l'estómac ple i la bona entrada a la ciutat, sens dubte, em poso a descobrir una ciutat  medieval, comunista, i amb nombroses esglésies ortodoxes.

Riu Mtkvari

 Església de Metekhi

Funicular a la fortalesa de Narikala

El meu amfitrió, en Zutrab

Les recepcionistes de l'oficina amb el ciclista de terres llunyanes

Dia 23 Surami-Mtskheta (118 km)

Després d'un sopar de market i una nit molt curta em llevo amb poques ganes de pedalejar. Quedar-se una altra nit no entra en el cap vist que estic enclavat en un poblet de muntanya amb pocs amics, i pocs al·licients. I el temps està empitjorant. Així que  m'acabo les sobres del sopar i recullo la roba encara mullada de la bugada tardana.
Avui em fixo quedar-me a les portes de Tblisi, em separen més de 100 km, i prendre-la el dia següent amb les primeres llums.
A la vora de la carretera estan muntades nombroses parades de venda de qualsevol cosa: artesania, beguda, menjar, lubricants de cotxe. Des de Batumi, vec que la vida d'aquests pobles petits (daba, en diuen) gira al voltant de la carretera. Tots els negocis que pot necessitar algú que passi per aquí es troben a banda i a banda de la via. Però si a Turquia en un supermarket podia trobar una varietat acceptable pel meu humil pressupost, a Georgia més de la meitat de l'espai dels minimarkets està ocupat per alcohol: cervesa, vi, vodka,  chacha (brandy autòcton) i altres begudes espirituoses. I amb la set que porto a sobre!  Afortunadament, a Georgia l'aigua és producte nacional i es troba a tot arreu, i barata quan brolla de  fonts naturals, abundants sempre. Parlant amb l'Erakli ja em va comentar que a Georgia hi ha molta misèria perquè falta treball. El passat soviètic és una llosa difícil de treure's de sobre.
Amb uns primers quilòmetres per una carretera destartalada, llançant-me cap els marges en més d'una ocasió per culpa d'un brètol en sentit contrari, em distreu veure com un home passeja un porc com si fos un gos.
Miraculosament, la carretera muta a una autovia de dos carrils per banda, i per fi un voral! Ara tinc el meu carril particular on poder rodar còmode i gaudir del paisatge. No hi ha asfalt, és formigó per on rodo, però ja firmo. Per si fos poc,  bufa un vent d'esquena que em dóna ales, i arribo a velocitats de 30 km/ h en pla per primera vegada en el viatge.  Arribar a Tblisi es fa molt temptador.
No paro a Gori, llar del brutal Stalin, per no donar volta. Malgrat aquest entusiasme, el dia es fa fosc i cau un ruixat que m'obliga a refugiar-me. Havent minvat torno a rodar a velocitats supersòniques i ja no veig rètols de distància  a Tblisi, sinó de Teheran! Què passa aquí? He passat de llarg?  Coses d'aquest país.  En lloc d'indicar-te distàncies curtes, et planten un gran rètol amb les distàncies a capitals estrangeres.
Aviat agafo el desviament a Mtskheta, ciutat museu de Georgia, i antiga capital del primer regne de Georgia.Considerada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco val una estada.
Després de visitar varis allotjaments i regatejar el preu em quedo en una guesthouse per 14€ la nit, davant de la mateixa catedral!

Massa ràpid?

Vistes des de l'habitació de la guesthouse

Monasteri de Jvari

Catedral de Svetitsjoveli

Dia 22 Vani-Surami (124 km)

A les 7 del matí el Sr. Lui ja em volia fer fora. Sense rentar la cara ja estava amb la mula i els trastos en el carrer. Sort que la seva dona és una santa, i mana a casa, ja que no només aconsegueix que el Sr. Lui canviï d'idea, sinó que també vagi a comprar l'esmorzar per tots dos. De nou,  ambdós asseguts a taula amb propies tasses de çay i omplint l'estómac amb aquell formatge ranci del sopar juntament amb pastissets recent comprats pel Sr. Lui. La seva impaciència es evident ja que posa fi aviat a l'esmorzar cremant-se la llengua amb el çay encara calent. Jo, sense fer cas, em menjo un tros de formatge més i prenc un altre pastisset.
Finalment, apareix l' Erakli, i mig carrer assabentat de la meva estada, i la fem petar una estona. I l'Irakli decideix acompanyar-me amb el cotxe a la sortida del poble perquè aquí si ets forani et fots perquè , o bé no hi ha indicacions, o bé estan en alfabet georgià i és com veure una pintura abstracta.
Si la carretera principal fa que estiguis en tensió , circularper vies secundàries resulta un descans. Fins que et trobes perdut i t'adones que el mapa que dus és incomplet. Preguntes i si un diu dreta, altra diu esquerra. Al final tires d'intuïció i eureka! La sort em sonriu, malgrat acabo a la carretera maleïda de automobilistes bojos.
 I enmig de la caravana de vehicles em creuo amb un rodamón i la seva mula. Es tracta d' en Wang Jun, amb auest nom només podia ser xinès. Em diu que fa 9 mesos! Que va sortir de casa seva , que ha visitat 15 països, i que vol veure tot el món. Estic aclaparat, el tio m' ho explica com si fos un acudit. Intercanviem correus i ens desitgem bon viatge. Podeu seguir la seva història, sense perdre la meva, al  facebook 46478145@qq.com.
A Zestafoni estic fins els cull... i decideixo fer parada i recarregar energies. Vull fer 60 km en 3 hores. Possible, sí, probable, no com així passa.
És segurament l'etapa més dura de Georgia, ja que per arribar a Tblisi cal creuar la serra de Likhi que uneix el gran Caucas al nord amb el petit Caucas al sud, dividint el país en dos.
Em trobo jo a les 3 de la tarda amb un Sol que torra pujant entre muntanyes. Em sentia petit, molt petit. I amb molta set. I quan portava 55 km  apareix el maleït port amb rampes del 8%. Ni plorar podi, com anava de deshidratat. I les cames ni es movien. En moments així, trobes a faltar companyia. I toques sostre quan primer et surt un gos emprenyador bordant-te a 1metre, i després et topes amb un túnel de 1760 m.  Llavors es quan pares i agafes aire. Sortint de la carretera s'entén. Beus, menges i et dius que si pedalejar és el que t'agrada, què pressa hi ha. Passat el daltabaix mental supero el túnel per una carretera  que , tot i enfilant-se per sobre dels 1000 metres, em permet abstreure'm del sorollós trànsit.
El Sol ja està baix, jo mort de set i gana, i no sé encara on dormiré, però demà continuarem que no hi ha dos dies iguals.

Wang Jun, el rodamon cap a Occident

Tblisi, primer, després Erevan

Dia 21 Batumi-Vani (132 km)

Deixo endarrer una ciutat on he passat un dia molt diferent al que estava acostumat: pasejar, anar a menjar de restaurant elegantment vestit, tenir una conversa de més de 1 minut amb algú, fer el ronso. I també reflexionar sobre el que he fet i deixo endarrera. He gaudit moltíssim a Turquia, tot i les nombroses etapes exigents i el trànsit molest. Em quedo amb la imatge de la costa abrupta, verda i el mar infinit tot i ser un petit mar interior. I sobretot amb el caràcter de la gent, molt desenfadat, curiós, extrovertit, però cordial amb el nouvingut i sempre disposats ells a donar un cop de mà a algú com jo perdut en tantes ocasions. Trobaré a faltar el çay, aquell moment per compartir unes paraules, unes rialles, una intenció de comprendre un a l'altre.
Surto de Batumi amb nostàlgia, i aviat es converteix en amargor veient l'estat infernal de la carretera. I és que en molts llocs no hi ha asfalt! L'única carretera i no és més que un camí per on circulem tots, camions, cotxes, marshrutkes, vaques, porcs,gossos i altres bèsties: conductors eixalabrats que avancen en revolts, intenten veure quants vehicles poden superar d'una tirada, etc. I el govern sembla que no vulgui posar ordre veient la falta de senyalització per avisar.
Afortunadament, des de Kobuleti encamino cap Ozurgeti i el trànsit diminueix molt. Encara em piten, però puc gaudir dels sons que m'envolten. Estic enmig d'un paratge de camps de pastura, arbres flanquejant la.carretera, turons amb casetes blanques,i molta aigua. Rodar es converteix en un fruir dels sentits. Vaig lent, aturant-me per contemplar amb paciència tot. Un altra cosa a destacar són les nombroses creus i esglésies que van apareixent aqui i allà. Ara que de gent ni rastre.
 Coronant un petit port m'apareix al davant la imponent serralada del Caucas gran. Treu la respiració. Estic amarat de tot l'espectacle natural de Georgia.
La carretera em torna a posar en estat d'exitació, apareix el primer rètol que indica una distància i em diu que Kutaisi queda a 30 km. Portava ja més de 100 i eren les 6 de la tarda. Opto per anar a sopar i seguidament continuar rodant fins on pugui. Acampar és possible aquí. Trobo gent al carrer que em fa aturar, intercanviem noms, fem mímica, poca cosa. En un altre poble, algú em crida en anglès, paro, podem entendre'ns! Diu que en el següent poble hi ha un hotel. Corro, es fa fosc. A l'entrada pregunto a uns homes amb uniforme de bombers, em senyalen a una dona a l'altra banda del carrer. Parla anglès. M'indica l'hotel, però un dels bombers li diu quelcom. Ella tradueix dient que l'home em lloga una habitació per 10 laris la nit. Accepto. Vaig a l'adreça que em diu on m'esperen. Allà em trobo a un home de 50 anys. Només parla georgià o rus. M'ensenya l'habitació, la dutxa i em diu que seran 15 laris. Li dic que tinc gana. Es posa a fer el sopar: una espècie de farinetes acompanyades amb formatge que treu d'una olla amb líquid. Al final està bo. Després ve la seva dona i em prepara un çay. Quin gust! Ja més relaxats, puc conèixer més aquell home. Es diu Lui i té un fill a la universitat. Li encanta el formatge i té vaques de les que treu la llet. I coneix algú que parla espanyol! Em passa el telèfon de l'Erakli, un georgià que va viure a Espanya. Parlem llarga estona i quedem per demà.
I el dia acaba amb noves amistats.

Churchkhela

En Lui i l'Erakli (dreta)

Dia 20 Batumi

Dia de descans que m'he passat fent feina. Avui per primera vegada a la ruta m'he afeitat. La crema solar, la pols i la suor formaven una pàtina molt incrustada amb els pèls. He hagut de rasurar amb esmeny per eliminar tant  crosta!
També he aprofitat per fer bugada, així com ajustar la mula. He hagut de fer una intervenció urgent tornant a encintar el manillar, que amenaçava de esquinçar-se. També ajust de frens i regulació canvis.
He esta passejant per Batumi. Una ciutat en expansió. Molta obra faraònica i macarrònica. Edificis i torres modernes per allotjar casinos o oficines. No obstant, això va acompanyat d'un ordre en l'espai públic amb parcs ben enjardinats, un magnífic passeig marítim, carrils bicicleta i altres. Us diré que no vaig perdre l'oportunitat de tastar el carril bici a tocar de la platja. Un plaer!
La meva idea era quedar amb el noi que em va donar un cop de mà el dia anterior i agrair-li amb una bona birra,  però no vaig poder localitzar-lo. Finalment, al vespre i després de enviar-li un sms, em va respondre. Només pel deute pendent, he de tornar a aquesta ciutat de platja, casinos, i night clubs, especialment aquest últim jeje!
El que m'emporto com a riquesa personal és la conversa amb la Maria, la noia que em va cedir la casa on dormia. Em va captivar el seu amor per Georgia, malgrat ha nascut a Rússia. Em va explicar el perque: resulta que quan Déu va repartir el món, els georgians van arribar tard perquè estaven fent una supra, un banquet on no hi falta de res. Com Déu es va quedar estranyat, els georgians el van invitar a una supra, quedant tant satisfet que va donar als georgians la part que s'havia reservat per ell. I així de cofois ho conten i orgullosos es senten de viure en el millor lloc.
Veure a l'endemà quan comenci el meu periple caucàsic!

Khinkali 

Sinori

Dia 19 Rize-Batumi (126 km)

Mireu les primeres fotos des de Georgia!
Tenia tantes ganes de tornar a menjar pernil que no m'jo vaig pensar dus vegades. Aquesta nit em fotré com un gorrino em repetia. I em donava forces! Etapa rècord de la ruta. I també rècord de túnels: 9! Alguns molt cabrons com el de cayelli, i els seus quasi 2 km! No havia esprintat tant en la meva vida!
A la frontera cap problema. Tothom em deia endavant, endavant. Era diumenge i es notava menys trànsit. Els guardes no anaven tan estressats i volien saber d'on venia aquest sonaten bicicleta. En passar la frontera canvio les lires turques que em restaven per laris georgians. Ara torno a no saber si vaig molt carregat de diners o és xavalla. Hauré d'anar a fer gasto a veure quan em cobren aquí per una ampolla aigua, el meu índex de preus personal.
Es tracta de la mateixa costa, però la cosa canvia. A part de ser 1 hora més que a Turquia, començo a veure les primeres esglésies des de feia temps, anuncis de cervesa i de casinos, i molts cotxes de gamma alta. Ara bé, la carretera, semblava que no podia ser, ha anat a pitjor.
M'encamino a Batumi sense pressa amb la idea de trobar l'alberg juvenil. Res. Més perdut que una llentia en una paella. Sortosament,un ciclista local em dóna un cop de mà i em guia a la direcció correcta. Dec portar a l'esquena del maillot algun cartell que digui: busco un amic, no mossego, o bé deu ser la cara que duc despreés de tot el dia pedalejant el que fa que la gent m'ajudi.
I acollit, no en l'alberg, sinó en una casa privada, o guesthouse, surto a fer els primers tastos de la cuina georgiana. Us explicaré en la pròxima entrada.
Per cert, vull donar la meva felicitació a distància als nous pares i formidables amics del Pla: Xavi, Glòria i la recent nascuda Bruna. Espero foto!

Dia 18 Akçaabat-Rize (102km)

Tenia intenció de dormir a menys de 100 km de la frontera, però el mal temps del matí, i sobreto la fatiga a les cames, que finalment ha sobrevingut, han frustrat el meu pla.
Vist que els elements es conjuraven contra mi, he decidit prendre'm l'etapa amb calma. Tant és així que només sortir de l'hotel on ja m'havia pres 3 tasses de çay, la meva bufeta quasi plena, m'en vaig directament a prendre una altra çay amb uns homes asseguts en una casa de te, en veure que sentien curiositat per mi. Amb la qual cosa abans de sortit dAkçaabat ja estava desesperadament buscant un vàter!
Amb la calçada convertida en una piscina, em toca creuar l'abominable Trabzon. La experiència irrepetible, en serio, mai més.
Havent escapat de la ciutat pirata, com l'havia etiquetat per la seva fama de port franc, torno a la meva rutina de pedalejar pel voral de la carretera costera concentrat en  no ser presa fàcil dels monstres de 8 rodes que m'avancen.
La costa es perfila bé davant meu, la carretera, com els dies anteriors no presenta pendent i va enganxada a la línia de la costa. A la meva dreta començo a veure els primers cultius de te. No és estrany ja que estic a la província de Turquia on es produeix tot el te nacional. Em sorprèn veure com malgrat l'escarpat del terreny, està tot cobert d'aques cultiu.
Cap al migdia, hora de dinar, vec que el trànsit disminueix, així que aprofito per fer avançar quilòmetres més en solitari i parar a omplir l'estómac més tard.
Arribo a Rize sorprenentment sense mal temps ni fent-se de nit com dies endarrera. Tot i així, sé que m'espera fer la bugada d'avui i del dia anterior. Un dia pot passar, però dos la cosa tufeja de mala manera!

Els protes

Cultius de te

Dia 17 Giresun-Akçaabat (119 km)

La veritat és que estic negre d'aquesta carretera. I no només ho dic en el sentit d' estar fart, sinó que tant la mula com jo acabem plens de sutge del fum. I quan es tracta de creuar un túnel, la dificultat és doble: no hi ha ventilació i la il·luminació és quasi simbòlica.
Per això avui he decidit fer una tirada llarga i cremar quilòmetres. Ara estic a uns 200 km de la frontera, amb la qual cosa el diumenge podria dormir a Georgia. Tot dependrà de com aguantin les cames (de moment sense queixes) i el temps, plujós avui i demà.
La sortida de l'ögretmenevi d'avui s'ha retardat a causa de la meva gula matinal (menjo com si anés a ser el meu últim àpat) i sobretot a raó d' una pobre dona que no volia deixar-me marxar sense acomidar-se. Ella plantada davant la mula no parava de repetir-me alguna cosa que en el meu mini dixcionari de català- turc no constava. Així que veient que la cosa no funcionava, la dona treu el seu smartphone i utilitzant el google translator aconsegueix el que hagués estat impossible, almenys per mi: que vigili i que tingui molta cura, llegeixo. I m'acaba donant un pastisset, encara que no me l'havia guanyat. Li dono les gràcies de tot cor, o com diuen per aquí: eyvallah, posant sempre la mà dreta sobre el pit.
I a fer quilòmetres i més quilòmetres sense cap altra interès. Hi hagut un moment que en un costat de la carretera tenia el mar i en l'altre la neu, al cim de les muntanyes de l'interior. Moltes benzineres després, m'aturo a dinar en un raconet per no cridar l'atenció. Babau de mi. És apropar-se el primer curiós que quan veu que no sóc un sec alemany, sinó ispanyol, comença a donar veus i, a treure el mòbil per trucar a algun amic, fins i tot. I jo amb el menjar a la boca encara, rodejat de públic, tal com un espècie rara d'organisme. I per quins set sous, algú acaba traient una tassa de çay del no-res.
Intento dormir a l' ögretmenevi d'Akçaabat, però sense motiu em diuen que yok! Insisteixo i em planto allà. Ha començat a ploure i no vull marxar sense lluitar. Em deixen palplantat una hora, fins que apareix un dels gerents, amb corbata i traje. Torna a dir-me que yok i llavors em fa preguntes. A cada una li dic que tinc gana, fred, cansat, a veure si respon amb quelcom amable. Res. El tio que erre, que erre, amb que ekonomi türkie, güzel, superb i altres gaites. Quan para de ploure agafo i surto, que són les 20h, i tinc gana. Buscar un otel (aquí són sense h) i a menjar. Demà altra cop a la carretera.

Neu a la vista

Kalesi a Tirebolu

Tatuatge ciclista

Dia 16 Fatsa-Giresun (105 km)

Avui a l'ögretmetevi de Giresun no em donen l'esmorzar fins les 8h, així que manifestant aprofito per fer la crònica de la jornada anterior.
Dia amb una suau temperatura i Sol que no molestava per una etapa amb dues parts. La primera el tram costaner a partir de Bolaman. Implica fer més quilòmetres per arribar a Ordu, però diríem que és la via ciclista per saltar-se el 4 km de túnel per on va la carretera D110.  I quin plaer! Retrobament amb la costa, i amb una serenitat, ambient bucòlic, i vaques i gossos lliurement enmig de la calçada. Un paisatge captivador. Un dels punts emblemàtics és el cap de Jasón, una punta de terra anomenada així en referència al heroi grec Jasón, que juntament amb els argonautes va passar per aquí de camí al regne de Colquídia (actual Georgia) Ja tenim dues coses en comú doncs: dos herois que anem rumb a l 'orient.
Passat el tram costaner retrobem de nou l'autovia. Si abans respiràvem aire, ara ens embrutem els pulmons de pol·lució. I iniciem la segona part tornant al mateix des de que vaig sortir de Sinop: voral, voral, voral, com si fos el meu carril particular escridassant als maleïts dolmus i altres intrusos. No obstant, sortint d'Ordu m'he trobat un vent de cara que m'ha deixat sec abans de Giresun, havent de reposar combustible a Boluncak. Aquí he estat ben assistit pel Mohammed, un jove aprenent d'iman que m'ha ensenyat la revelació divina. Això no, però el seu ekmek arasi köfte que m'ha preparat sí que me l'he empassat!
I som-hi que espera Giresun, capital de l'avellana. I ostres quants avellaners, per tot arreu, fins i tot a les pendents abruptes de les muntanyes. Com coi s'ho fan per recol·lectar-les?
Arribada amb temps a la ciutat per visitar-la. Ara be, el gps m'ha fallat per trobar l' ögretmenevi i he hagut d'anar jugant el joc de guiri perdut que no sap encara distingir dreta i esquerra amb turc. Però aquí, a més, era saber  amunt i abaix per localitzar-lo. Va costar, però aquí estic esperant ara l'esmorzar. Us diré

Cap de Jasón

Persembe

Camps avellaners

Una altra conquesta. 1000km de ruta!!