Dia 59 Teheran

En Masud em ve a buscar a les 6:45 h per portar-me a fer una volta en bicicleta per la ciutat. Com és divendres, festiu a l'Iran, té el dia lliure, i jo,  ganes de treure la mula.
Si a mi aquests dies sedentaris m'han fet apujar de pes, a la mula tot el contari, està més lleugera de pressió de rodes.
A en Masud li acompanya en Nigel, l'avi australià és ara l'invitat de la Marian i en Masud. El cas és que el primer  amfitrió que va trobar a Teheran no podia continuar allotjant-lo i li va passar el contacte de la Marian. Aquesta dona s'ha guanyat la fama de rescatadora de ciclistes perduts per Teheran.
Perquè és festiu i perquè la hora és de les que fa mandra moure's , l'avinguda Vali-ye-Asr, una de les artèries principals de la ciutat, està pel nostre total ús. Si de cas, no ens saltem cap semàfor. Si de costum els conductors els ignoren, no els donem més facilitats.
Anem cap al nord de la ciutat, i com més al nord, més amunt, així que ho  fem en pujada, suau, però progressiva. Ens hem de trobar amb altres 3 ciclistes a la meydan-e-Vanak. De camí, fem una aturada per comprar l'esmorzar: barbari (pa) en un forn de pa que només fabrica aquest tipus de pa,  i formatge cremós, que es troba a qualsevol botiga .
Els altres 3 ciclistes no es presenten a l'hora, més aviat s'acaben de llevar quan els truca en Masud. Amb aquestes, canviem el lloc d'encontre i ens dirigim al parc Ab Atash, que vol dir aigua i foc.
 El parc està decorat amb motius mariners, té un faro, imatges de dofins , restaurants en forma de vaixell. Sembla un parc temàtic. Com tots els parcs a Teheran sobta el seu bon estat de conservació i la seva riquesa d'espais tant diferents. Són unes obres d'art a l'abast de tots  els públics.
Els que faltaven acaben arribant. Són uns amics d'en Masud aficionats a rodar en bicicleta també.
El que pensava que anava a ser un tour per la ciutat acaba en un pic-nic asseguts en un dels nombrosos quioscs del parc. Amb migdiada inclosa per alguns. Acabem fent-nos una pila de fotos i desitjant-nos més quilòmetres   en les  pròximes  sortides.
Si arribo al refugi suat no és per l'esforç, sinó perquè la calor és intensa.La dutxa d'aigua freda que tinc no em sap tan greu.
Per la tarda faig migdiada, o bé recupero la son del matí. A la tarda intento quedar amb la Marian, però em diu que té invitats a casa i que no pot. Són familiars, i no rescatats del carrer. A en Nigel no el localitzo. Decideixo sortir i vaig al parc Rãzi, que està a prop.
Aquest parc destaca per tenir  una bassa enorme per la qual naveguen patinets en forma de cigne.
Famílies assegudes a la gespa menjant pipes, molt populars entre els iranians. Grups de joves jugant a ping pong, altres a futbol, també en hi ha que practiquen voleibol. Fins i tot les persones grans s'exerciten en alguna de les màquines públiques per fer activitat física. Si em queda clar una cosa, és que els iranians els agrada fer exercici físic en el seu temps lliure. Tenen evidentment els seus ídols esportius, que són els mateixos que en altres països: samarretes del barça i del madrid són les que més abunden. I potser més de les primeres.

Dia 58 Teheran

Després de 4 dies d'espera, que certament m'han passat ràpid gràcies a la bona companyia dels altres 2 refugiats, avui toca enllestir la feina. Esmorzo amb pressa i vaig a buscar el metro. Em conec al detall tot l'itinerari, només sortir a la parada de Tajrish agafo el autobús que para més a prop de l'ambaixada. Abans, però, passo per caixa en el banc Sahr,que està just enfront de l'ambaixada. A l'interior de l'ambaixada, totes les finestretes estan ocupades, i només som 3 els que esperem el torn. Vec la dona que em va prendre la documentació la primera vegada. En quedar lliure m'hi avanço. Estic frisós per conèixer el veredicte. Segons he llegit poques vegades s'aconsegueix el que es vol , i més quan es tracta del visat per la Xina.
 El món em cau als peus quan la dona em diu que el pagament és d'avui, quan s'ha de fer en un mínim de 24h abans per poder recollir el passaport. Ok, però el rebut de l'ingrés és bo, i jo tinc 40$ dòlars menys. La dona molt comprensiva busca si el meu passaport està en la pila dels fets.  Hi ha sort! Però no tan depress.Em diu que ha de demanar permís al seu cap. Uns minuts amb més tensió que un artificier a punt de desactivar una bomba. I l'home amb cara de xino, corpulent, amb el cabell blanc diu algo que suposo que és un sí perque la dona em torna el passaport. Volia regalar-li un petó, però com el vidre és blindat, acabo per regalar-li uns xiclets. Tinc el visat amb 3 mesos per endavant per entrar a la Xina, i el que pensava impossible, 90 dies de permís d'estància! He aconseguit la puntuació màxima per un ciclista 3+3.
Finalment amb 2 de 3 visats sortiré de Teheran. No em fa cap recança no passar per Turkmenistan. Un país hermètic que només permet 5 dies de visat. Insuficient per veure quelcom. El que lamento és perdre'm agradables moments a 'Iran. Un país on la seva verdadera riquesa no és el petroli, sinó la seva gent.
Vaig a un coffeenet a consultar el correu i imprimir els bitllets de l' avió. I em sorprèn llegir el correu del Wang, el ciclista xinès q u e està rodant pel món , amb el que vaig creuar-me a Geòrgia fa gairebé un mes. Diu que ha arribat a Estambul, i que no pot obtenir un visat per l'espai europeu. Que retornarà a Beijing per poder treure'l en el seu país, i un cop fet agafar un vol cap a Estambul. Quin mareig!  El meu visat per la Xina és un autèntic regal vist el seu cas.
De camí al taller-refugi vec la primera víctima d'un atropellament a Teheran. Un home resta al terra amb l'os de la cama sobresortint per la canya. Em pregunto quantes vegades al dia passa això en una ciutat on els passos de vianants són de decoració.
Al taller els meus 2 companys ja no hi són. Han decidit escapar de ser atropellats, com a mínim,  i voltar per Iran fent autoestop. Tornarant a Teheran només per recollir els visats demanats. Han tingut un record per mi, i m'han deixat una de llurs bicicletes artesanes. Si d'aquí 2 anys continuen rodant i estan per sudamèrica, els he promès que m'hi uniria. Les ganes boges de pedalejarem fan dir qualsevol cosa.
A Teheran ja no em queda res a fer. Esperant el diumenge per tornar a rodar encara que sigui per agafar un avió.
I com a fer anecdòtic, avui m'han robat per primera vegada. O el que seria més acurat en paraules d'un policia, he patit un furt. Algú m'ha fotut l'ampolla d'aigua en un moment que reposava en un banc. Es veu que els xoriços també tenen sed.

Les portes d'Orient estan obertes!

Bicicleta de recanvi!

Dia 57 Teheran

Ens passem el matí a casa de la nostra amfitriona fent ús lliure del seu wifi. Avui no volem haver de robar wifi des de fora del carrer, o bé pagar un coffenet. I el més vital, podem dutxar-nos. En el meu cas, vaig avançar-me ahir i perdent el pudor ho vaig fer en el lavabo que hi ha en el taller. Quan la necessitat impera, és sorprenent el que un és capaç de fer. Encara que no m'agradaria repetir.
Amb els bitllets d' avió , reservo allotjament en un hostel a prop de l'aeroport. A Uzbekistan la llei és molt estricte amb el tema de l'allotjament. Qualsevol estranger amb visat de turista ha d'informar d'on pernocta apuntant-se en un registre oficial. Això es pot fer anant a les oficines destinades a aquest fi, o en els allotjaments oficials, com hotels, hostals, on fan el tràmit a canvi. El que significa que no podem passar la nit en cases particulars,  guesthouses, o en warmshowers perquè no són reconeguts. Els controls policials són freqüents i s'ha de mostrar els rebuts dels llocs registrats. Fa tota la pinta de ser una mesura per afavorir el negoci de l'hosteleria del país, i perquè així un sno escapa de pagar l' impost governamental.
Malgrat aquesta fèrria llei, els ciclistes podem gaudir d'una certa flexibilitat. Segons l'experiència d'alguns ciclistes no hem de  justificar totes les pernoctacions durant el temps en el país. Encara que és recomanable tenir com més rebuts possibles i tenir-los sempre a punt per mostrar-los.
Després de posar-me al dia del nou país, em passo per una botiga de bicicletes a guardar una caixa per la mula. Ho enllesteixo en un moment. El que tinc que rumiar és com portar-la fins l'aeroport sense prendre un taxi, i ser escamat pel taxista.
A la tarda els meus companys i jo estem invitats a una xerrada al club ciclista local al qual pertanyen els nostres amfitrions. El acte és important perquè parla Mohammad  Tajeran el cicloturista iranià més famós , ha viatjat pel món durant 10 anys. Abans que acabi, o millor dit poc després de començar, els 3 abandonem la xerrada avorrits en no comprendre ni una paraula de farsí. Una presentació amb fotografies estaria bé per la següent vegada.
La sala acaba desbordada. I crida l'atenció la majoria de dones, joves, amb calçat esportiu, que assisteixen. A Teheran és on per primera vegada he vist dones iranianes en bicicleta. No està prohibit per les dones, però evidentment no és fàcil a causa de la pressió social en contra que hi ha, i perquè ho han de fer en condicions poc agradables: cobertes de dalt a baix. No obstant, la conversa amb la Marian em confirma que les dones iranianes estan perdent la por a les normes socials i practiquen ciclisme, i altres esports. El temps passa lent, però inexorable cap a la seva total llibertat.
Durant la conferència em retrobo amb el Nigel, l'avi australià. Ha arribat fa dos dies a Teheran després de recórrer la costa del mar Caspi. Com altres es veu obligat a venir a la capital per tal de tramitar els visats dels pròxims països. Durant la conversa em revela que es va creuar amb els dos ciclistes holandesos d'Armènia retrocedint cap a Azerbaidjan, davant la impossibilitat de continuar a Turkmenistan. Aquest any les companyies aèries a Teheran i les que operen els ferriys des de Bakú faran negoci amb els ciclistes. En Niegel diu que intentarà treure el visat de Turkmenistan, que no té pressa. Perquè fa 2'dies que ha arribat. Al tercer ja no aguanta en una megapoli com Teheran.
Al vespre faig una ullada als peus i vec que estan en el seu estat habitual. La reacció a el que sigui ha desaparegut, un altre contratemps superat.

Xerrada amb Mohammad Tajeran al centre taula

Dia 56 Teheran

Sense novetats. Matí empresonat al taller mirant de posar poc els peus a terra. I parlant amb en Morteza sobre les noies de la festa de la nit passada. Em vol buscar una nòvia iraniana aquest Morteza,que es vanta de tenir-ne dues, mantenint en secret que una sàpiga de l'altra.
A la tarda aprofito per posar al dia les cròniques del viatge en la tablet. Com no tinc accés a Internet al pis, hauré d'esperar a penjar-les en el bloc.
Amb la parella francesa preparem un sopar a base d'arròs, fesols, i verdures que ens dóna per tres dies més, tot i estar per llepar-se els dits.
Mentre fem la sobretaula ens veiem sorpresos per l'arribada d'uns homes al pis. Venen a buscar uns farcells amb peces de roba per dur-les a Mashad. És el que té la nostra situació de refugiats a Teheran.
Afortunadament, la meva condició de refugiat té durada limitada. Amb la reserva de l'avió confirmada, el diumenge a la nit agafo un vol per dur-me a Bakú, on fer escala pel vol cap a Tashkent, capital Uzbekistan. Amb 30 dies de visat per rodar per aquest nou país.

Dia 55 Teheran

Tinc els peus com dos bunyols: estan inflats i arrodonits. A més, m'ha sortit una irritació a la pell en ambdues cames. Sembla tot una reacció al·lèrgica a alguna cosa indeterminada.
Com no m'esperen enlloc, em quedo a fer companyia a en Morteza, el mosso que treballa en el taller de roba on dormo. És un xicot simpàtic que es passa les hores consultant el mòbil, i quan es cansa planxa les peces de roba de la marca Adidas  falsificades.  Després arriba en Masud, que és un dels socis del negoci. Ell no porta mòbil, en consonància al seu càrrec duu una tablet enorme amb la que es passa les hores, i quan en té prou empaqueta les peces planxades perquè puguin ser distribuïdes per tot Iran. No pateixen estrès ni saben el que és. A les 13 fan una pausa i es posen a dinar i prendre çay. I acte seguit cada un d'ells agafa un racó i es posa a fer la migdiada.  En Morteza sobre la taula i amb el cap recolzat a les peces a punt de ser empaquetades.
Arriba la parella francesa i fem el dinar. Ells sí que estan estressats a causa de la tramitació dels visats. Aquest matí han visitat l'ambaixada d'Uzbekistan, la de Tadjikistan, i la d'Azerbaidjan. Volen entrar en aquest últim país per prendre el ferry de Bakú cap Aktau, a Kazakhstan, on tenen visa free per 15'dies, i entrar a Uzbekistan pel nord evitant Turkmenistan. El que passa és que Azerbaidjan els demana reserves d'hotel a canvi de concedir el visat, ells que només coneixen la vida  l'aire lliure.
Una parella de ciclistes suïssos, també encallats a Teheran, ens han invitat a un guateque en el pis iranià on estan de couchsurfing. Com el pis queda a l'altra punta de Teheran , decidim que ens acompanyin en Morteza, en Masud, i la seva dona la Marian.
En els guateques iranians no s'espera portar alcohol, sinó portar amics , per omplir el pis. Com tampoc s'espera asseure 's en una cadira no importa saber el nombre d'invitats a ser.
Les salutacions són molt importants a Iran, i cada vegada que arriba algú és de llei presentar-se. Tanta gent al pis que acabo amb  la mà adolorida.
Tots descalços fem una rotllana al voltant de la taula de la que anem prenent porcions dels distints plats. Asseguts al terra parlem de les diferències entre els nostres respectius països. Em torno a quedar parat del coneixement profund que tenen no només d'Espanya, sinó del tema de la independència de Catalunya, quan em pregunten sobre la situació actual. I poca cosa els puc dir perquè no estic informat del que succeeix al món. I al final són ells els que em donen la grata notícia de la victòria del Barça a la Copa del Ray.
Amb la música d'una guitarra espanyola, tocada per un dels ciclistes suïssos, i ballant danses iranianes trenquem qualsevol barrera. Acabem amb una foto de família i moltes noves amistats.

Guateque a Teheran

Dia 54 Teheran

Diumenge 22 de maig. Dia festiu avui a l'Iran per celebrar el naixement de l'imam Mahdi. Els bancs, organismes governamentals tenen tancat. I avui és quan tinc intenció de passar per les ambaixades que en falten.
Em llevo a les 6'30 perquè no estic segur de si les ambaixades segueixen el calendari iranià. I truco a l'ambaixada espanyola. Uns segons d'intriga que semblen hores fins que algú agafa l'aparell i em confirma que avui horari normal.
Em canvio d'una revolada, torno a revisar que, efectivament, tinc tots els papers que em requereixen i surto amb l'esmorzar a la mà. Els horaris d'atenció al públic de les ambaixades no deixen molt marge per entretenir-se.
Arribo a l'ambaixada espanyola i em diuen que l'home que porta el meu cas no ha arribat encara. Penso tots els malsonants epítets per  aquest home em tornarà a esguerrar els plans. Insisteixo que la carta està enllestida, això em va dir en la conversa per telèfon de dijous. Acaben reaccionant i una altra persona dóna la cara. Em porta a un despatx i em fa esperar la signatura de la carta per part del cònsol. Afortunadament,  el cònsol sí es troba present . La carta de poques línies diu que sóc un ciutadà espanyol, confirma el número de passaport meu, i diu que tinc intenció de viatjar a la República Popular de la Xina. Tot amb anglès correcte.
Amb la carta a la mà , que em pot obrir les portes cap a l'extrem orient, em diuen que no m'apropi a les fronteres dels països que tinc per endavant. Diuen que hi ha molt risc degut a les relacions complicades entre ells. Faig cara de pòquer, no tinc altre camí. Penso en les recomanacions sobre Turquia, igual o més catastròfiques, del ministeri afers exteriors espanyol. Sempre és el mateix discurs, sort que el viatjar demostra que les coses no són com les pinten.
Surto disparat cap a l'ambaixada xinesa. Confio que també estarà oberta, confio en el tarannà dels xinos de fer sempre el que els rota.
Arribo a la porta, un agent de seguretat amb poca cara de xinès em pregunta la nacionalitat. Quan li dic, ni registre, ni deixar el mòbil a l'entrada em diu. M'agafa i em duu directament davant la finestreta apartant l'home que estava. Trigo jo més a treure els papers . Els lliuro a la dona del darrere la finestreta, tampoc amb trets xinesos, que em somriu al veure que no falta res. Li demano si pot ser un visat amb validesa de 3 mesos per entrar. Em diu que d'acord. Però que els 90 dies d'estància no. Que segurament seran 60 dies.  Diu si el vull urgent o normal. Li contesto que normal. Seran 40$, a pagar en la oficna del banc que hi ha enfront, i el dijous amb el rebut del pagament podré recollir el passaport amb el visat dins. O sigui que tinc 4 dies per pagar i 4 dies sense passaport per Teheran. Si em podia moure poc, ara menys.
L'explicació de no demanar-lo urgent és perquè serà l'últim visat que necessiti. He rebut notícies de què Turkmenistan no concedeix visats, i fa que molts ciclistes es trobin aturats a la frontera sense idea de quan es desencallarà la situació. Això és un problema perquè per entrar a uzbekistan hi ha una data concreta. En el meu cas és el 30 de maig. Aquesta incertesa m'ha obligat a alterar els plans. Agafar un avió i saltar-me Turkmenistan és ara el meu següent pas.

Dia 53 Teheran

Dia avorridot, com diria en Molina. Mandra, i sense cap interès.
Acabo com sempre visitant un parc, i després un coffeenet. No sé quan més temps hauré d'estar parat, però de parcs i locals on connectar-se no en falten.
El que sí he enllestit ha estat la visita de l'església cristiana de teheran. Es tracta del temple de sant Pau. Res recorda a una església per fora. Està molt discretament ocupant uns baixos d'un edifici. Parlo amb el diacon i diu que és perquè el govern no permet aixecar un temple de debò. Diu que el motiu és per evitar que iranians abandonin la fe islàmica per camins que no són els correctes. Segons ell, el govern islàmic tolera les minories, fins i tot els jueus, però resulta que en ocasions alguns han creat falsos temples cristians, amb la intenció de ser centres de consum d'alcohol i material corrupte. No per això, em diu, la relació deixa de ser bona amb el govern i parla molt orgullós del caràcter amigable dels iranians. D'aquesta manera s'explica que no hi ha tensió a Iran entte els diferents grups religiosos, com sí passa en altres països.
Amb una mica més de coneixement local,  no acabo, per contra, d'enterarme del preu de les coses. Perquè et posen el preu en tomans o en rials i mai saps quin és quin. I la cosa és cabdal ja que existeix una diferència de 10. 1 toman= 10 rials. Agreujat perquè els números en farsí semblen jeroglífics, i escrits a mà no saps si és una r normal (2) o una r serrada(3), obligant-me a fer de grafòleg.
Amb un fogonet al taller on dormin, i un frigorífic disponible a temps indefinit, els meus companys i jo decidim cuinar. Proposo fer una truita de patates i pa amb tomàquet. Ells, molt vegetarians, una ratatouille. Al final acabem fent el  pa amb tomàquet,  i  la ratatouille amb ous barrejats. I ens ho mengem tot a la manera iraniana, asseguts a terra.

Bon profit!

Dia 52 Teheran

Sense cap novetat. Esmorzar llarg junt a la parella de francesos. Ell, de nom Dylan, ella, Aurianne, dos joves de 23 i 24 anys, respectivament, que fa 8 mesos van començar la seva particular aventura.
Van partir el setembre del seu poble dels Alps amb un tàndem. Creuaren Alemanya, Àustria, Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Albània i Grècia. Aquí decidiren canviar el tàndem per 2 bicicletes individuals. Continuaren per Turquia, Geòrgia, Armènia, i han acabat a Teheran buscant treure els visats de Turkmenistan, Uzbekistan, i Tadjikistan. No tenen pressa, evidentment. I no sempre van en bicicleta. A Grècia van estar un mes fent autoestop per viatjar. Han treballat en granges a canvi de la manutenció. I omplen part del temps fent manualitats que després venen. I molts plans per endavant. Entre cullerada de iogurt amb all i bocí de barbiri (un tipus de pa) em detallen que pensen arribar a Austràlia fent autoestop a algun barco. Un cop allà trobar un treball remunerat per fer diners. I a continuació saltar a Àfrica, o bé a Amèrica. Amb tots aquests pensaments i una bola del món a la bicicleta del Dylan, es veuen entusiasmats i imparables.
Els deixo que vagin a prendre una dutxa, que molt els fa falta, i prenc el dia per visitar la zona del basar. Com és divendres, festiu a l'Iran, no hi ha molts comerços oberts. Sí, en canvi, famílies i grups de joves que aprofiten el dia per sortir i menjar alguna cosa ràpida dels llocs de fast food. Amb la riquesa d'ingredients que té la cuina iraniana, i només es veuen hamburgueses, frankfurts, pizzes, i entrepans regalimant salses. El seu atractiu és el preu, moltes vegades més econòmic que la fruita. Una llàstima perquè la fruita és abundant i molt bona, com que m'estic inflant de meló, quan no em menjo mai.
El Sol castiga i busco refugi en un parc. Els parc iranians, ja ho he dit en altres ocasions, són una selva de frescor i olor. On no s'estalvia aigua. Massa,potser. O a Teheran no passa com en altres ciutats perquè aprofita l'aigua que prové del desgel de les muntanyes amb les que llinda al nord. A través de canals que corren de nord a sud, l'aigua baixa pels laterals dels carrers i banya als arbres plantats. No hi ha gondoles en els canals, però una mala trepitjada i pots acabar amb les sabates xopes.
La xafogor és intensa, així que em busco un lloc amb wifi per posar-me al dia. Es tracta d'un restaurant amb plat únic: kebab amb arròs. Només hi ha empleats, trastejant els seus mòbils, per això dedueixo que deu haver wifi. Quan entro em volen servir el seu plat estrella, però no tinc ganes de més carn rostida. Demano per beure i el password. Avui no faran gaire caixa amb mi, ni amb ningú. Deu ser per això que al cap d'una hora i mitja em fan fora dient que tanquen. Bé, amb poques ganes vaig de tornada a la meu refugi. Rentar roba, llegir, escoltar música, i beure aigua es converteixen en el meu passatemps.

Mesquita Emamzadeh Saleh

Canals urbans

Plaça Tajrish

Dia 51 Teheran

El meu pla es va caure quan a l'ambaixada espanyola em diuen que la persona encarregada del tema de la meva carta no vindrà. Ok. I no podria ser una altra persona, a mi no em fa res, li dic. Pregunta retòrica perquè amb l'experiència que tinc en el món de l'administració ja em conec la resposta. Omplo la meva sol·licitud per escrit i prenc el número de l'ambaixada. Diuen que truqui a la tarda, que llavors sí que hi serà.
Frustrat, rebo el cop de gràcia quan torno a consultar el correu. El contacte de Mashad diu que he de fer jo mateix el tràmit pel visat de Turkmenistan. Això vol dir més maldecaps.Ahir tot bé i avui ni una bona.
Ràpidament pregunto pel bus que passa a prop de l'ambaixada de Turkmenistan. El coffenet on consulto el correu, per sort, no dista de l'ambaixada. Però avui tinc la negra amb els de les ambaixades. Està tancada fins dilluns.
Sense poder fer res més avui de papers, decideixo visitar el complex Saadabad, al nord de Teheran. Es tracta de l'antiga residència del darrer sha de Persia, Mohammad Reza Sha, de la dinastia Pahlavi, abans de ser expulsat el 1979 amb la revolució islàmica. I amb raó. El jardins i els palaus que conté són com un edèn dins de Teheran. Amb cascades d'aigua, boscos espessos, palaus i pavellons de luxe, es respira un altre aire , o dir que la pol·lució de Teheran es nota menys.
No oblidant-me dels deures truco a la ambaixada en el número que m'havien donat de la persona encarregada de endarrerir el meu pla. No és vàlid em diu una veu iraniana. Repasso el número i Torno a trucar. La mateixa veu. Em cago... Agafo i truco al d'emergències consular. Algú l'ha d'agafar. I sí. Demano per l'home que ha de fer una carta sobre mi sense coneixer-nos. I no és una broma, però em diu que la carta està redactada, que la puc passar a buscar ara mateix! D'acord, fins diumenge li dic.
El diumenge, dintre de dos dies, es tornarà a posar en marxa el meu pla. Recollir la carta que ja tinc feta a l'ambaixada espanyola, i drigir-se cap a la de la Xina,i que estiguin de bon humor.
I el dilluns a veure que em diuen a la de Turkmenistan.
Ara el que he de decidir és que fer en aquests dos dies abans de diumenge. De moment, no estaré sol, ja que una parella de França han vingut a petar també aquí a Teheran i han acabat en el mateix cau . Perquè semblem uns refugiats  en el taller. Dormint a terra, sense possibilitat de cuina, ni de dutxa. Abans de diumenge tinc que arreglar això.

Aquí dormo

Complex Saadabad

Palau verd (antiga residència del sha)

Dia 50 Teheran

La meva amfitriona em va proveir el dia anterior d'una targeta de metro per poder assolir els meus objectius.Les ambaixades queden més a prop.
A les 7 estic de camí amb la idea d'aconseguir la d'uzbekistan. El problema és que només duc una còpia de la sol·licitud de visa i són necessàries 2. Alguna cosa trobaré o algú que em donarà un cop de mà em dic.
Mala hora per agafar el metro. És hora punta i els trens que arriben van tant carregats que no  hi ha espai ni per un ratolí. Empleats del metro s'encarreguen de comprimir tot el que poden a base d'empemtes.
Deixo escapar 2 i les meves esperances se'n van amb ells. Volia arribar abans de les 9 per evitar l'aglomeració a l'ambaixada. El tercer tren estic s punt de deixar-lo escapar quan l'Amir, un noi a meu costat, m'insta a assaltar-lo. El segueixo i ens encabim com peces de tetris de la millor forma.
El metro em porta a la parada més propera a l'ambaixada a les 8'30. Tinc temps, encara que hi ha un gran recorregut a peu. Decideixo, prendre un taxi. Només dir-li el nom de la ambaixada, el taxista es posa en marxa. Li demano que abans passem per una copisteria. El tio també es coneix una de camí. Ara sí que ho porto tot en regla. I aribem a la porta faltant 7 minuts!. Molt bona carrera.
A la porta hi ha una llista per agafar torn. El meu nom l'anoto al costat número 7. Malgrat això, quan obren només som 4 els que estem presents. Amb una mica de nervis lliuro la documentació a una dona a través de les reixes de la porta. Demana si tinc dòlars. Li dic que efectivament. I la seva expressió és bona. La primera visa del dia és la meva. Estava eufòric. Aconseguir el permís d'entrada d'un país en un altre país crec que es mereix constar en el CV.
Cofoi vaig directament cap a la de la Xina. Avui està tancada, però m'hi apropo per veure-li la cara. Aquesta sí que aterroritza amb el seu aspecte de búnquer. La deixo de banda i vaig a la recerca d'una oficina pròxima on, he llegit en foros de viatgers, em poden picar am lletra de màquina la sol·licitud xinesa. Ni parlar-ne de a mà.
Després de donar voltes i preguntar a tor i a dret, una senyora a qui no li havia dit encara res em guia fins al lloc correcte. Quina bona dona!
Una noia advocada és la que s'encarrega d'omplir el paper. No sóc l'únic que està allà pel mateix. Molt amablement em dóna uns consells per no ficar la pota amb els xinos, i un parell de fotos meves engrandides. Els xinos, diferents al reste.
El matí està resultant profitós. Ara només tinc que enviar la petició pel visat de turkmenistan a un home de Mashad que es fa càrrec dels tràmits per tu, com he llegit en foros. I demà assaltar la xina.
Això se'n va a fer punyetes quan obro el correu. Una resposta de l'ambaixada es espanyola a Teheran em diu que em fa falta una carta seva en favor meu per poder treure el visat xinès.
Cullons! Més paperassa!  I més passeig per ambaixades! Avui no podré passar perquè com totes les ambaixades només obre el matí. Em mentalitzo per demà. Aixecar-se ben aviat, anar a trobar la maleïda ambaixada espanyola, aconseguir la carta el mateix dia , i sortir pitant cap a la de la Xina, i que estiguin de bon humor. Si tot anés sobre rodes el diumenge podria caure el segon visat.

Premi!

Dia 49 Isfahan-Teheran (400km bus)

Amb presses d'arribar a Teheran per deixar-la el més aviat possible. No tinc cap gana d'estar en una metròpoli, i aturat per culpa de la burocràcia diplomàtica.
Abans de partir cap a l'estació m'urgeix trobar un cable del carregador de recanvi. El que duia s'ha partit i no puc carregar cap dels meus aparells elèctrics! Aquesta baixa s'afegeix a la invalidesa de les ulleres de sol,  amb un dels braços trencats. La operació no fou senzilla, però amb cola i cinta americana sembla que sobreviurà per veure altres etapes.
El cable, però, no té salvació i em llanço pels carrers de Isfahan a la recerca d'una botiga. Com trobo a faltar els xinos en aquest moment. Aquí no hi ha hiperxinos, sinó petites botigues iranianes, amb productes made in xina. El problema és que tots els del gremi estan en el mateix carrer,els de productes de la llar en un carrer, els de material esportiu en un altre, els de joies ben juntets. O trobes totes o no trobes cap de la que busques.
Afortunadament, enganxo una botiga de mòbils oberta. L'home em treu varis carregadors universals polsosos. El primer que provem no funciona. Li ha arribat la obsolescència sense sortir de l'embalatge. Provem el segon i s'encén la llum!
Amb nova energia vaig cap a l'estació d'autobusos barallant-me per l'espai amb cotxes, motos, busos i tios que tiren de carros.
Arribo a l'estació just en el moment de sortir el bus. El mateix conductor amb presses posa la mula sencera al maleter i perquè no es maregi fa una muralla al seu voltant amb altres maletes. Un treball fi. I és que es tracta d'un autocar vip, sense enterar-me fins que prenc seient i em donen beguda i un kit de barretes energètiques. Potser per sobreviure en el desert si patim un accident?
Els 400 km cap a la capital discórren la mar de bé. Quan anava cap a Isfahan en la mula i veia els autocars ja ho deia que els viatgers no se'ls escalfen les orelles com a mi.
El bus es va ficant amb lentitud dins la trama urbana i jo amb les neurones accelerades pensant qué fer perquè no tinc cap pla quan em baixi del bus.
Recuperada la mula de les profunditats del bus decideixo buscar un hotel per passar la primera nit i a l'endemà amb calma buscar un altre allotjament.
La trobada amb ciclista local canvia les coses. Li demano com a camarada si em pot portar a un coffee net. Amb fermesa em guia pel caos circulatori a un lloc on poder tenir accés a internet. Quin gran home aquest Reza! Em va salvar part de la vida.
L'altre va ser la comunitat de warmshowers. Amb accés a la xarxa vaig veure una resposta a la meva crida de SOS. Un parell de trucades i ja tenia a la mà l'adreça d'un pis d'acollida per ciclistes. No obstant, tenia menys d'una hora per arribar-hi. El cor em tornava a bategar a 100 com quan una estona abans driblava cotxes per Teheran.
Preguntant i consultant el mapa de Teheran, que per fortuna duia des de casa, tinc una creu. Està lluny, però és en baixada tot. Agafo bé el mapa i a tornr-hi. Amb el neguit inicial pel volum de trànsit, ara, en canvi, em trobo anant en sentit contrari i sense casc en una carrera desesperada.
La fortuna m'estima perquè em dona un cop de mà al ser tot baixada i en línia recta. I són els amables iranians els que m'acaben donant el carrer exacte. Truco a un interfono i la veu reconeixible que surt d'ell és com música celestial! Ho he aconseguit!
La Marian és la dona que m'obre. Membre de warmshowers em donarà allotjament pel temps que calgui. Temporalment, però, hauré de fer-ho en un taller seu dormint al terra i sense dutxa. No m'importa, estic a Teheran, tinc on dormir, i sobre el mapa els meus objectius: ambaixada uzbekistan, i la de la xina.  Demà ens veurem les cares.

Dia 48 Isfahan

Ens llevem tard amb molta mandra. Això de no tenir una llarga jornada sobre la bicicleta per endavant fa que perdem la disciplina ràpidament.
La calor apreta a fora. Avui com ahir la temperatura a Isfahan estarà pels 30 °C. Aquesta calor deixa derrotat fins i tot abans de sortir.
En Farzad i la Salome no dubten en agafar les seves mules i sortir a veure altres parts de la ciutat. En canvi, jo em quedo al pis fent feina. El dimarts marxo cap a Teheran amb la missió de treure tants visats com pugui i em fa falta planificar l'estratègia.
La parella iraniana torna al pis deshidratada. No han pogut fer ni la meitat del que pretenien.
En el meu cas, he vist que em farà falta molta paciència per treure els visats, paciència que es pot traduir en dies estancat a una ciutat que no estima els ciclistes, ni qualsevol esport, degut a la pol·lució existent.
Al vespre quan l'aire és menys calent trec a passejar la meva mula. He quedat amb en Mohsen per acomiadar-me a la mesquita Lotfollah. Després d'esperar una bona estona i de trucar-lo sense resposta decideixo fer una volta per la jungla urbana. Amb el tour que vam fer ahir junts, crec que ja puc atrevir-me sol. Amb motos en direcció contrària, cotxes fent marxa enrera quan els plau, semàfors que no es respecten, i dones al volant tan tapades que poc deuen veure, fa del passeig un circuit d'obstacles.
Reposo en un dels magnífics parcs de la ciutat. Els iranians han creat uns jardins de l'abundància en aquest territori àspre. I es retorcen sobre la gespa verda i fresca amb devoció. O es fan selfish devant les  fonts, passegen coberts per l'ombra  de grans arbres, compren un gelat en els milers de gelateries que hi ha.
Aquests espais són un oasi dins el caos del trànsit. De tornada compro fruita, vull preparar una macedònia fresca pel vespre. Tot i que porto temps en aquest país i vec coses que ja no em sorprenen, sí que ho és el fet que em donin la mà com si fos un personatge important quan vaig a comprar.
Al vespre, amb els meus companys de pis, ens acomiadem de la família d'en Rasoul i en Reza, que tan bé ens han acollit. Em torno a veure omplert d'atencions, mentre els meus dos companys semblen invisibles. En Farzad em diu que els iranians són més oberts amb estrangers que amb locals. I es veu que va arribar a fer 15 peticions d'acollida en la comunitat ciclista de warmshowers d'Isfahan abans de rebre resposta només d'en Rasoul.
Veient el meu punt a favor, demano a en Rasoul que m'expliqui com fer-se membre de warmhowers. La seva idea passa, doncs, per fer-nos un selfish i penjar-la al canal de la comunitat amb el missatge de petició d'acollida. És un individu amb molta popularitat , a banda de bromista, i creu que em pot fer d'avalador.
No rebo cap resposta a la meva crida al finalitzar aquesta entrada, però la carta que necessito per tramitar el visat uzbek arriba. Ara sí que tinc molta feina a Teheran!

La porta entrada al basar (un de tants)

Dia 47 Isfahan

Dia per conèixer la capital cultural d'Iran, com diuen. Una ciutat que fou capital de l'imperi persa de la dinastia Safàvida i que, per tant, conté palaus, mesquites, madrasses, molts edificis monumentals,  i els seus fabulosos ponts que creuen el riu.
Com la ciutat és gran no dubtem de prendre les nostres muntures i així fer més curtes les distàncies. Amb l'afegit de submerguir-se en un caos circulatori on tothom sembla absent del reste que el rodeja, i més si ets un petit objecte estrany. Escapem de ser encalçats tantes vegades que perdem el compte, i sense lamentar res.
En Farzad i la Salome són una parella que ha decidit prendre's una pausa en la seva rutinària vida, i han decidit viatjar per Iran amb els seus propis mitjans, i això vol dir en bicicleta. Van cap a al sud, i el pròxim destí és Shiraz. I volen veure tant com puguin de cada ciutat.
Visitem la plaça Naghsge Jahan, amb el palau Ali Qapu, la mesquita Sheik Lotfolla, el basar, i el palau Chehel Sotun. Per la tarda, ens acompanya i ens fa de guia en Rasoul, i anem a l'església armenia de Vank, el pont Sio Se Pol , el pont Khaju, i parem en un dels magnífics parcs a contemplar amb calma la vida.
En Rasoul ens acaba mostrant el coffee shop que dirigeix, i les fotos dels seus viatges ciclistes per Iran.Diu que al setembre s'embarca en una volta per Iran de 3 mesos i 10.000km!
De tornada al pis, a punt de preparar el menjar, ens veiem aclaparats pel deliciós sopar que ens té preparada la mare d'en Rasoule. No podem dir que no perquè portem una gana guanyada a base de rodar tot el dia,quilòmetres invisibles per unes cames que continuen fortes. I que duri.

Al balcó del palau Ali Qapu

Sala del palau amb un ús no determinat

Sio Se Pol

Pintures església de Vank

Al monument dedicat a la bicicleta a Isfahan, increïble!

Dia 46 Meymeh-Isfahan (92km)

Amb la certesa d'arribar avui a la ciutat d' Isfahan arranco amb entusiasme. A més, espero trobar-me amb en Mohsen, un universitari que viu a la ciutat, i el contacte del qual me'l va donar el seu germà quan vaig estar a Buyn Zahra.
A les primeres pealades vec que alguna cosa ha canviat respecte els darrers dies, no bufa el vent del desert, i el rodar és tan fàcil que en una hora ja he fet 30 km. I portant al damunt un bon carregament d'aigua, perquè el Sol apreta i la distància al pròxim poble és de 55 km.
En aquest lloc em prenc temps per comprar fruita, en una botiga el més semblant a una fruiteria que hi ha des de Teheran a Isfahan.  O potser és la primera vegada que és tan evident, ja que s'oculta darrera una cortina , i avui aquesta estava retirada.
A la carretera, com passa en altres països, és normal veure gent plantada al voral , venent qualsevol cosa, i moltes vegades s'arrisquen, per mostrar el que venen , entrant a la calçada.
A 20 km la calor és tan opressiva que paro en la mínima ombra que trobo i que per fortuna pot acollir a la mula i a mi. Faig el dinar i ajusto algunes coses de la mula.
L'entrada a Isfahan és un caos de vehicles que moltes vegades no saben la direcció. Driblant taxis, esprintant en els encreuaments, esperant el meu torn en les incorporacions, aconsegueixo arribar al punt de reunió amb en Mohsen. Però no sé si està al cas de la meva arribada perquè la meva sim card sembla no compatible amb la telefonia iraniana i no puc rebre trucades ni missatges. Per tant, no sé la seva resposta.
M'apropo a una botiga de telefonia,vull saber el cost d'una sim local. Allà em trobo amb la Sana, una estudiant d'arquitectura, que s'ofereix a trucar en Mohsen per mi. Em fa saber que ve cap aquí. Mentre l'espero vaig a prendre un refresc amb la Sana que em conta coses de Isfahan.
Arribat en Mohsen m'entero que no em pot donar allotjament. Resulta que viu en una residència d'estudiants a les afores, encara que el tema és que pertany a unes instal·lacions militars i els estrangers estan vetats. Em diu que podrà buscar-me un lloc barat, però la seva idea es que acampi en un parc. No em convenç, encara que per aquesta nit puc fer una excepció.De camí cap allà, la fortuna fa que ens trobem amb en Farzad i la Salome, dos ciclistes de Teheran que estan pernoctant a la ciutat. De primer em deixen gelat quan em diuen que està prohibit acampar a dins la ciutat, i després em salven de dormir en un banc compartint el seu pis on dormen amb mi. Es tracta d'un allotjament per a ciclistes viatgers que ofereixen en Reza i el seu germà Rasoul, ambdós ciclistes i membres de la comunitat warmshowers.
Amb el tema del sostre, i dutxa, puc relaxar-me i gaudir de la ciutat en els pròxims dies, que ja em toca canviar de rutina.

A la sortida de l'etapa

Al cor de Isfahan, la plaça Nagshe Jahan

Sio Se Pol

Amb Rasoule, Farzad, Salome i Reza descansant

Dia 45 A prop de Delijan- Meymeh (109km)

Em llevo amb 3 companys de sala. També 3 viatgers que van haver de buscar refugi a altes hores de la nit.
Al restaurant no hi ha ningú, mentre em passejo per la cuina. Busco si estan  els meus amfitrions i em preparen un çay. Res.
Agafo les coses, carrego la mula, i de cara al vent de nou.
A Delijan vull comprar 4 coses, però tots els de la botiga em volen vendre que si caixes de dàtils, caramels, fruits secs, refrescs, i melons! No veuen que si faig aquesta pinta és perquè viatjo en bicicleta! Al final no em quedo la caixa de dàtils, tinc que fer espai per l'aigua ja que el dia és assolellat i molt.
Dia perfecte per provar un truc que em va dir el meu amic Antonio: posar el bidó dins un mitjó impregnat d'aigua. I ostres si funciona! A mesura que s'evapora l'aigua del mitjó, es va refrescant l'aigua del bidó. Un punt a favor per mi. I tres pel desert, amb el seu incansable vent, el paisatge monòton i desolador, i la sorra que ocupa el voral i em fa anar més lent.
Paro en els pocs llocs habitats i sempre em trobo homes grans somicant, i camioners enfeinats reparant els seus vehicles.
A Meymeh em falten exactament 100 km per Isfahan. Una dita farsí diu que Isfahan és la meitat del món degut a la seva bellesa. Després de 4 dies de travessa pel desert, espero arribar a l'oasi profetitzat.

Mitjó de llana incorporat

Parada per mirar el mapa i no errar

Carretera infinitament avorrida

Dia 44 Saveh- A prop de Delijan (98km)

Regatejant el preu de la nit a l'hotel vaig perdre l'esmorzar, a canvi d'una rebaixa que em permet comprar l'esmorzar i el dinar.
Em poso en marxa cap a les9 havent enviat uns correus. El temps és agradable perquè una fina capa de núvols filtra el Sol.
Fins que més aviat de l'esperat es desencadena la tempesta del dia. Un vent huracanat em desmonta, i amenaça en fer volar la mula. No puc fer altra cosa que arrossegar la mula sota la força del vent i la pluja que copeja.
No dura gaire, i puc tornar a pedalejar. Aprofito per agafar-me a un cotxe que custòdia un vehicle pesat, i així supero la costa mentre parlo amb el conductor.
Una segona part de la tempesta m'obliga a refugiar-me en una casa que resulta una petita tenda. Per sort, no tot són termos, aquí tothom em porta un per fer el çay, i puc comprar kechmech, o sigui panses.
Passada la pluja, apareix el Sol. El paisatge erm imposa. No deixaria la carretera per enfrontar-me a ell, malgrat estic fins els nassos de tants camions que em fan trontollar mentre em sobrepassen.
I quan no puc més de lluitar amb els sotracs, els vehicles, el Sol, m'aturo en un restaurant de carretera. Demano doogh i em donen sostre per una nit. Bon sopar i a dormir ben dora que demà toca enfrentar-se al vent del desert.

Paratge sec,rocallós, i inclement

Dia 43 Buyn Zahra-Saveh (98km)

A la porta del meu allotjament ja m'espera l'Ali de cyclingtrabel.ir. Dirigeix una empresa de tours en bicicleta i està sempre disponible per ajudar a ciclistes locals o foranis.
Em demana que em falta i com li dic que fruita em du amb la seva moto al mercat de fruites i verdures de Buyn.Em dóna algunes indicacions i em desitja la major de les sorts.
Quan em deixa sol, aprofito per menjar alguna cosa abans de partir, però no puc acabar perquè curiosos em vénen a saludar i a portar pa, formatge, llet. Poso tot al sac i començo a moure'm abans que algú em porti un sac de patates!
Carretera amb molt trànsit, per un paratge desèrtic, Sol abrassador, i finalment tempesta de tarda que avui em troba resguardat a Saveh.
Amb temps per endavant vaig a la recerca d'una bombeta. No troba cap que sigui compatible, però acabo compartint una síndria amb els de la botiga i amics.

No perdre la carretera

Amics també a Saveh

Dia 42 Khorram-Darreh - Buyn Zahra (103 km)

Amb l'Ali vaig poder experimentar la vida d'una família iraniana amb idees progressistes. I menjar a casa dels sogres amb cunyats inclosos. A canvi només de sortir en tots els selfish dels presents , a més de ser el centre de les seves rialles  pel meu rostre enrogit pel Sol. Una estrella no sé, però una bombeta sí que semblava.
De les converses, em va cridar l'atenció les paraules de l'Amir, fill de l'Ali. Es nota que és jove i no té inconvenient a dir que a Iran hi ha una dictadura dels reys aiatol·là. I em demana per anar a estudiar a Espanya, ara que començarà estudis universitaris. Jo encantat.
Al matí, acomiadament de l'Ali i família, que com a tècnic electricista,no dubta en fer una revisió a la llum frontal de la mula, que de fa 2 dies no fa llum. Al final la causa és bombeta fosa. I per molt que busquem no trobem recanvi.
Amb aquest retar surto a les 12. La calor apreta, però no m'escapo de veure la tempesta de llamps i trons que es forma com cada tarda. Ara bé, puc refugiar-me juntament un home i les seves cabres.
Arribo a Buyn Zahra a les 20 i vagant çels carrers em trobo am l'Amir i el Said. Em diuen que poden aconseguir una habitació per mi. I així és. No es tracta d'un hotel , però tinc llit i dutxa, icompanys d'habitació molt divertits.
Al final acabem en Said, l'Amir i jo anant a sopar i fent un tour amb la música a tot drap del cotxe pels carrers de Buyn

Amb en Said i l'Amir

Dia 41 A prop de Zanjan-Khorram-Darreh (110km)

Després d'una nit dura,i no només per haver dormit al terra, també per la pudor de peus dels meus dos companys d'habitació, em poso en marxa. Faig els 15 km que falten fins a Zanjan i quan vec una pastisseria no puc frenar la golafreria. He de prendre'm dos tasses de çay per baixar tant afartament. Mentre estic enfeinat en esmorzar tinc la primera persona que amb un educat mister davant em pregunta d'on sóc. Al llarg del dia contaré quantes persones em fan semblant pregunta.
Torno a omplir de provisions la bossa vermella i torno a la carretera. Cotxes,camions, motoristes, tots em piten i em saluden. Un no pot ni pixar discretament. El pa de cada dia a Iran.
Un clamor en els budells m'obliga a aturar-me per fer u a descàrrega. Sortosament, estic a la vora de la primera benzinera que vec avui. No em paro a desxifrar quin és el servei de senyors. A dins la habitual placa turca. A aquestes alçades ja ens coneixem. Amb el paper higiènic que encara duc puc arreglar dignament la cosa. No obstant, la deposició m'observa i no hi ha cadena. He d'agafar la manguera i ruixar com si fos una planta. Amb la poca pressió que té trigo una estona eterna, en la qual no és gens agradable veure com la cosa et recorda el que havies sopat mentre marxa pel desguaç.
Alleujat i amb espai, m'aturo a menjar.No em porta ni de 10 min, la bossa de provisions té un límit. Quan estic a punt de reemprendre la marxa, però, un home em diu que té çay per mi. Assegut a terra, el que m'ofereix és un bon plat d'arròs i pollastre. Mira, les postres em dic.
Ara sí, amb l'estómac ple, continuo. Amb tant tedi i portant 106 km em paro a buscar la companyia d'uns homes. Un d'ells s'esforça en parlar anglès, i no volent acabar la conversa m'invita a casa seva a Khorram-Darreh, així és com conec a l'Ali i la seva família.

Recompte final de vegades que em pregunten el país d'origen: 8

Selfish amb l'Ali i l'Amir, el seu fill.

Sopar en família amb foto final

Dia 40 Miyanhe-A prop de Zanjan (127km)

Em poso a rodar a les 9 després d' esmorzar. Als primers quilòmetres noto que la bici fa uns sorolls massa forts que no em deixen estar pel paisatge. Així que decideixo tornar a Miyanhe perquè la vegi un doctor. Busco en JJ, però la seva tenda està tancada. Vaig a la del costat, que pertany a en Malid, un amic seu. Li explico el problema i immediatament es posa a trucar un amic, que diu que entén de bicicletes. Al cap de res es presenta aquest, li dic el que passa, se la mira de cap avall, i fa una trucada. Passat una estona apareix una furgoneta, dos homes més. Salutacions, ullada a la pacient, i tots cap a la furgoneta. La mula i els 5 acompanyants en una carrera pels carrers bulliciosos de Miyanhe cap a cal mecànic.
Descarreguem la mula i un dels integrants corre a buscar el mecànic mentre esperem a fora. Vianants es detenen al nostre voltant curiosos. El mecànic triga, sembla que no li agrada que l'interrompin de la seva feina. A fora la munió de gent va creixent. Al final surt el mecànic, fa un test ràpid, i dóna el diagnòstic: la mula està bé.  Però massa oli a la cadena. Tot són comentaris. Jo insisteixo que faci una prova més concluent. El mecànic puja, i roda una estona. El silenci torna a imperar en els congregats. Quan ha acabat la prova, és resfirma i torna al seu lloc. Falsa alarma sembla.
Retornem a la tenda pel reste de les coses. Allà ens trobem amb en JJ. Em diu que si vull un mecànic de debò he d'anar a Zanjan, que aquí són curanderos. Em deixa amb dubtes. Però són les 12 i el pròxim destí en la fulla de ruta en Zanjan. Som-hi doncs. Foto del grup companyia de la mula i a pedalejar.
Els quilòmetres passen lentament. La calor és forta. I el vent, sempre present des de que sóc a Iran, em frena. A les 7 de la tarda i 127 km estic que no puc. Em paro a el primer restaurant de carretera del dia i m'empasso tot el que em posen. M'entero que Zanjan és  a 20 km, però no tinc cap gana de moure' m. Vull quedar-me encara que dormi a la cadira. Entra un altre home, també sopa, i parla francès em diu. Fantàstic! Fem intercanvi de experiències, i llavors aprofito per demanar-li que pregunti a l'home del restaurant si em puc quedar. Accepta! I no a la cadira, sinó a la sala amb catifes on preguen. Avui em toca fer la meva pregària, per agrair que existeixin els iranians.

La companyia de la mula cap al mecànic

Dia 39 Bostanaban-Miyanhe (102km)

A les 7 '30 deixo la casa en la que m'han acollit.
Vaig en el meu camí cap a isfahan mentre no arribi la carta a teheran. La carretera s'omple de camions aviat. Em moc amb pesadesa, amb poques ganes de fer  quilòmetres i al final no tenir la sort de poder ser acollit i compartir la meva vida amb gent del país. Això és una loteria, i no sempre és guanya.
La bicicleta està, però, menys motivada que jo. A més, gemega per tot arreu. Serà que des de Turquia no passa per un bon rentat. Decidit a estar per ella, em paro al primer rentador de cotxes. Un taller amb una manguera a pressió i uns individus que comprenen a la primera la meva situació, és suficient. Ajustar canvis, engreixar cadena, apretar cargols, tot això ho faig jo davant la mirada dels homes del taller que no veuen tanta estima.
El temps invertit val la pena perquè quan torno a pujar-hi és una altra cosa. L'asfalt és bo i el dia no és calorós gràcies a un vent fresc. Un vent que castiga de costat i em doblega.
La cosa fa baixada i es nota menys la força del vent que aixeca remolins de pols que creuen la carretera.
Vaig penetrant Iran i no vec res inusual. Petits pobles amb teulades de colors cada cert temps.
Per una vall d'un riu arribo als 30 km/ h. Rodar es fa fàcil i els quilòmetres es fan al moment.
A les portes de Minayhe, un home s'ofereix a dur-me a un hotel. Accepto. Fa dos dies que no em dutxo i així difícil que algú em vulgui acollir.
A l'hotel conec a en JJ, informàtic, fent un treball. El seu anglès fluid, de cotorra, i que em diu que m'invita a sopar són suficients per deixar-me convèncer.
Em diu que iran és un país que està canviant a millor i en quatre anys veu que la gent podrà anar nua pel carrer! Creu que la religió és un obstacle en el sentit de convertir-la en un instrument públic. La gent ha de ser lliure de creure amb el que vulgui, però viure de portes endins i no voler adoctrinar. Un paio que diu que té cervesa amb alcohol, cosa ilegal, i que està en contacte amb el món, satant-se la censura, usant internet o telegram, aquí més popular que whatsapp, és de tot menys avorrit. Acabem borratxos de doogh! Tranquils es tracta de iogurt, aigua, menta i sal. Versió iraniana de l'ayran turc.

Iran profund

Iran conservador

Agraden els parcs i les rotondes a Iran

Dia 38 Tabriz-Bostanaban (59 km)

Vull.aprofitar el matí per conèixer la ciutat. I no paro de fer encàrrecs. Passo pel barber que em canvia la imatge de rodamón  per la de personatge televisiu. Em passo per la botiga de bicis a comprar uns nous guants i a inflar les rodes. Intento comprar un mapa en farsí, i queda amb l'intent. I visito el famós bazar de Tabriz on no resisteixo comprar fruits secs.
A les 2 faig la sortida intentant trobar la sortida. Sortosament, és divendres i no és laborable. Pocs cotxes em molesten i preguntant trigo menys que en altres grans ciuttats a escapar.
I amb les cames amb poques aventures pedalejo amb desgana fins a Bostanaban. Quan havia comprat el sopar que menjaria en la tenda, apareix en Javadkisn que vol xerrar, i em té tant entretingut que cau la nit. Anava doncs a aparacar el meu llom en un parc quan em demana que vagi a casa de la seva germana. Recollit del carrer em tobo sent l'invitat estrella i contestant milers de preguntes que responc amb molt de gust.

Preparat per passar per les tisores

Resultat final amb en Mustapha, el barber 

En Javadkian I amics

La fam

Dia 37 Kharvana-Tabriz (126 km)

A l'Iran és difícil la connexió a internet perquè es veu que hi ha un filtre governamental que impedeix accedir a certes webs, i una és el meu bloc! He hagut d'instal·lar una app que evita el filtre, no obstant alenteix la connexió. Aquest inconvenient, i que costa trobar wifi a Iran tenen la culpa del meu retard en les entrades al bloc. Faré tot el possible per anar actualitzant, malgrat tot.

A l'endemà de la tempesta tenim la roba rentada. I l'esmorzar a taula. I pobre el que digui que està fart.
No podríem abusar més. Ara que sabem que la nostra missió no ha acabat. Ens acomiadem d'en Hassan i la seva dona i partim amb la promesa de tornar a veure almenys en Hassan a Tabriz perquè treballa allà com a taxista.
El rodar per Iran és de nou un altre món. Les cases, els cotxes, i sobretot la gent, ja ens criden la curiositat. Per embrollar més la.troca, resulta que a part de l'escriptura de les lletres, també tenen un codi pels números. La llibreta dels apunts em quedarà petita!
Però aquí també hi ha muntanyes, i coi que són grans! 20'km per pendents irreals, i un vent de cara desmoralitzador em deixen la primera cicatriu. No cal confiar-se. Iran en un dia està resultant més dur que tot Armènia.
Però de nou tenim recompens amb la generositat de la gent. Un home, fins i tot és capaç de prendre una bossa de ganxitos de les mans del seu fill per donar-me-la. I què culpable que em sentia mentre els devorava.
A Tabriz ens empeny trobar un lloc on reposar a gust de la dura jornada. Els holandesos diuen que van a casa d'un amic, així que ens separem. De nou rodo en solitari per un país desconegut, com també ho és on dormiré.
A les portes de Tabriz, em faig ajudar per una banda de noiets amb bicicleta. Els demano si coneixen un hotel, i es dignen a guiar-me. Una altra companyia rodadora! Driblant cotxes, busos, i taxis som 3 els que anem endinsant per la.trama urbana.
La veritat que els.meus 2 escuders van salvar-me d'haver de mirar el mapa, però si he après ja alguna cosa d'Iran, és que són unes persones genials.
De nou rodejat de muntanya

Mareja l'altura!

Costa no tremolar per una foto!

Dia 36 Meghri-Kharvana (42km)

Costa llevar-se. Sempre costa davant la idea d'abandonar un llit calent i segur,  per una carretera freda i inclement. Però avui és la ressaca de les birres que ens vam endur com a trofeus la causant del nostre lent despertar.
Gasto els meus últims drams en un platan, o més ben dit la dependent és l'únic que em pot donar a canvi. D'Armènia tindré sempre el record del seu paratge salvatge, el platan em dura el que trigo a sortir de la botiga.
Amb una companyia de 5 ens dirigim a la frontera vorejant el riu que fa de frontera natural. A 36 km queda Meghri Pass, el coll envoltat de cims nevats.Aquí la calor no ens deixa respirar. El paistge és sec i dur. Un lloc oblidat sinó fos per la frontera.
A l'aduana armenia em miren el passaport amb lupa. Quan vaig entrar-hi no es van prendre tantes molèsties. Sort que érem pocs els que marxàvem.
 El passaport va d'una mà a l'altre,a tothom amb qui ens creuem ens el demana, empleats de frontera sense altra ocupació. Som una expedició massa nombrosa altrament.I així sense enterar-me acabo amb el segell d'entrada a Iran. I un feix de bitllets que no sé on posar, el canvi millor que l'oficial.
Són les 2 i només hem fet 10m a Iran. Amb un termini de 30 dies de visat, ja toca moure's. Tanmateix, la calor és asfixiant. La temperatura està per.sobre els.25 graus, i la carretera fa, com és habitual, pujada.
Havent patit el.fred a Armènia, sembla que hauré de patir la calor a Iran. Pensant amb l'aigua que necessitaré a partir d'ara, el meus pensaments es transformen en una tempesta de trons i llamps impressionant. El que ens cau a sobre en un moment es més aigua que la que havia vist en tot l'any. Amb la roba impermeable no puc fer altra cosa que aguantar sense possibilitat de refugi.
Tanta calor havia convertir en una olla a pressió aquell indret. Ara l'ambient era més agradable, estant xop i refrescat.
 La calor, primer, i la tempesta després ens han disgregat. Estic sol. 30'km i arribo al primer poble d'Iran. Tothom em saluda, s'apropa, soc com un alienígena caigur del cel per la tempesta. No tinc que ser l'únic, atès que a d'haver 2 holandesos ciclistes que em precedeixen.
Pregunto i obtinc milers de yes, que no em duen a res. Fins que un noi, amb més llums, va en moto,em porta a una casa. Guaita'ls. Relaxadament veient la tele me'ls trobo. Han estat acollits pel Hassan, un veí que colecciona ciclistes, perquè em prega que em quedi també. I bé que faig, perquè de nou torna a descarregar aigua el cel.
Calents, amb un plat de menjar, i internet. Ens sentim mimats. Ni pensem amb la sort dels.altres 2 membres de la colla, el germànic i l'australià.
El Hassan envia a gent per ells, i finalment són trobats. Malgrat la insistència d'en Hassan, decideixen anar a l'hotel del poble. No estan per parlar amb ningú.
Així que som 3' ciclistes pescats de la pluja que dormim ben acutxats per en Hassan i la.seva dona. Una parella no amb fills, sinó amb 3 ciclistes que ens mengem tot el que ens porten com a bons nens.

A Iran amb barba i barret

La frontera, un punt calent

La llum cap a aKharvana

Família nombrosa a Iran