Dia 87 Sary-Tash - Sary Mogul (31km)

Com no podem anar de compres perquè en tot Sary Tash només hi ha una botiga i ja la vam visitar ahir. Com el televisor de l'habitació sense endolls només és de decoració. Com el poble el vam recórrer tot ahir només al arribar. Per tot això decidim fer una caminada pels voltants del poble.
Amb en Patrick, i dos holandesos ciclistes arribats també ahir, ens enfilem a un dels turons pròxims. La pujada ens talla la respiració, les vistes des de dalt ens deixen sense alè. Davant nostre l'ampla vall d'Alay, i a l'altra banda la muralla blanca que és el Pamir. Al sud Tadjikistan, a l'est Xina, a l'oest la vall d'Alay s'endinsa cap a Kirguizistan.
Al migdia els holandesos com un rellotge es posen en marxa. Nosaltres dos mediterranis preferim anar a dinar abans.
En l'exclusiu restaurant (únic en tot el poble) coincidim turistes i camioners, els clients habituals.
A les 3 de la tarda dic que  Sary Tash ja m'ha ensenyat prou, i decideixo mudar-me al poble del costat: Sary Mogul. En Patrick, però, li fa mandra i prefereix anar a fer la migdiada.
Amb un vent de cara m'endinso cap a la vall d'Alay i en menys de dos hores arribo a destí.
M'assabento d ' un llac a les proximitats del nucli, però és massa tard per anar-hi. Posposa l'excursió per l'endemà. Vec que Kirguizistan no s'acaba a Sary Tash.

Pamir amb el pic Lenin a la dreta

Pamir al fons i la vall d'Alay als peus

Sary Tash

Dia 86 Chon Karakol-Sary Tash (46km)

L'estiu ha arribat, però només al calendari. Quan ens llevem ens trobem amb la sorpresa de què ha nevat!  Resultat de la tempesta d'ahir. Tot i així, el matí ve amb un cel completament seré que deixa passar un Sol que va escalfant l'aire progressivament.
Les dones de la guesthouse, mare i filla, ens preparen un esmorzar totalment casolà: pa recent cuit, llet recent munyida, crema de llet recent separada de la llet fresca, melmelada de gerds silvestres elaborada per elles, i çay. El mateix que mengen elles, dia rera dia, al que afegeixen ous obtinguts de les seves gallines.
Ens posem amb marxa en Patrick i jo sense pressa. Piano, piano,com diuen els italians. L'etapa d'avui consistirà en passar el port de Taldik i ja està.
Si el paisatge era abrumador, amb la neu caiguda la nit passada, és colpidor. El dia és radiant i la temperatura suau per poder gaudir de l'espectacularitat del paisatge de muntanya alpina.
Anem veient molts campaments de iurtes, o la versió moderna, caravanes, al costat de la carretera. Infinitat de quitxalla ens surt a rebre a la carretera per saludar-nos. Es fa difícil no aturar-se i satisfer la seva curiositat. Molts d'ells, a més, ens demanen fer-se una foto, cosa que ens avenim encantats
El port comença i cadascú pren el seu ritme. El meu es de 5 km/h. No obstant, vaig capdavanter i no tinc absolutament cap pressa. La carretera es manté òptima i no hi ha vent que inoportuni. Potser trigo 2'hores a coronar, estic a tocar de cel, i res més importa. El port de muntanya més alt que he escalat en bicicleta està superat. A la cima em trobo amb uns pobres nens que es dediquen a esperar que algun viatger s'aturi i els compri kumiss. Tenen la pell demacrada pel Sol i el vent que bufa implacable. Em faig unes fotos amb ells mentre espero l'arribada del meu soci italià. Al voltant només pics nevats.
Un cop reagrupats ens deixem caure i és quan ens creuem amb una home que tira d'un carro. Diu que va cap a la Xina des d'Istanbul a peu! El paio ha passat pels mateixos països que jo, a més de Tadjikistan. No obstant, ha de fer volta i anar a Biskek perquè no té el visat de la Xina. Això és força de voluntat. I 11'mesos de viatge.
En poca estona arribem a Sary Tash. Un poblat sense cap interès, però convertit en lloc obligatori de pas en estar en la cruïlla de rutes destacades:  l a  de la ruta de la seda  a la Xina, la del Pamir a Tadjikistan, i la d'Àsia Central a Kirguizstan.
Ara estic a només 80 km de la Xina. El somni d'arribar com més a l'orient  possible ja és una realitat. Ara que estic tan a prop, i de tenir temps per endavant, em fan replantejar el següent pas. Crec que no he gaudit prou de  kirguizstan i per això em quedaré algun dia més.

Dia 85 Gulcho-Chon Karakol (56km)

Durant la nit hem tingut tempesta amb llamps i trons. Des de dins la iurta podiem veure com s'il·luminava tot, i el vent es colava pels orificis laterals obrint les portes de la iurta. Uns moments angoixants, encara que pitjor hagués estat si haguéssim dormit a les nostres tendes.Afortunadament, la iurta va aguantar el xàfec,i nosaltres vam poder dormir.
Havent esmorzat ens acomiadem de la família que regenta el campament de iurtes, mentre estan enfrascats separant les parts de la llet. Em comenten que tenen 6 vaques de les quals extreuen uns 50 litres de llet cada dia. Prèviament escalfada, i amb ajuda d'un filtre separen la crema de la llet del reste. La crema és groga perquè conté la part greixosa de la llet, i la consumiran així o en forma de mantega. El reste, de color blanc, l'utilitzen per fer iogurt i formatge. Els làctics està vist són un  aliment bàsic en els països d'Àsia  Central, i moltes famílies elaboren els seus propis productes.
El cel està totalment cobert per núvols amenaçadors, així que no guardem les nostres peces de pluja. La carretera continua sent excel·lent per rodar. Només que va guanyat progressivament altura i això es nota amb la baixada de temperatura i un vent gèlid. No ens podem aturar gaire estona , i sí ho fem ha de ser en alguna txaikhana per prendre quelcom calent, o çay o shorpa (sopa)
Una tempesta amenaça en encalçar- nos. En el mapa no es veu cap població a curta distància. Estem enmig de cap lloc. Ens convencem de què haurem de buscar una cavitat on aixoplugarnos. De sobte, ens topem amb  una casa solitària al costat de la carretera d'on surt una dona. Ens diu que és casa seva però que l' ofereix com a guesthouse, assenyalant un rètol amb el qual no ens haviem fixat. Rodó! Ens fiquem dins just en el moment que cauen les primeres gotes.
Avui no pedalejarem més. La pluja i el vent no cessen. Per davant un port de muntanya de mes de 3000m. Aquí mantes sense fi, çay ilimitat, i un vàter amb aigua. Falta el paper, però ja el posem nosaltres.

La mestressa de la guesthouse que ens va rescatar de la tempesta

Més çay calent siusplau

Dia 84 Osh-Gulcho (86km)

Torna la muntanya. Si pretenc entrar a la Xina pel pas d'Irkeshtam hauré de traspassar la cadena de muntanyes que és  la serralada Alay, amb pics tan alts com el pic Lenin de 7134 m. Aquest no em preocupa, però en el meu camí  fins la frontera hauré de superar varis colls de mutanya.   A Kirguizistan, de ben segur no passaré tanta calor, ans el contrari, la pluja i el fred seran ara els elements a combatre.
I la pluja no triga a fer acte de presència durant la nit. Afortunadament, havia estat previsor i m'havia traslladat des de la meva tenda a una iurta disponible en l'espai de l'alberg.
El matí arriba amb un cel ennuvolat i una agradable temperatura. Es podria dir que fa fresca. La parella teutona són els primers a posar-se en marxa. Quedo amb ells que els atraparé més tard. Primer vull esmorzar.
En els primers quilòmetres em sento entusiasmat.  Fetes les reparacions necessàries a la mula estic més tranquil. Dos dies descansant i menjant sense gastar estic més energètic. Amb un país que descobrir estic més motivat.
Osh es troba a la vall de Fergana que correspon a kirguizistan, sortir d'aquí significa haver de superar les muntanyes circumdants. I la carretera comença a empinar-se des del principi. Torno a recuperar les sensacions que tenia a Armènia. Paciència, buscar estar el més confortable possible, aturades freqüents, menjar i beure cada dos per tres. Per sort, la lliçó la tinc ben apresa. I el que podria escapar-se del meu control, l'estat de la carretera, em deixa satisfet, asfalt llis en la majoria de trams, i un voral per mi sol. Dic això perquè no trobo gent esperant que una marshutka el reculli, o buscant compartir el viatge en un cotxe particular, tal com passava a Uzbekistan. Ningú. Ni cotxes em molesten.
Com estava previst arribo a l'altura de la parella ciclista alemana. Van més carregats de pes que jo,i sobretot no els agrada fer tirades llargues. Els avanço i continuo. Estic convençut que ens tornarem a veure, potser no avui, però sí un altre dia.
Em vec obligat a buscar refugi quan cau un ruixat. Aprofito per menjar aixoplugat sorta una petita parada d'autobusos.
El paisatge és espectacular. Muntanyes verdes s'alcen a banda i banda. I en les faldes,a tocar de rius cabalosos, campaments de iurtes amb ramats de cavalls o vaques.
Kirguizistan no em decepciona. És el que buscava. I fins i tot acaba fent un Sol radiant. Pel camí em trobo amb un altre hoste d'Osh. El també ciclista és un italià de nom Patrick que com jo viatja en solitari. Va sortir dissabte,però una averia el va obligar a tornar a Osh diumenge.  Decidim fer pinya i rodem junts. A les portes de la forta ascensió al port ens aturem al que sembla un llogatet de menjar. Només ens poden servir pa, kumiss (llet fermentada), massa àcida pel meu gust;  i crema de llet per sucar el pa. Força precari, però és el que té presentar-se sense avisar.
El següent és el coll de muntanya. Ens veiem arropats per grups de nens que surten al nostre pas. Hi ha quitxalla a tot arreu, i ens criden des de l'alt del les parets de les muntanyes. A vegades només els sentim perquè no veiem d'on vénen els seus hello.
El port no és tan terrorrífic i el coronem sense desgastar-nos. Ara espera una baixada fins a Gulcho.
Mentre ens tobem estirats a les portes del market bebent unes birres, una dona ens ofereix allotjament en una iurta d' un campament dissenyat per estades turístiques. Pactem el preu i anem cap allà.
Per sopar torno a tenir pasta de fogonet, encara que aquesta vegada cuinada per un italià.  Resultat satisfactori. La pasta estava al dente.

Foto finish

Dia 83 Osh

Dilluns. Acabat d'esmorzar vaig cap a l'oficina de correus. Espero haver rebut els mapes de la Xina que vaig fer enviar des de casa. I mentre hi vaig,  penso que hauria d'haver demanat un pernil, res més.
Els mapes sí estan, i en bon estat. Fa 12 dies que van sortir d'Espanya directament cap a l'oficina de correus d'Osh, un servei que permet rebre correu estant de viatge. Vec que per ser la primera vegada ha anat correcte.
A la tarda em vec forçat a anar al basar. No puc arreglar el fre de davant ja que necessito substituir una peça malmesa. La zona de les bicicletes del basar és com un gran  desballestador, pots trobar qualsevol part d'una bicicleta, reciclada evidentment. Ara bé, aquesta vegada aconsegueixo una nova. I l'home em fa el canvi sense cobrar-me res.
En altres zones del basar has de trencar-te les banyes perquè et rebaixin el preu, i aquí no volen cobrar-me per una feina ben feta.  I quan estic de tornada, un paio em para pel camí i em diu que em compra la mula per 500$. Li dic que són masses diners, però que ni per menys la vendria. Aquesta arribarà a la Xina, li dic. Un cop allà potser faig negoci, que segur trobo algun eixalabrat amb la idea de rodar des de Xina a Europa, i pagaria el que fos per una mula curtida.
Compro provisions per l'endemà i sopo a les 6 de la tarda. Demà a rodar i conèixer més aquest Kirguizistan.

Dia 82 Osh

A l'alberg coincideixo amb altres ciclistes que van cap al sud. Alguns cap a Tadjikistan, i d'altres cap Xina, però fins Sari-Tash és el mateix camí.
Dia de compres en el basar. Unes noves pastilles pel fre de darrera, i unes ulleres de Sol.
Posteriorment, visita a la muntanya de Soleiman o Salomó. Es tracta d'una muntanya en el cor de la ciutat que ha estat lloc de pelegrinatge durant anys.  Està considerada una muntanya sagrada, i l' únic lloc de Kirguizistan declarat patrimoni de la humanitat per la Unesco.
A la tarda arreglo els frens del darrere de la mula, i espatllo els del davant per ser massa meticulós. Demà em tocarà fer hores extres de feina.

A la zona de tendes de l'alberg

Plat de balik (peix)

Plat de  manti 

Brioixeria kirguiz

Osh des de la muntanya de Salomó

Dia 81 Fergana-Osh (126 km)

Avui sí. Avui deixo Uzbekistan i entro en un nou país totalment desconegut, encara que amb molt interès. Crec que és dels països que des del principi em causen més curiositat. Envoltat de veïns amb més ressò internacional, aquest petit país destaca per la bellesa dels seu paisatge de muntanyes nevades tot l'any, i de valls verdes amb poca densitat de població. I alguns dels seus habitants encara practiquen el nomadisme i es mouen buscant pastures pel seu bestiar i dormint en iurtes.
Em poso en marxa aviat, la jornada serà maratoniana. Tot i així, perdo una bona estona intentant trobar una botiga oberta. Això d'haver de comprar aigua embotellada és un maldecap. Però és un mal necessari.
Rodo amb la idea d'arribar com més aviat millor, per això no m'entretinc gens. La carretera està de la meva part. He de donar-me pressa perquè serà un dia molt calorós també.
La primera parada la faig a un petit market per comprar alguna cosa per esmorzar. Quan demano kurt, les boles fetes amb llet i amb gust a formatge, m'envien a la botiga del costat, que ven tabac. No sé com ha arribat el dependent a la conclusió que el que més  convé a un ciclista és fumar. Afortunadament, el malentès queda en una anècdota, i m'acaba regalant unes xocolatines que costen més del que he comprat.
A 20'km d'Osh, segons el rètol, m'aturo a dinar. Entro en un restaurant a menjar el meu últim àpat. Demano plov i em contesten osh.  Dic que , en efecte , vaig cap a Osh avui, i es posen  a riure. Torno a demanar el plat de plov, i em treuen altre cop el tema d'osh. Repeteixo que sí, avui vull arribar a Osh. I tornen a riure. No és fins que un individu fa de traductor que acabo sabent que plov es diu osh en uzbek. Doncs sí, estic anant a la ciutat amb nom d'arròs amb carn.
El Sol castiga, però surto del refugi que és el restaurant. Em queda passar la frontera, i a més a Kirguizistan tinc que avançar una hora el rellotge. El que no tinc previst és que la carretera s'acaba  i em trobo en una pista de grava i pedres. Desconcertat pregunto. No hi ha pèrdua, tot recte. Sí, però, i l'asfalt? El carros tirats per un ase van més ràpids que els cotxes.
Després de malmetre la meva esquena, arribo a la frontera. Sembla tancada. Uns camioners a les portes em diuen que no temi i que truqui que sí que hi ha algú. M'aproximo i aviat em surten uns militars que m'obren les portes.
A l'aduana he de  tornar a omplir el paper de declaració de diners i béns. Només he de copiar el que porto quan vaig entrar posant menys diners.  Els d'hisenda del país no sé quan em diran si és positiva o negativa.
Passo la prova de l'escàner i el registre del meu equipatge també. Només resta passar per la taquilla final on un paio em mira amb lupa el passaport i finalment em posa el segell de sortida. I ja puc marxar. Em quedo perplex. Cap menció als  registres dels allotjaments que tenia a la mà. He estat de sort o potser era tot un invent per causar por als turistes? No vaig quedar-me a preguntar-ho.
A kirguizistan ni es molesten a revisar l'equipatge. Em posen el segell d'entrada i m'informen del darrer resultat de la selecció espanyola. Canvio els soms uzbeks per soms kirguis i cap a buscar l'alberg.

Amb el jovenet amb el qual vaig travessar el tram de pedres cap a la frontera

Els camioners de la frontera

Lenin viu a Osh!

Dia 80 Fergana

El despertador sona, i no li faig cas. La idea d'afrontar de nou més de 100 km avui no em convenç per llevar-me. Estic cansat de tantes presses, de estar pendent dels quilòmetres i del temps. Sembla que em persegueixi algú.
 Estic amoïnat perquè a la carretera em trobo bastants controls policials, i algunes vegades em fan aturar per comprovar els meus documents i anotar en un registre, que és una llibreta de les quadriculades que usava en l'institut, el meu pas. Tant control em comença a avorrir, i a esperar una llarga i tediosa inspecció quan abandoni el país, sempre que no tingui problemes pel tema dels registres en allotjament s
Però avui no estic per enfrentar-me a una llarga etapa. Vull informar-me del següent país a visitar abans de passar la frontera.
La mestressa de la guesthouse, la Sra. Valentina, em posa en contacte amb l'Eidor perquè m'expliqui el camí més directa cap a Khuva des de Fergana.
Amb aquest tema resolt, i tancat també el tema de l'allotjament a Osh, em puc prendre el dia lliure per voltar.
Fergana és una ciutat creada a partir de la  planificació russa. No té vestigis antics, ni una tradició en alguna matèria, com Margilan en el treball de la seda, o Khuva famosa per la seva terrissa. Per això, tot està ordenat,  amb l'ajuntament com a centre de la població del qual parteixen de manera radial àmplies avingudes. Del que guadeixo,però, és dels seus magnífics parcs.
Al final del dia em sento satisfet. Estic confiat amb el que em trobaré demà, i sembla que recupero les ganes de pedalejar que al matí no tenia.

Comerciants del basar de Fergana

Dia 79 Angren-Fergana ( 107 km bici i 120 km camió)

A les 6 torno a estar de peu. He dormit molt poc i amb el sopar a la gola. No és bo per afrontar un port de muntanya com el que m'espera.
La propietària està desperta també. Em fa preparar l'esmorzar. I m'explica que és mare soltera de 2 criatures i que no és fàcil combinar-ho amb el negoci. Ara entenc la seva postura dura i inflexible el primer moment de trobar-nos. En el fons, però, és una supervivent, com la majoria.
Surto amb el registre en la butxaca cap a la vall de Fergana. Abans, el temible port de Kamchik.
A la carretera em trobo un parell de ciclistes uzbeks. Diuen que tornen a casa seva, a Namangan, desprès de pedalejar fins a Samarcanda. Porten unes mules vetustes, però ben adaptades al desafiament. Em diuen, però, que el port és massa dur i que pararan un vehicle perquè els condueixi a la cima. I m'inviten a passar p er casa seva que tindré menjar i dormir.
Els deixo i vaig remuntant seguint un llac. La carretera està en molt mal estat. La meva intenció és escalar el port, baixar i demanar que em portin fins a le portes de Fergana, on sé del cert que tindré allotjament assequible amb registre.
Però la gerra freda me l'enduc quan fets 40 km, i esperant estar a prop de la cima, em diuen que falten 50 km i creuant 2 túnels. No estic d'humor, arrossego cansament, i necessito arribar a Fergana avui.
Decideixo aturar un vehicle. Es tracta d'un camionet amb 2'individus molt joves. El que condueix  es diu Khabull i té 22 anys, el seu germa Ibragim 16. Resulta que transporten síndries des de Chiraqchi a Andijan. Carreguem la mula i les alforges, per tant, sobre les síndries,  i  prenc lloc enmmig dels dos a la cabina del camionet. Mentre avancem amb lentitud per una pendent dura, els explico la meva història.  Estan encantats de tenir un guiri amb el que conversar i distreure's de tantes hores de viatge, perquè van sortir fa 2'dies.
Al cim es posa a ploure a bots i barrals. La carretera és un torrent, amb pedres i brutícia arrossegats. Estic veient que m'he escapat d'una bona.
Ens cruspim una síndria a la cabina, els ensenyo les fotos del meu viatge, els dono algunes lliçons d'espanyol, escoltem música. Realment són uns joves molt agradables. Em sap greu saparar-me d'ells a l'alçada del desviament a Fergana.
Estic a la vall de Fergana i el paisatge és majoritàriament pla i ocupat per cultius de raïm, i altres fruites. Aquí es produeixen moltes de les fruites del país, encara que no síndries com m'han ensenyat.
Rodo per una carretera secundària més ben asfaltada que principals que he agafat. Em veig obligat a ficar-me dins d'una casa quan passa una tempesta i cau un diluvi.
La carretera, principal,  ha quedat inundada en alguns trams, i acabo fent surfing amb la mula. Estan recollint fruita dels camps i la posen al voral de la carretera. Una dona em regala prèssecs i albercocs que acaba de collir.
A Fergana tinc el contacte d'un guesthouse, però no l'adreça, només una vaga referència d'on està gràcies al noi que porta l'alberg de Tashkent.
Com no me'n surto, ni preguntant. Truco a Tashkent. Per sort, el noi és el primer a agafar el telèfon. El poso en contacte amb una nena que he aturat prèviament perquè em donés un cop de mà. Estan una estona conversant. La nena m'acaba assenyalant l'edifici que  justament  tinc al davant, del qual treu cap una dona fent gestos amb les mans. És la propietària del guesthouse. Estic salvat una altra nit. La darrera abans de sortir d'Uzbekistan, espero.

Els ciclistes uzbeks que tornaven a casa

Inundacions a la carretera

Fruita fresca com avituallament

Ibragim, el copilot de síndries

Khabull, el camioner de síndries

La nena que em va rescatar al carrer. Gràcies !

Dia 77 Bukhara-Tashkent (600km)

No estava el canvista assegut a la cantonada avui. Durant els dies a Bukhara, l'home, des del seu racó, no parava de repetir-me el mateix: change, change. Avui no. Perquè avui és massa prompte per tenir algun client. Són les 6 i estic en marxa. He de prendre un tren que surt a les 8h a 15 km de Bukhara. El tren no sé si serà puntual, però jo sí.
I com cada dia a Uzbekistan, per anar a qualsevol lloc, no importa la distància, he de preguntar als vianants que tenen la mala sort de creuar-se en el meu camí. I tot per no posar rètols. Aquest govern uzbek no té cap interès en el manteniment d'unes bones comunicacions.
Una munió de gent s'espera a les portes dels arcs de seguretat. Mentrestant, un home em dóna el resultat del partit de la selecció espanyola a l'eurocopa. El futbol no s'acaba mai per molt lluny que siguis.
El policia titubeja quan veu la mula. Passo l'arc de seguretat i evidentment pita tot. No sap ben bé quin és el protocol, però m'acaba deixant passar. El problema ve després. No hi ha accés a una andana inexistent. He de creuar una via amb la mula a l'esquena. I quan demano on guardar-la em senyalen al passadís. És vergonyós. Em queixo a tots els empleats que vec per mostar la meva indignació.  Algú suggereix que pedalegi si no m'agrada. Callo i m'assec emprenyat en un compartiment abarrotat. I resulta que és bussiness class. La televisió no va, el seients estan vells, l'espai és claustrofòbic. Una carraca de tren que es mou a pas de tortuga. En un moment donat vec el model del tren escrit en un lateral: talgo. Ja deia que em sonava tana incomoditat. En aquest cas no es pot dir que Espanya exporta el millor que té.
La seva lentitud, però, em fa venir son i em passo la meitat de les 7 hores dormint.
Arribem a Tashkent i sóc l'ultim a desembarcar, fins i tot la senyora amb cadira de rodes ho fa abans.
Camino segur cap a l'alberg que ja vaig estar. Preparar coses per demà partir cap a la vall de Fergana, a les muntanyes. I escapar de la calor.
Al vespre sento parlar castellà. Al mateix lloc arriba una noia en solitari. Es diu Maria, i és de Madrid. Va cap a Birmania , i com es veu no té pressa. Encara que demà, diu, es plantarà a Kirguizstan. El país següent on sembla que no farà tanta calor , em diu. Tots dos, vec,  busquem el mateix.

En el tren amb una família de camí a la capital

Amb la Maria, una viatgera al seu aire

Dia 76 Khiva-Bukhara (410 km taxi)

Em passo 7 hores per cobrir la distància entre les dues poblacions. A les 8 ja espera el taxi.Els seus passatgers:  una parella holandesa i jo. El taxista resulta ser el germà del taxista que em va conduir en el viatge d'anada. Està obsessionat amb que tingui la  càmera de fotos preparada. Li dic que no té bateria, la vaig esgotar retratant Khiva. Per tant, aquesta entrada el bloc serà només text.
Queda l'home una mica desepcionat. Més tard entenc el motiu. Ens atura al mig del desert de Kyzyl-Kun per prendre fotografies del Sir Darya. No em perdo res, ja vaig fer la foto obligada a l'anada.
El paisatge infinitament desèrtic no ha canviat en dos dies. Així que em passo el trajecte bevent aigua i fent capcinades.
El taxista preocupat perquè no passem gana ens dicta el menú perquè escollim. Em sorprèn quan diu balik (peix) quan és el que menys espera trobar un en el desert. Al final, acabem menjant somsa en una barraca de carretera.
A Bukhara tampoc cap canvi de temperatura. Tocant els 40 °C. A l'hostel em retrobo amb la mula. Està coberta d'una capa de pols com si hagués passat un mes des de la nostra separació. És sens dubte pols arrossegada pel vent que avui bufa amb força.
I això no és tot. Comprovo que la roda del darrere ha perdut aire. Massa pels pocs dies parada. M'oloro a puntxada. comprovo que el pneumàtic del darrere té varis filferros clavats. Algun d'ells deu ser el culpable.Practicada l'operació descobreixo en efecte una fuita a la càmera d'aire. La primera del viatge i sense pedalejar. Està clar que no puc deixar sola la mula.
Arreglada una cosa, per la següent. Vaig a l'oficina de venda de bitllets tren. Em diuen només bussiness class per demà al matí. Em fa pinta que em volen aixecar la camisa. Li demano per la tarda, però la diferència no és molta i a més dura més hores. Acabo, doncs, amb un bitllet per l'endemà a les 8'05h.
Em molesta haver d'agafar transports. No ho posen fàcil per la mula. Però és el camí de tornada a Tashkent més ràpid. He vist que Uzbekistan no és un bon país per visitar en aquesta època de l'any. I menys per moure's en bicicleta.

Dia 78 Tashkent-Angren (108 km)

Em llevo aviat i amb poques ganes de pedalejar. Trec el cap a fora i vec que està núvol. La previsió del temps ja anunciava un dia tapat, amb pluja a la tarda. Em poso a fer l'equipatge sense pressa, esperant que algú de l'alberg es llevi, i això que és obert 24h. Esmorzo amb companyia d'unes nenes, que també s'han llevat aviat, mentre mirem disney channel. A les 9 i per insistència d'altres hostes, algú del personal apareix per preparar l'esmorzar. Jo demano que l'emboliquin per endur-me'l.
Surto a les 11h amb una temperatura boníssima per pedalejar. No obstant, es posa a diluviar. He de parar vàries vegades per buscar en el fons de les alforges la roba impermeable que no usava des d'Armènia. Em passo hores dutxat per una constant pluja, travessant bassalts com oceans, i esquitxat pels vehicles que em passen.
 Arribo un punt que estic extenuat i m'assec en un banc on em quedo dormit. Quan desperto, la mula no ha anat enlloc, i la pluja continua. Em noto les cames fatigades, però. Reemprenc la marxa i la carretera per primera vegada a Uzbekistan s'enfila. Vaig cap a les muntanyes, com es pot veure a la llunyania.
No sé si és tant temps d'inactivitat o que la cosa és més exigent del que tenia en ment, però he d'aturar-me constantment a menjar i repossar. No em trobo a gust.En d'altres ocasions , podria posar fi a l'etapa, però necessito arribar a Angren on hi ha un lloc oficial on fer-me el maleït paper de registre que em cal.
A les portes d'Angren trobo un hostal. El preu em sembla raonable, llàstima que no em poden fer el registre d'allotjament. El propietari m'indica que he d'anar a l'hotel de la ciutat, evidentment més car.
A Angren em diuen que hi ha 2'hotels. Vaig a un i quan arribo, després de donar voltes, em diuen que està tancat. M'envien a l'altra. He de retrocedir. Vaig desorientat, no hi ha cap senyal, i està enfosquint. Trobo l'hotel finalment. Fa pinta de ser pulcre, i car pel meu pressupost.
A la recepció un tal Seguey em diu que està complet. Li senyalo que és tard i que no tinc cap altra lloc on anar. Que en un racó faig, només serà 1'nit. Em respon que no i que vagi a un altre hotel. Al carrer és fosc i no hi ha més hotels que sàpiga, li contesto amb serietat. Més que un lloc, m'interessa el registre, per això no cesso en insistir. El paio acaba cedint perquè em diu que ara sí hi ha una habitació disponible, encara que sense dutxa. Accepto, el preu és assequible. Ara bé, quan em demana el passaport i els registres en els altres allotjaments, aprofita per tancar-me de nou la porta. Ha vist que tinc alguna nit sense justificar i s'acull a això. Li dic que és problema meu, però que si avui no tinc el registre serà culpa seva. Estic exasperat. El paio es tanca. Li suggereixo que truqui a la policia si no ho veu clar.  No. Que em deixi parlar amb un superior.  No.   Doncs que em posi per escrit que es nega a registrar-me. No.Perdo els nervis i acabo insultant-lo. Amb els crits s'ha reunit gent al nostre voltant. Marxo donant-li la bona nit a aquell mal parit.
Estic per tornar al primer hostal  quan uns clients de l'hotel em diuen que coneixen un altra hotel i que em poden portar. Accepto ràpidament. Carreguem la mula en el maleter i jo i 4 uzbeks ens posem en marxa. Acabo sabent que són treballadors de la planta de fabricació de cotxes Chevrolet que hi ha a Andijan.
Hem de preguntar a alguns locals per trobar l'hotel. Sembla que és poc conegut. Quan arribem ens surt a rebre una comitiva entre empleats i clients, encuriosits per la meva arribada i tant tard. Al front del suposat hotel, una dona russa elegantment vestida, l'única dona per cert.  Em fa la sensació de què estic en un burdell. La dona, a sobre, em demana un preu astronòmic. No em deixo intimidar i li faig una contraoferta. La dona em baixa el preu, però no el que vull. Trec el passaport, i abans de donar-li li ofereixo un altra preu. Accepta.  I tindré el meu registre. Buff!  Per fi, són les 9 del vespre i estic cansar, afamat, brut. Quan ja canto victòria, un dels taxistes em diu que pagui la carrera. No fotem! No vull tornar a discutir, així que trec la càmera de fotos i els demano que fem una tots plegats com a germans. S'avenen quedant conformes.
Ara sí. Puc anar a descansar. La dona , ja perduda la seva postura freda, m'invita a compartir el sopar que tenien abans que els interrompíssim. Durant el qual m'entero que altres espanyols s'havien allotjat en aquells apartaments. Per això no sonava a ningú que fos hotel, ni té cap

Dia passat per aigua. Avui sobrava i tot!

Els taxistes d'Andijan

Dia 75 Khiva

A les 5 de la matinada no puc resistir llevar-me. He passat la nit en la terrassa de l'hotel i el Sol està sortint. Vull veure com s'eleva per damunt les muralles de la ciutat blanca de cúpules turquesa.
Al Sol el segueix un fort vent que del desert transporta sorra. Una calitja omple tota la ciutat. Els ulls piquen, la boca té gust a terra, la tablet negra es torna blanca mentre escric en el bloc.
Els ciclistes que han de marxar carreguen les seves mules. Jo observo. Avui torno a descansar. La posada a punt és retrassa, si no són les alforges que no tanquen, és aquell guant que no apareix, o els bidons que els falta aigua. Són les molèsties que em trobo sempre quan em faig l'equipatge. Ara sento que és part de ser un rodamón. Imprescindible per continuar endavant.
M'acomiado de tots ells. Rodaran junts a Urgench per prendre un tren a Samarcanda.  Llavors, els holandesos enfilaran cap a Tadjikistan, junt amb la parella francesa. Els suïssos en  direcció a Fergana i Kirgistan. A ells potser el torno a veure en el futur.
L'hotel queda quasi buit. La parella belga, jo, i un jove suís. Amb en Benoit, el suís,  aviat ens posem d'acord per explorar la ciutat emmurallada.
Traspassar la seva porta és entrar en el passat. Un laberint de carrers empedrats, madrasses a cada cantonada, minarets dominant les altures, cúpules turquesa com barrets sobre les parets blanques. Cada element està perfectament integrat,  i distribuit. En total 50 edificacions ben conservades que formen l'escenari real  d'un conte de les mil i una nits.
Passem tot el dia entre els seus murs. Ens sentim estranys. Com en un món que no és el nostre. Tenim la sensació que en  girar la cantonada podríem trobar un faquir, en mirar a l'interior d'una madrassa a un talibà ( estudiant )repetint els versos del Corà , o  sentir el muetzí des de dalt dels minarets.
Evidentment no passa res d'això, sinó més aviat grups de turistes d'arreu del món són amb qui ens creuem. Amb algun d'ells escolto el català. Van amb guia que omple l'espai buit de les sales amb històries sobre la gent que vivia, i com vivia. I sorprèn saber que aqui també hi ha misteris irresolts. Un d'ells és  la tinta usada en la decoració de les rajoles. Conserva la seva vivesa malgrat el pas del temps. Mentre les que es van utilitzar en la restauració de les parts deteriorades s'ha perdut. Quin ingredient desconegut oculten? Sang de camell?
El enigma envaeix tot. Més quan no portem cap tipus de guia, i el govern uzbek no es molesta a posar panells explicatius ni en uzbek. De cobrar sí que són ràpids.
Milers de fotos podria fer si no és que la bateria de la càmera s'esgota. Khiva meravella, hipnotitza, inflama la imaginació.
A la nit esclata una tempesta amb trons i llamp. La llum de l'hotel i del carrer desapareixen. Khiva continua brillant. Deixo d'escriure i vaig a veure de nou el  minaret de Kalta Minor treient el seu cos per sobre la muralla per darrera vegada.

Despuntant el Sol per sobre la muralla

La ciutat dels contes orientals

Dia 74 Bukhara-Khiva (410 km cotxe)

El taxista es presenta 30 minuts abans de l'hora acordada. A Uzbekistan els horaris se'ls fa cadascú. Preparo a correcuita les coses imprescindibles per passar 1 o potser 2 nits a Khiva. La mula i el reste de l'equipatge es queden a Bukhara.
Tanta pressa i hem d'esperar als 2 passatgers que complementen les places del taxi compartit. També els havien dit una hora diferent i quan arribem estan dormint.
Amb totes les places ocupades el chevrolet lacetti posa rumb cap al nord-est. El taxista condueix d'una banda a l'altra de la carretera esquivant els miler de solcs i bonys. Sembla un contrarellotge. Els nostres caps a punt de tocar sostre dels salts que anem donant. Afortunadament, han començat una nova carretera més endavant i aixafem asfalt nou de trinca. Respirem els 3, perquè el taxista cada dos per tres es fuma una cigarreta, o bé parla pel mòbil indiferent al que hi ha davant. I tan sols es posa el cinturó quan trobem un control de la policia. Passat aquest , torna a descordar-se'l.
La parella que seu al costat meu també són ciclistes, i sense bicicleta, també com jo. Han estat pedalejant pel sudest asiàtic durant 5 mesos. Van embarcar les seves mules a Ho Chi Min (Vietnam) rumb a Estambul, i des d'ençà han anat tornant cap a Europa en bus, o bé tren. Fa la pinta que volien descansar de les seves mules. El cas és que van al nord en direcció a Aktau, a Kazakhstan per creuar cap a Bakú en ferri.
Estem creuan el desert de Kyzyl-Kum. Les dunes rodejen la carretera blanca. El paisatge fa estremir del sec i ferotge. I només txaikhanes cada potser 50km, on poder buscar ajuda en cas necessari.
Parem a la vora del riu Amu Daria. Cabalós en el passat, és un fil d'aigua que permet una mica de verd als seus peus. D'aquí es pot veure Turkmenistan, a l'altra riba. El panorama no canvia.
Passades 7 hores de trajecte assolim Khiva. Antiga capital del khanat del mateix nom. I centre de venda d'esclaus destacat d'Àsia Central fins entrat el segle XIX. Davant nostre les muralles de la ciutat antiga, molt ben preservada. Aquest fet és motiu de ser la quarta ciutat d'Uzbekistan declarada patrimoni de la humanitat.
La casualitat fa que a l'hotel em retrobi amb vells coneguts. Es tracta dels ciclistes holandesos d'Armènia i els ciclistes suïssos de Teheran. Han format un pelotó, juntament amb una parella de ciclistes francesos, des d'Azerbadjan. Fa 2 dies que van entrar a Uzbekistan pel nord, venint de Kazakhstan. Malgrat la volta, continuen en ruta, doncs.
Tots els ciclistes per voluntat pròpia decidim dormir a la terrassa superior de l'hotel.
Em deleito veient caure la llum sobre els minarets i les muralles d'Itchan Kala, així diuen a la ciutat vella de Khiva.

Vista des de l'hotel de la ciutat vella o Itchan Kala

Minaret Kalta Minor

Desert Kyzyl-Kum i riu Amu Daria

Mapa Khiva

Dia 73 Bukhara

 No acabo de treure'm de sobre els problemes digestius. A més, l'al·lèrgia que em produeix urticària a la pell de les cames, i inflamació als peus, no remet.
Em faig arreglar un taxi cap a l'hospital. El taxista patint per mi, o pels meus dòlars que no se'ls emporti algun metge amb les mans llargues,  m'acompanya dins la consulta. L'autoritat del taxista és indiscutible, passa per davant de tothom i es planta a la recepció. D'aquí directament al despatx del metge. Les seves paraules ressonen fortes i clares: turist, alergi,   Les paraules d'Ali Baba queden en res davant la simplicitat de les seves per obrir les portes d'un hospital ple de pacients.
El metge, però, només afegeix un paper amb el nom del medicaments recomanats. Tanta expectació per acabar com sempre.
No acaba aquí la cosa. Sortim de l'edifici per entrar en el del costat. Aquí es repeteix el guió amb altres paraules: turist, infecsion. Paraules de nou màgiques que ens condueixen directament a la consulta.
 Tinc la fortuna que és una dona la que em fa els primers tocaments uzbekistan. Responc les seves qüestions i espero. Estic decidit a donar mostres del que faci falta. Decepció quan tan sols demanen el passaport. Espero. La metgesa torna i dóna una sèrie d'explicacions al taxista, i un paper brut. És la recepta. Sembla que ja ho tenen. Jo no he captat res. Abans de sortir, torno a donar el passaport, i un altre reconeixement i interrogatori per un metge. Aquest afegeix un medicament més a la llista.
Porto una llista amb noms de medicaments, i una ampolla amb el sembla sèrum de rehidratació oral dissolt. Això, i una dieta astringent és l'únic que podré permetre'm avui.
Viatge de tornada. El taxista no m'abandona fins que no em deixa a les mans de la meva hostessa en l'hostal.
El meu dinar no passa de pa torrat, iogurt, i beure molt sèrum de rehidratació oral.
A la tarda vaig a veure l'edifici que apareixia a la portada de la guia d'Àsia Central de Lonely Planet en l'edició del 2014: Chor Minor, literalment 4 minarets. Les seves petites mides que fan que no sobresurti d'entre les cases del voltant en un barri popular no li resten mèrit. És pot dir que és una raresa mona en l'arquitectura de les madrasses.
Apartat dels principals carrers trobo Zindan. Fou la presó principal del khanat de Bukhara. Infinitat de tortures i captiveris van tenir lloc dins els murs. A la posteritat ha passat l'empressonament de 2 oficials de l'imperi britànic enviats com a missatgers a la cort de khan. El seu crim, no portar cap regal a l'emir de Bukhara.

Chor Minor

Zindan

Dia 72 Bukhara

Quin gust llevar-se quan estàs cansat d' estar al llit. Uns estiraments matiners i cap molèstia física de la dura etapa d'ahir. El que no va tant bé és el meu sistema digestiu. Tinc flatulència i lleugera diarrea, i ja fa varis dies.
Com que la gana em pot més, esmorzo en l 'hostel tot el que em posen. Durant el qual coincideixo amb un holandès llargarut, encara que és un pleonasme, que també està seguint la ruta de la Seda. A finals d'agost espera estar a Shangai. El seu truc és que utilitza el transport públic, però.
Deixant de banda el deure de rentar la roba, surto a descobrir una de les ciutats més importants del món islàmic. El seu nom complet és Bukhara Shahri, aquesta última paraula és un títol que reben les ciutats considerades santes per l'islam. Durant els segles  fou un important focus de coneixement. Reunia multitud de madrasses on no només s'ensenyava els preceptes de l'islam, sinó també coneixements científics. Aquí va escriure Avicena el seu famós cànon de medicina que va ser usat com a referència en la resta del món.
La meva primera impressió és que aquí hi ha un casc antic que, malgrat ha sofert les inevitables reformes, evoca una atmosfera del temps antics. Incicio el meu recorregut en el cor  on hi havia el mercat d'intercanvi : Lab-i-Hauz, zona és de vianants, i restaurants al voltant d'una bassa usada per recollir l'aigua, amb la qual cosa un pot contemplar amb pausa el conjunt.
Encamino cap al monument emblema de la ciutat, el minaret Kalyon, amb els seus 46m altura. Cap foto pot transmetre la seva majestuositat. Erecte, robust, magnífic, ha romàs més de 900 anys allà. Anterior a tot el que el rodeja. Diu la història que va ser l'unic edifici que es va salvar de la destrucció sistemàtica de Genghis Khan. Al costat, unida al minaret per un pas elevat, hi ha la mesquita homònima, però fou elevada quan els mongols havien deixat de ser una amença. I  enfront de la mesquita, com enfrentada , hi ha la madrassa Mir-i-Arab. No diré que fou un dels centres educatius més destacats, perquè avui en dia encara continua funcionant.
A poca distància hi ha la fortalesa Ark. Dependència i centre de poder de l'emir de torn de Bukhara. La crueltat d'alguns d'ells és notòria, quedant gravat en la memòria dels habitants. Una de les majors penes als condemnats, era llençar-los des de dalt del minaret. Per això, no estranya l'altura de les muralles de la fortalesa, per prevenir qualsevol intent de derrocar el tirà.
Unes passes més enllà, en el parc que du el seu nom, es troba el mausoleu Ismail Samani. Aquí resta un dels monarques de la dinastia samànida.Primera  dinastia persa totalment islàmica que va fusionar les creences musulmanes amb la cultura persa.
El basar no queda lluny. Indubtablement, el millor lloc per trobar de tot a bon preu. Després de voltar una estona estic desconcertat, ningú m'ha ofert canviar diners. Prenc la iniciativa i m'apropo al primer home que vec buscant captar l'atenció dels vianants. En segons respon cridant un segon home que em diu que el segueixi. Ens posem dins el basar cobert on entrem en una sala amb un home gras assegut en una cadira. Un intercanvi de mots i la porta del costat de l'home gras s'obre. Passem a una sala amb un individu darrera un mostrdor que trafega feixos de bitllets. Al fons de la sala unes dones còmodament assegudes al voltant una taula baixa bevent. El canvi que ofereix pel dòlar és desfavorable, per sota del que es fa al carrer, així que opto per canviar euros.  En un moment passo de tenir un bitllet de 100 euros a una pila de soms que no em caben a les butxaques. Poso el reste en la bossa de mà que duc. Acabo de fer un tripijoc , algo ilegal, i vaig carregat de diners. Em sento satisfet.
Bukhara és deixa estimar pels seus carrers i edificis històrics. Llàstima de la forta radiació que cega.

Minaret i mesquita Kalyon

Ark

No em sento petit