Dies 109 a 118

A Jiayuguan no tot va ser dieta d'arròs. Vaig visitar el pas de Jayuguan,la fortalesa que  defefensava la porta més occidental de la Gran Muralla. I malgrat ser en un lloc històric, la sensació era d'estar a Port Aventura. Tot estava tan maquillat que semblava un decorat amb actors fent espectacles per la massa de turistes de foto fàcil. Les vistes de les muntanyes circumdants si eren autèntic espectacle, no gens menys l'enclavament de la fortalesa era calculat, es troba en el pas més estret entre les dues cadenes muntanyoses del voltant. Ben clares es veien.
De Jiayuguan vaig sortir amb un nou  company. En Quin també es dirigia cap a l'est en bicicleta. El seu destí Shanghai, on viu la nòvia. Moltes ganes de veure-la no sembla viatjant així, però ell deia que era un gest romàntic. El primer dia de rodar junts ja vec que l'amor no li dóna ales al meu company o, més ben dit, llast, i al segon que la nòvia no li fa cap gràcia això de què vagi tan lent perquè amb cara tristona em diu que han partit peres. Només puc donar-li una abraçada i deixar-lo meditant si seguir el viatge.
Per sort el meu no té cap altra interès ara que escapar de les calors de l'estiu. Així que a Zanghie prenc el camí cap a la serralada Qilian. A Zanghie em diuen que són famosos els fideus,però jo estic encaparrat amb mifan( arròs ), i realment em costa trobar un lloc on el preparin. A la Xina l'arròs és per mi el pa de cada dia i ja no puc passar sense ell.
El camí cap a Xining, la ciutat més gran de l'altiplà tibetà, el pensava fer en 4 dies. Al final van ser-ne 5.
El primer dia va ser una aproximació a les muntanyes Qilian per una carretera recta interminable. Vaig optar per acampar als peus de l'inici del port.
El segon dia era definitivament etapa de plena muntanya. Van ser 44 km cap amunt entre gorges i faldes escarpades. La fatiga i ensopiment es van apoderar de mi en molts moments. A Obo em vaig empassar el meu plat i 3 d'altres comensals amb poca gana. I uns simpàtics amics del país em van regalar un gelat. Que va resultar un petit plaer vist que la pujada, i ara amb vent frontal, continuava. Esgotat en tots els sentits vaig arrossegar-me dins un campament tibetà. La meravellosa família del lloc em va donar asil sense demanar res a canvi. A la vora d'una estufa vaig tastar de nou la llet, per primera vegada de yak, i dormir sota una pila de nòrdics. La seva excepcional i desinteressada assistència vist el meu lamentable estat són un dels més valuosos records del viatge.
El tercer dia, i mig recuperat, surto de nou a la carretera que m'havia derrotat el dia abans. Però sense l'ajuda del vent, sóc jo qui imposa la llei. Fins que culminant un altre coll,em vec impedit continuar per la policia. L'etapa ciclista del Tour  Qinghai Lake en té la la culpa. Protesto per tallar-me el pas, i rebo a canvi una pila de nenjar i beguda, amb becaina dins cotxe policia inclosa. Tot i així, quan puc reemprendre la marxa 3 h després,  només avanço uns pocs quilòmetres abans de refugiat-me en un campament tibetà per culpa de la tempesta. Aprofito per menjar acompanyat d'uns turistes xinesos que corren amb els plats. Quan vull tornar a pedalejar sota la pluja ja que és aviat, la família del campament m'ofereix passar la nit de franc. Una estufa, un got de te amb llet,i la companyia de les filles joves es sumen a l'oferta. Beneïda pluja!
El quart dia es presenta radiant de Sol, i fresc per la pluja. És magnífic per afrontar el port darrer a Xining. Amb una sèrie de llaços la carretera s'enfila per les parets de les muntanyes Datong. Crec que la bellesa de l'ascensió i el fet d'estar mentalitzat em van empènyer. La dificultat va estar en driblar els nombrosos cotxes de turistes aparcats al voral. El trànsit era tan dens que es va acabar formant un tap i afortunadament em vaig quedar sol pujant. A la vall de l'altre costat del coll vaig plantar la tenda a la vora del riu. Un conjunt de famílies havien fet el mateix, i aquell vespre em vaig endur unes cerveses de regal cap a la tenda.
El cinquè dia va venir amb pluja. Preparat per pedalejar els 50 km Xining, de nou vaig ser invitat per les3 famílies campistes a esmorzar fideus cassolans. Per acabar sent remolcat jo i la mula en un dels vehicles. De camí a Xining, tot el grup vam visitar la muntanya sagrada de Laoye ( oYuan Shuo) a Datong. Posteriorment,i per sorpresa meva, em  van dur al poble de Tarsie, ciutat monasteri que acull un dels 6 destacats monasteris tibetans. Com un parent llunyà vaig ser escortat i amb totes les atencions possibles. Quasi em vaig oblidar que no havia pedalejat encara. El dia en família es va acabar quan ja dins Xining, transportat per la família adopció,  vaig rodar tan sols per trobar l'alberg .

Dies 93 a 108

Per poder donar continuïtat al bloc, a partir 'aquesta entrada faré un resum de diversos dies.
A Kashgar prenc un tren fins a Korla. No volia saltar tot el desert, i desitjava visitar Turpan.
De Korla vaig seguir el camí cap a les muntanyes Tien Shan. Van ser 4 dies molt salvatges on vaig dormir en edificis abandonats, banyar-me en rius, pedalejar per camins de terra, i ser remolcat per uns camioners xinesos. Dies de rodar solitari , superar ports de muntanya de nou, i escapar de la calor.
El  cinquè dia arribava a Turpan. Era una etapa fàcil que va ser un infern.
La carretera va acabar-se de sobte. Girar cua era impossible per culpa del fort vent que fins llavors era el meu aliat. Davant  no sé quants quilòmetres de terra i pedres impossible de transitar. En moments així, un pot caure en la desesperació, però només cal ser pacient perquè sempre apareix algú que pot ajudar-te. I va ser una dona amb un motocarro, vehicle popular, la meva salvadora. Va transportar-me el més endavant possible. Desafortunadament, en descarregar l'equipatge no vaig ser prou hàbil de posar-lo en un costat, i la dona involuntariament tirant marxa endarrera va aixafar la tablet amb la conseqüent pantalla a mitges. De totes formes,només tinc paraules agraïment perquè em va rescatar de l'atzucac on estava.
A Turpan, considerat el lloc més càlid d'Àsia, vaig gaudir d'un temps que aquí diríem dolent perquè va ploure els 2 dies. Els vells del lloc estaven sorpresos.
El viatge continuava i després de considerar les opcions la millor manera era seguir pedalejant, malgrat tenir davant una zona morta.
Van ser 4 dies només cremant quilòmetres, per una autopista que creua un paisatge totalment àrid i desolador. Els meus oasis eren les estacions de servei, únics punts on trobar aigua, menjar, i refugi.
A Hami em vaig decidir a prendre un autobús a Dunghuan. Havia tastat rodar pel desert més absolut i havia vist prou del que una autopista pot oferir:  cadàvers animals, restes pneumàtics, envasos, vidres, i sobretot peles de síndria.
De Hami a Dunghuan tenia que ser un passeig, però no sé carai passa aquí a la Xina que tot es complica. Controls policials a la carretera, escorcolls, un arrestat, obres enmig, i marrada enorme del conductor, finalment decideixo baixar-me fent aturar el conductor a Guazhou. No era una bogeria perquè la ciutat estava en la meva ruta. Em deixava perdre de visitar les coves de Mogao de Dunghuan, però també era oportunitat de retallar distància i temps cap el Tíbet.
El problema és que a Guazhou em trobo que es fa fosc i no tinc lloc on dormir. Un cartell d'una àrea servei em motiva per entrar a l'autopista. Els empleats del peatge
no posen objecció malgrat és fosc. Rodo de nit ajudat pels fars de la mula un tram etern. I quan apareix el possible refugi, es tracta d'una àrea de descans amb parades de fruita. No havent altra demano  asil a una i  no només em permeten passar-hi la nit, sinó que també tinc menjar i llit gratis. De nou,aclaparat de trobar tan bona acollida.
A l'endemà poso en marxa cap al corredor de Hexi.Les muntanyes cada cop apareixen més grans.  Això i que el color del paisatge passa de l apàtic terrós del desert al verd dels camps de regadiu.  Tinc l'ànim pels núvols.
A Yumen la meva idea era dormir a àrea servei.  Tenen habitacions sense dutxa que les cobren com a suite s, així que de nou em va tocar dormir al ras, acompanyat, però de milers d'estrelles.
La següent etapa consistia en arribar a Jiayugan.  Les forces i una diarrea  em van deixar mig moribund a una àrea de descans. Amb la meva cara i la paraula hospital, un conductor d'autocar em va acceptar com a passatger i dur a les portes de l'hospital a Jiayugan.
Brut i pudent,vaig preferir  anar primer a l'hotel .  Arribo i el primer que sento és que no tindran aigua fins al vespre. Penso que la pudor i jo ja som inseparables. Afortunadament, es tracta d'una equivocada traducció i l'aigua no estaria disponible al vespre.
La dutxa em torna a convertir en un membre de la societat privilegiada.  La diarrea ha desaparegut, i puc tornar a embutir aliments. I començo per arròs, bé no he  parat de menjar-ne des de que vaig arribar a la Xina: per esmorzar, dinar, sopar, i per picar entre hores.

Darrera entrada

Escric potser última entrada al bloc. El motiu és que me quedat cec. Un cotxe va atropellar la tablet i té la meitat de la pantalla trencada. Només vec les coses parcialment i he de girar contínuament la tablet per poder veure les zones fosques.
Si l  censura xinesa em feia la punyeta, ara la fatalitat ha acabat de complicar més la cosa. Dic això perquè no sé si la tablet se'n sortirà,o bé la impossibilitat d'escriure a gust faran que desisteixi.
Espero els vostres comentaris amb algun consell.

Nota

A la Xina m'he trobat que google i els seus productes estan vetats. Existeix una censura governamental que impedeix accedir als continguts de la companyia americana.
He hagut d'instal·lar una aplicació que em permeti saltar el bloqueig i accedir al bloc. Tot i això, la connexió és molt lenta, i  intermitent. Aquest és el motiu del meu retard en les entrades i que no pugui penjar les fotos que les acompanyen.
Tant bon punt trobi la manera, posaré les fotos a les entrades noves i publicades. Amb fotos o sense seguiré explicant el meu dia a dia, malgrat alguns governs intentin impedir-m'ho. Perquè pot més el cansament que la censura per deixar-me fora de combat.
David i la mula , des de la Xina ( sí ho hem aconseguit!) fins la pròxima.

Dia 92 Kashgar

L'alberg és un bullici de gent de molts llocs. Destaquen, sobretot, estudiants xinesos de la part est , que vénen a explorar aquestes terres tant llunyanes del seu país. I tan diferents.
Un d'ells em comenta que si és fora de les ciutats, no utilitzi el xinès, que no l'entenen. I a les ciutats costa, si la persona adreçada no és d'ètnia han, la majoritària a la Xina i que per nosaltres seria el típic xinès.
Abans d'explorar la ciutat porto la mula al doctor. Porta un carrac, carrac que no se li treu.
La botiga té un bon aparador, però el taller és polsós, brut, i amb peces, i parts de bicicleta per tot arreu. Amb gestos li explico el cas. No serveix de res. No perquè no funcioni, sinó que l'home fa valer la seva veterania i fa les comprovacions generals de la mula. I aviat localitza l'averia, res a veure amb el que pensava. Es tracta de la boixa  de la roda del darrera. Té joc. Em diu que s'ha de canviar. Li dic que sí té un. Evidentment no. Doncs, li demano que l'apedaci com pugui. La meva petició urgent, i arriscada, té la seva contestació amb la voluntat immediata de posar-se mans a la feina.
Són dues hores desmonant el eix central de la roda del darrera. Un treball delicat per la quantitat de rodaments que arriba a treure, amb algun que s'escapa.
Desmontar, netejar, engreixar, tornar a col·locar cada bola al seu lloc. Un treball pacient amb resultat satisfactori.  Té joc, però menys. Diu que fins a Beijing no tindré problema, i que quan torni a Espanya que posi un de nou.
A Kirguizistan la dieta consistia en pa, crema de llet, ous, te, albercocs, i pasta farcida de carn. A vegades queia algun tomàquet, o ceba. En canvi, aquí el menjar ha experimentat un salt quantitatiu i qualitatiu. El fet de ser una terra de frontera fa que en un mateix carrer es trobi kebabs, somsa, plov, plats típics d'Àsia Central, amb plats de verdures saltejades al wok, porc, fideus, peix, pollastre,i arròs cuit al vapor. Algunes vegades massa picant. La cuina xinesa ha entrat a la meva dieta. I els palillos s'han convertit en els meus coberts.
Dos dies en els quals he menjat més varietat d'aliments que en els darrers dos mesos. I només és una mostra petita de la cuina xinesa. Segons en Wen, el noi xinès que per la càmera de fotos que du podria passar com a japonès, el que he menjat fins ara són plats de la zona de Sichuan, una de les províncies de la Xina. No sé si tindré tan estómac per tants plats. Bé, no ens enganyem, estómac segur, temps em faltarà.
A l'alberg he trobat el meu gurú. Amb la seva barba longeva, i provinent de l'Índia. El seu nom és Francis i té passaport australià, malgrat poc temps passa allà. Diu que quan necessita vacances torna a Austràlia. I és que el paio viatja per estalviar. En aquests moments es troba com a voluntari a l'alberg venint de l'Índia ,passant per Pakistant, fent autoestop.
Em mostra el camí que em conduirà al paradís. I em convenç. Ara la meva ruta pren un altre tomb. El tibet és la terra on un ciclista com jo assolirà la llibertat i la serenitat.
Per fer això, però, he de saltar el desert del Taklamakan, on només m'espera pols, calor, set, i avorriment quilomètric.
La consiga és clara: fugir de les terres ardents baixes, i anar a les muntanyes. I la segona consigna que em recomana és apartar- me de l'àrea habitada pels han, o sigui l'est de la Xina, i buscar el poble tibetà.

Dia 91 En algun lloc entre Ulugchat i Kashgar-Kashgar (65km)

La llum es filtra pel túnel. Miro la hora i marca les 7h, hora  de beijing. Aquí a Xinjiang correspondrien a dues hores menys, per tant són les 5h. I el Sol ja s'ha llevat, així que faig el mateix.
Aixeco el campament i surto del cau. El cel està seré i a la carretera no passa ni una ànima.
Vec que només em faltaven uns pocs quilòmetres per coronar la pujada. Passat el cim, descens llarg saborejant l'aire fresc. El paisatge que distingeixo al meu voltant és sec,agreste,amb turons tallats en forma de serra, i amb aspecte d'agulles en d'altres. No m'estranya que algú, no recordo ara qui, digués que és el més semblant a la terra de Mordor del llibre del Senyor dels Anells.
Quan puc deixo l'autovia per prendre la carretera vella. Vull entrar en contacte amb la població. I necessito comprar menjar, que no esmorzat.
Cases de fang, mig esfondrades moltes, no ajuden a esperar trobar quelcom bo. Més endavant entro en una zona boscosa. Hi ha molts arbres de rivera i entre ells cases. Aquí ja es veu la cosa diferent. És un oasi rodejat per muntanyes pelades d'aspecte extraplanetari.
Arribo per fi a un carrer amb comerços. Compro el que puc, no és el que vull. És l'empemta que em fa falta per arribar a Kashgar.
La carretera s'acaba  i només hi ha autopista fins a Kashgar. No trobo altra solució, m'apropo al peatge, sé que està prohibit circular en bicicleta, però que em diguin co dimonis ho he de fer. Des de que he entrat a la Xina, no he vist ningú en bicicleta. Les cares de la gent em recorden a les cares de Turquia, a més. I el que crida l'atenció és que no hi ha gent a peu, a cavall, o a carro. Tothom va en moto, i motos elèctriques. És una riuada enorme de motoristes quan vaig apropant-me a la ciutat. El fet que siguin elèctriques ajuda a no sentir el soroll del motor, altrament seria insoportable vist el nombre.
Kashgar es presenta amb carrers amples, edificis enormes, semàfors i indicacions en cada cruïlla. Una ciutat planificada ben bé pel xinesos, encara que els seus principals habitants són uigurs, grup ètnic amb una llengua de la família túrquica.

Dia 90 Nura-En algun lloc entre Ulugchat i Kashgar (140 km taxi i 52 km bici)

He passat calor a la nit. No m'estranya amb totes les capes de flassades que portava el meu llit. I la Gulia , al matí, encara em pregunta si he passat fred.
Puntual com un rellotge atòmic vaig de ventre. El vàter d'usual en una petita caseta situada a l'exterior de la casa. Vaig tan adormit que sempre temo caure dins el forat.
L'esmorzar el tinc preparat. La Gulia s'ha llevat més aviat per mi. Remena la seva tassa de çay endormiscada mentre menjo. No prenc el pa que em posa, agafo del que duc a les alforges. Sabent que és una mare vídua amb 3 nanos, no goso prendre el pa dels seus fills. Així que pa amb mantega i melmelada cassolana ja en tinc prou.
Quedo en enviar-li les fotos d'ella i els seus fills per whatssap quan pugui, o bé per correu postal. Li encanta que els estrangers que passen la nit a casa seva se'n recordin d 'ella.
Em poso en marxa a les 8h. Segons he llegit la part kirguisa de la  frontera no obre fins les 9h. Temps per pedalejar amb calma els 5km que falten fins a Irkeshtam.
Abans d'arribar vec la corrua de camions que aguarden entrar. Els avanço a tots i em planto a l'aduana. Els militars kirguisos juguen amb la mula, mentre m'estampen el segell de sortida.
Deixo endarrera els darrers edificis militars de kirguizstan i passat un revolt en pujada em trobo amb un altre punt de control. Aquesta vegada, però, el que em demana el passaport és un militar xinès. Sembla ufanós i curt de gambals perquè havent fullejat el passaport em pregunta la meva nacionalitat.
Segueixo endavant per una carretera novíssima sense ningú més cap un altre punt de control. Només entrar a l'edifici em requisen el passaport. M'ho esperava. És una tàctica dels xinesos perquè hagis de prendre un taxi, ja ho havia llegit. I el taxista no triga a aparèixer fregant-se les mans. Em demana vora 44€ per portar-nos a mi i a la mula a Ulugchat. Jo, previngut, li dic que només tinc els soms que m'he deixat apartats, quan també duc dòlars. En total li dono 1100 soms que equivalen a uns 15€ que és el preu que les guies afirmen com a normal. El taxista remuga, i marxa. Al cap d'una estona torna i accepta. El motiu és que a aconseguit omplir totes les places del taxi , i amb la mula inclosa. Ara ja pot anar al lloc de comandament del control a recollir els passaports requisats dels seus clients.  Quina conxorxa més ben organitzada.
Fins a Ulugchat no torno a recuperar el passaport. Aquí, a 140 km terra endins, hi ha l'aduana xinesa. Fins les 4 de la tarda no ens hem pogut apropar perquè estava tancada. I evidentment som un grup força nombrós que ens hem acumulat.
A tots ens donen un full de declaració d'entrada. I a tots en xinès. Intercanvio el bolígraf que porto per la manera d'omplir aquell paper amb sinogrames. I quan el tinc enllestit i bé, em donen un amb anglès. Casum!
El meu rostre és escrutat per la mirada estreta de no sé quants funcionaris xinesos, mentre la mula no rep ni una ullada. I finalment sóc lliure de tanta supervisió immigratòria . El problema que amb la demora de tot plegat , més les dues hores a afegir del canvi hora, poc podré pedalejar.

I menys quan es posa a ploure i l'únic que trobo és un col·levtor de desguaç de l'aigua de sota la carretera. No és bon lloc plovent, però no espero un xàfec. I el meu primer dia a la Xina i dormint sota un pont. Una manera diferent per celebrar els meus 3 mesos a la carretera.

Dia 89 Sary Tash- Nura (70km)

En Patrick es decideix a acompanyar-me, almenys fins al capdamunt del port, Li dic que vingui fins a la Xina, fins a l'entrada a acomiadar-se,  perquè no té visat. No el convenço.
Com a dos domingueros sortim de l'alberg i prenem la carretera a la Xina. Una recta immmensa ens condueix per la vall a les pendents del port de muntanya. Pel camí, Kirguizstan en estat pur: iurtes, genets guiant els ramats de cavalls, o bé vaques, o bé ovelles. Els animals més preuats. Una família ens atura enmmig de la carretera, volen treure unes fotos amb nosaltres.
Fets 40 km arribem a la cima. Una barreja de aclaparament i dessassossec per la.magnitud de l'escena. Ningú, ni cap rètol. Només tots dos. Ens fonem en una abraçada. Han estat uns esplèndid s dies junts. Ara els nostres camins se separen. En Patrick, il mio amico italiano, gira cua i se'n torna a Sary Tash. Jo continuo endavant.
Vull fer nit a Nura, darrera població kirguisa abans de la frontera. I és que avui no podré creuar, tancada per ser  diumenge. Tinc el contacte d'una guesthoues, no obstant, només trepitjar el poble una dona em crida des de la seva casa. La Gulia m'ofereix passar la nit a casa seva amb els seus dos fills. Em trobo rodejat d'un ambient familiar amb intercanvi de fotos. La sorpresa majúscula la tinc quan la casa tremola. No entenc què passa fins que vec coses desplomar-se: estic vivint un terratrèmol! A corre cuita sortim de la casa. Moments d'angoixa. Afortunadament no dura gaire i no hi ha rèpliques. Més tard, la Gulia m'explica que el 2008 un fort terratrèmol va destruir el poble, matant a 75 persones.
Malgrat el sotrac, vaig a dormir satisfet de trobar una família humil, però encantadora el meu darrer dia a Kirguizstan. Demà vull ser el primer a creuar la frontera, perquè hauré de tenir molta paciència.

Dia 88 Sary Mogul- Sary Tash (30km)

Com havia arranjat el dia anterior, prenc un cotxe compartit cap el llac Turpar Köl (literalment llac cavall) Amb mi viatge una parella d'Israel que està de visita temporal a Kirguizstan,  i com a següent destí l'índia.
El trajecte són uns 25 km que fem en una hora amb el jeep. El fet de compartir el vehicle fa que la despesa no excedeixi, tot i així surt a 650 som per cap, aproximadment 8'5€.
Estem quasi als peus del pic Lenin. El camí que condueix a la cima del pic és el mateix que hem seguit. A la vora del llac s'alça un campament de iurtes. La parella israeliana pensa pernoctar una nit al campament.
La meva intenció és fer un passeig pels voltants. M'encamino decidit cap als peus del pic Lenin. La muntanya sembla a tocar, però és un efecte òptic. Després de caminar costa amunt no arribo ni a l'alçada de la neu. I no sembla que m'hagi mogut. Girant l'esquena puc contemplar la serralada d'Alay.
El paisatge és abrumador. La vall queda molt enllà, i només estic a les estribacions del Pamir.
Hi ha varis llacs formats per l'estancament de l'aigua del desgel. El Turpar Köl sembla el més gran.
Hi ha dos famílies a les iurtes. Tenen el seu ramat de vaques. M'ofereixen kumiss, però no estic preparat pel seu sabor agre. Prefereixo aigua.
A les 2 torno a pujar el jeep. Vull tornar a Sary Tash avui al vespre, cosa que vol dir fer 30 km amb la mula. Havent agafat part de l'equipatge és un avantatge per rodar, però m'adono que res em sobra, com el carregador de la bateria de la càmera, fosa de les fotos al llac.
Abans de partir passo pel magasin (botiga de queviures) a comprar el pa. Em donen un pa sec i protesto. L'home ho acaba d'espatllar prement el pa entre els seus dits negres per mostrar que encara està flonjo. Dic que un altre sisplau. Ara sí.
Per la carretera, de tornada, em vec assaltat per grups de nens que venen kumiss casolà al voral. El seu entusiasme supera amb escreix el producte, ampolles reciclades de refrescs amb llet fe rmentada d'aspecte tèrbol.
El vent em torna a fer la guitza i acabo arribant a les quinientes a Sary T as h. A l'alberg reunió amb en Patrick, que no s'ha mogut un mil·límetre, i la parella alemana, arribats ahir.
Abans de sopar canvio la càmera d'aire del pneumàtic del darrere. No pot ser que hagi tornat a punxar en tants pocs quilòmetres em dic. I en efecte. Aquesta vegada és la vàlvula que no tanca bé. Llanço la càmera vella, i al posar la nova em dono compte que està esquinçada. Estem arreglats. Només em queda una per provar. No obstant, un dels alemanys em regala la seva, qualitat alemana, i em deixa la seva bomba d'aire, un artilugi supersofisticat que ben bé podria anar en un estoig de marfil. Aquests alemanys no van descalços.
Sopar en comunió i com no hi ha festa ni es preveu en molt de temps a Sary Tash, a dormir aviat.