Dos dies de descans i d'eixugar la tenda d'acampar. Dos dies en els quals em vaig sentir , com em passa habitualment a les ciutats, fatigat, desganat, perdut. El síndrome de les ciutats, com l'anomeno. El més positiu l'encontre amb la Bàrbara, una ciclista suïssa (és sorprenent el nombre de suïssos/as que he trobat pel petit que és el país!) que venia, precisament, de Chengdu, el meu destí. Em va donar valuosa informació de la millor ruta a seguir.
El dia de partir vaig perdre el matí buscant crema solar,un paper escrit amb caràcters xinesos per un dels nois de l'alberg em va facilitat la feina, i perquè la macrociutat no semblava tenir fi, i els autocars no paraven de barrar-me el pas.
Vaig prendre la carretera a Tongren, comarca amb varis pobles tibetans i temples budistes. El primer dia de ruta vaig seguir una vall cap a la capçalera del riu fins que es va acabar. L'autopista creuava un túnel. A mi em va tocar escalar un port, al capdamunt del qual hi havia construccions budistes i vots amb pregàries. La gana per l'ascensió em va entretenir més del compte en el sopar i sortint del restaurant la nit havia caigut. Rodant en la foscor em vaig aturar al costat d'una casa amb llum i trucar per demanar lloc per dormir. Afortunadament, la parella d'ètnia hui que va obrir la porta em va oferir llit i tasses de te, que a la nit em van fer córrer cap al carrer per anar a pixar!
A Tongren, una decepció, esperava poblets rurals de vida tradicional i em trobo enmig d'una revolució urbanística: blocs de pisos, autopistes en construcció, obres, màquines. Estan creant una vila turística amb hotels d'acer i vidre, restaurants de menjar internacional, i preus el doble o triple del normal. Tot perquè els turistes vinguin a comprar productes tibetants com a souvenirs i fotografiar els temples budistes, pagant prèviament entrada. Un negoci en expansió a la Xina.
Tongren em va disgustar i Xiahe, el meu següent destí, seria més del mateix. Ambdues surten com a destacades en les guies turístiques. Malgrat això, el meu interès estava en el camí. La carretera agafava ruta cap a les muntanyes, a través d'un congost. Els prats verds i el cel blau omplien tot l'horitzó. Veient aquest espectacle natural, la pujada, sempre present, no importava. L'altura tampoc, encara que rodar per sobre dels 3000m qualsevol petit esforç em feia panteixar i trigava a recuperar-me.
A Xiahe ja no em vaig voler quedar més d'un dia. Tot estava en plena transformació i caçaturistes per tot arreu. Vaig poder contemplar, però, la fe budista. Trobant-se el monestir de Labrang, és lloc de pelegrinatge i els fidels no dubten a recórrer els 3km del camí que rodeja el monestir fent girar els milers de corrons de pregària.
La carretera que va de Xiahe a Luqo és panoràmica. Corre per entre prats verds infinits, o tenyits pels colors de petites flors. És un gran mar verd en el qual pasturen ramats de yaks, vigilats per genets tibetans i amb els punts blancs que són les seves tendes. Si la verdor ocupa els confins de l'horitzó sota les rodes, un infinit i blau cel fa el mateix sobre la testa. Realment, el nirvana sembla més fàcil d'assolir en un paratge com aquest.
Per la carretera em vaig topar amb en Ghi, el jove, i en Ging, el veterà. Dos ciclistes xinesos que també estaven recorrent aquesta part de l'altiplà. Van començar a la riba del llac Qinghai i el seu destí era Chengdu. Aviat ens vam posar d'acord per fer equip.
Conversant amb en Ghi, m'assabento que en Ging és un autèntic rodamon per haver viatjat sobre la seva mula per Europa, Àfrica i Àsia. En Ghi tot just comença i vol seguir els seus passos. Aquest viatge és un entrenament.
A Luqo vam compartir hotel, cosa que faríem en endavant. Per mi fou el primer dia a la Xina que em sentia alleujat. Portat pels meus dos companys no havia de fer mans i mànigues per poder menjar un plat que no fos arròs ni fideus. A l'endemà se'ns va unir un gos errant que va seguir-nos més de 10 km! I només el vam deixar endarrera quan va venir baixada.
A Langmusi, petit poble de la província de Sichuan, vam reposar un dia. No tant per visitar el temple budista que allotja, sinó per fer bugada.
L'etapa de Zoigé vaig acabar amb mal al genoll pel sobreesforç. El meu equipatge superava el dels meus dos companys junts i em costava anar el seu ritme. Tot i així, sabia que era una petita inflamació, com en altres ocasions en el viatge. Així que vaig desistir anar a l'hospital com m'aconsellaven els meus companys i preferir reposar. Cosa que no vaig aconseguir perquè el gerent de l'hotel em va fer anar a la comissaria per registrar-me. No sé a què venia ara aquest tràmit, i em venien mals records de l'estància a Uzbekistan i els maleïts papers de registre. En Ghi em va acompanyar , mentre el gerent ens conduïa a la comissaria de la ciutat. Els policies, com sempre, foren amables amb mi i amb una fotocòpia del passaport es va solucionar. La Xina és maldecap, per l'idioma, el menjar, i els tràmits com aquest. No sembla haver una uniformitat i el viatger es troba desconcertat. Ni tan sols en Ghi em va saber explicar el per què.
A l'endemà l'alarma va sonar a les 5 de la matinada. Una hora després rodàvem amb una alba incipient i rodejats de boira. Era la primera vegada que sentia fred. Aquell dia el primer te calent fou el més desitjat.
El motiu de llevar-se tan aviat no era per evitar la calor del migdia, igualment vam haver de cobrir-nos com ninjes, sinó perquè l'etapa seria llarga i d'altura. Tan per ells com per mi, vam tocar el sostre del respectius viatges arribant als 3840m! I en bicicleta! Un nou rècord que supera en bastant els 2770m del coll d'Iseran dels Alps! En Ging afirmava en raó que ara qualsevol muntanya d'Espanya em semblaria un monticle vist la gesta.
A partir de la fita aconseguida, però vam començar el llarg descens que ens trauria de l'altiplà ja que Chengdu es troba a 500m.
El dia següent vam rodar 160 km fins a Mao per un corredor obert pel riu entre parets de muntanyes. L'espectacle treia la respiració. El més molest, la caravana de més de 30km de vehicles que ens vam trobar sense saber el motiu. Driblant cotxes, busos i gent se'ns va fer etern.
A Mao per fugir de la carretera principal vam agafar una via secundària que donava més volta per arribar a Chengdu. No teníem pressa, així que no ens importava. En el meu cas, tenia la reserva del vol de tornada pel diumenge 14. Tenia marge.
Havia decidit acabar el viatge a Chengdu perquè a partir d'allà tot són autovies i autopistes.Difícil per circular en bici. I arribar a Laos, com voldria, em portaria dues setmanes, i el setembre sí que hauria d'estar de tornada. I perquè teníem en ment fer un banquet de fi de viatge tots 3 plegats a Chengdu, capital gastronòmica de la reputada cuina de Sichuan.
I la cosa es podia haver acabat abans perquè faltant dos dies per arribar-hi un motocarro em va envestir i llençar al terra. Moltes contusions i un canell possiblement fracturat. El conductor no va aturar-se. Gràcies a en Ghi, qui va ajudar-me a aixecar.
Ara ja rodàvem pels 500m i la calor i xafogor eren els enemics, no tan perillosos com el trànsit. Teníem que buscar dreceres per escapar del trànsit. Afortunadament, no va passar cap altre accident i tots 3 vam assolir el nostre objectiu final.
Aquella nit a Chengdu va faltar cervesa per tants brindis. No els plats. A la carretera em quedava endarrera, però a la taula no era així. Malgrat el domini dels bastonets dels meus amics era molt superior, jo comptava amb el recurs de la meva cullera plegable. Evidentment, no vam deixar ni un gra d'arròs, tot i haver viandes, peix i verdures.
Ens vam acomiadar amb la promesa de tornar a rodar junts en el futur. Tots 3 coincidim que Amèrica pot ser el lloc ideal. De moment, en Ging tornava a per preparar l'assalt a Nova Zelanda, i en Ghi a gaudir de dies amb la família abans de reemprendre la universitat. I jo a esperar un dia més a Chengdu que arribés l'hora del vol.
Final
Finalment, la mula (en la seva caixa) i jo vam embarcar el dia assenyalat. Abans de posar els peus a Barcelona, escala a Doha (Qatar) per anar al lavabo jejeje. 14 h de vols i de nou a Catalunya. El diumenge ja dinava a casa. Com si res. Encara que sé que a més de quilos de roba bruta, regals, i una mula que mai es queixa i sempre tira, porto milers de bons records que ja estaran per sempre amb mi.
I el més pròxim és reposar i curar-me de les ferides de la caiguda. Per sort, m'han dit que es tracta d'un esquinç de canell, encara que he de dur una fèrula fixa per un temps. Bé, així tindré temps per fer els preparatius pel següent somni a treure a passejar.
Gràcies a totes aquelles persones que m'han estat seguint i que no he deixat dormir en aquests 137 dies de viatge. Els comentaris de molts de vosaltres eren la benzina que em feia remuntar en moments solitaris. I si algú se'n recorda d'això en el futur, jo estaré encantat de respondre els dubtes.
Salut i gaudiu al màxim per recordar-ho sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada