Dia 7 Bartin-Kuruçaşile (77 km)

Doncs no, la cosa no va cap avall. De nou a la costa, em retrobo amb uns desnivells increïbles que fan que paasi del cel a l' infern en un moment.
La carretera ample s'acaba a la població d'Amasra, que per això està citada com a lloc de vista imprescindibe. Ara bé, la meva ruta contiua endavant i és llavors quan vec la trampa. Al petit llogaret de Çakraz la carretera, que per sorna es diu igual, és una simple pista que s'esmuny entre les parets dels penya-segats que cauen al mar. Torna la costa abrupta que encisa la vista, però castiga als osats en bicicleta!
Si bé m'he enfrentat a  gegants altres vegades, aquí la cosa canvia perquè van un rera l'altre i no recupero amb la rapidesa que voldria. I no per falta de pa, o ekmek com es diu per aquestes terres, però són cosa tan gran que necessites una vida per digerir-los. I una bona migdiada si afegeixes el primiç i l'estofat del dia!
Amb la qual cosa a base de fruits i galletes no és estrany que el cos es rebeli.
Arribo a Kuruçasile que me de deixar portar per una nena cap  l'hotel, cosa que vol dir que no espanto malgrat la meva vestimenta fora de lloc. I ves que, quan pensava que m'anaven a clavar la tarifa de turista alemany, perquè sempre em cataloguen com un teutó per sota de la mitjana d'altura, apareix un paio que diu estar disposat a acollir-me. Baixer, regordet, amb pantalons curts i samarreta friki, era pastat al de la tenda de còmics dels Simpsons. I com era l'únic amb el qual no tenia que parlar en indio perquè ell també maltractava l'anglès com jo, vam acordar al moment. I així fou com vaig conèixer en Bayram i la seva colla.
Vaig poder compartir moments turcs, com anar a disputar un partit de futbol, picar uns fruits secs o seure a terra per menjar. De fet, això últim era perquè es tractava d'un pis d'estudiants i no tenien pressupost per una taula i cadires. Al menys el menjar era cuinat per un turc i tenia nom molt turc: manti (podeu veure un video-recepta aquí) I entre çay i çay, també vam parlar de com mola ser estudiant i anar al teu aire, sempre que et financiïen els pares.
Deixant de banda això, el que em va cridar l'atenció va ser el coneixement que tenen d'Espanya, i les ganes de venir. I resulta que no mengen porc, em diu després! Llavors no cal que vistis  Espanya que et deixaràs de desxobrir una part molt rica li vaig dir. Què bons aquests turcs!

Dona que em va regalar una poma

Revolts destrossa ànims

La colla del Bayram i jo