Dia 69 Samarcanda

Em desperto cansadíssim. No és una bona senyal per pedalejar. Tinc els peus de nou inflamats, i a sobre el meu sistema digestiu no va fi. Per majoria absoluta, doncs, em quedo dormint.
I 4 hores més tard, torno a aixecar-me. El cansament ha desaparegut, els peus continuen igual, i no vull arriscar-me a menjar el primer que em passa pel davant.
Busco en la farmaciola i trobo un sobre de rehidratació oral. Em passo les següents hores en quarentena, bevent el brevatge ataronjat.
Veint que puc allunyar-me del vàter amb seguretat, surto a buscar un remei pels peus. A la farmàcia coincideixen amb mi que fa pinta de reacció al·lèrgica. Compro uns antihistamínics, o millor dit el que em recomanen, ja que no puc entendre les instruccions.
Torno a la plaça del Registan. Ahir no vaig poder veure-la de nit,i sent l'últim dia a Samarcanda, espero estar recuperat i sortir cap a Bukhara demà, vull contemplar l'encesa de les llums.
Passejant pels voltants del recinte, m'adono que hi ha una porta oberta que condueix als lavabos de la plaça.  Dic això perquè cal pagar per accedir a la plaça, cosa que m'havia tirat endarrera. Vec la oportunitat de  colar-me i no ho dubto. I també perquè necessito un vàter, recordo que tinc el cos desajustat. Em cobren per fer servir els serveis, un mal menor, ja que ningú em demana més explicacions. Em moc lliurement, i visito l'interior de les 3 madrasses. La posta de Sol posa el colofó final. Estic enmig de la plaça del Registan que brilla amb llum pròpia sota la nit que ve.