Dia 89 Sary Tash- Nura (70km)

En Patrick es decideix a acompanyar-me, almenys fins al capdamunt del port, Li dic que vingui fins a la Xina, fins a l'entrada a acomiadar-se,  perquè no té visat. No el convenço.
Com a dos domingueros sortim de l'alberg i prenem la carretera a la Xina. Una recta immmensa ens condueix per la vall a les pendents del port de muntanya. Pel camí, Kirguizstan en estat pur: iurtes, genets guiant els ramats de cavalls, o bé vaques, o bé ovelles. Els animals més preuats. Una família ens atura enmmig de la carretera, volen treure unes fotos amb nosaltres.
Fets 40 km arribem a la cima. Una barreja de aclaparament i dessassossec per la.magnitud de l'escena. Ningú, ni cap rètol. Només tots dos. Ens fonem en una abraçada. Han estat uns esplèndid s dies junts. Ara els nostres camins se separen. En Patrick, il mio amico italiano, gira cua i se'n torna a Sary Tash. Jo continuo endavant.
Vull fer nit a Nura, darrera població kirguisa abans de la frontera. I és que avui no podré creuar, tancada per ser  diumenge. Tinc el contacte d'una guesthoues, no obstant, només trepitjar el poble una dona em crida des de la seva casa. La Gulia m'ofereix passar la nit a casa seva amb els seus dos fills. Em trobo rodejat d'un ambient familiar amb intercanvi de fotos. La sorpresa majúscula la tinc quan la casa tremola. No entenc què passa fins que vec coses desplomar-se: estic vivint un terratrèmol! A corre cuita sortim de la casa. Moments d'angoixa. Afortunadament no dura gaire i no hi ha rèpliques. Més tard, la Gulia m'explica que el 2008 un fort terratrèmol va destruir el poble, matant a 75 persones.
Malgrat el sotrac, vaig a dormir satisfet de trobar una família humil, però encantadora el meu darrer dia a Kirguizstan. Demà vull ser el primer a creuar la frontera, perquè hauré de tenir molta paciència.