Dies 93 a 108

Per poder donar continuïtat al bloc, a partir 'aquesta entrada faré un resum de diversos dies.
A Kashgar prenc un tren fins a Korla. No volia saltar tot el desert, i desitjava visitar Turpan.
De Korla vaig seguir el camí cap a les muntanyes Tien Shan. Van ser 4 dies molt salvatges on vaig dormir en edificis abandonats, banyar-me en rius, pedalejar per camins de terra, i ser remolcat per uns camioners xinesos. Dies de rodar solitari , superar ports de muntanya de nou, i escapar de la calor.
El  cinquè dia arribava a Turpan. Era una etapa fàcil que va ser un infern.
La carretera va acabar-se de sobte. Girar cua era impossible per culpa del fort vent que fins llavors era el meu aliat. Davant  no sé quants quilòmetres de terra i pedres impossible de transitar. En moments així, un pot caure en la desesperació, però només cal ser pacient perquè sempre apareix algú que pot ajudar-te. I va ser una dona amb un motocarro, vehicle popular, la meva salvadora. Va transportar-me el més endavant possible. Desafortunadament, en descarregar l'equipatge no vaig ser prou hàbil de posar-lo en un costat, i la dona involuntariament tirant marxa endarrera va aixafar la tablet amb la conseqüent pantalla a mitges. De totes formes,només tinc paraules agraïment perquè em va rescatar de l'atzucac on estava.
A Turpan, considerat el lloc més càlid d'Àsia, vaig gaudir d'un temps que aquí diríem dolent perquè va ploure els 2 dies. Els vells del lloc estaven sorpresos.
El viatge continuava i després de considerar les opcions la millor manera era seguir pedalejant, malgrat tenir davant una zona morta.
Van ser 4 dies només cremant quilòmetres, per una autopista que creua un paisatge totalment àrid i desolador. Els meus oasis eren les estacions de servei, únics punts on trobar aigua, menjar, i refugi.
A Hami em vaig decidir a prendre un autobús a Dunghuan. Havia tastat rodar pel desert més absolut i havia vist prou del que una autopista pot oferir:  cadàvers animals, restes pneumàtics, envasos, vidres, i sobretot peles de síndria.
De Hami a Dunghuan tenia que ser un passeig, però no sé carai passa aquí a la Xina que tot es complica. Controls policials a la carretera, escorcolls, un arrestat, obres enmig, i marrada enorme del conductor, finalment decideixo baixar-me fent aturar el conductor a Guazhou. No era una bogeria perquè la ciutat estava en la meva ruta. Em deixava perdre de visitar les coves de Mogao de Dunghuan, però també era oportunitat de retallar distància i temps cap el Tíbet.
El problema és que a Guazhou em trobo que es fa fosc i no tinc lloc on dormir. Un cartell d'una àrea servei em motiva per entrar a l'autopista. Els empleats del peatge
no posen objecció malgrat és fosc. Rodo de nit ajudat pels fars de la mula un tram etern. I quan apareix el possible refugi, es tracta d'una àrea de descans amb parades de fruita. No havent altra demano  asil a una i  no només em permeten passar-hi la nit, sinó que també tinc menjar i llit gratis. De nou,aclaparat de trobar tan bona acollida.
A l'endemà poso en marxa cap al corredor de Hexi.Les muntanyes cada cop apareixen més grans.  Això i que el color del paisatge passa de l apàtic terrós del desert al verd dels camps de regadiu.  Tinc l'ànim pels núvols.
A Yumen la meva idea era dormir a àrea servei.  Tenen habitacions sense dutxa que les cobren com a suite s, així que de nou em va tocar dormir al ras, acompanyat, però de milers d'estrelles.
La següent etapa consistia en arribar a Jiayugan.  Les forces i una diarrea  em van deixar mig moribund a una àrea de descans. Amb la meva cara i la paraula hospital, un conductor d'autocar em va acceptar com a passatger i dur a les portes de l'hospital a Jiayugan.
Brut i pudent,vaig preferir  anar primer a l'hotel .  Arribo i el primer que sento és que no tindran aigua fins al vespre. Penso que la pudor i jo ja som inseparables. Afortunadament, es tracta d'una equivocada traducció i l'aigua no estaria disponible al vespre.
La dutxa em torna a convertir en un membre de la societat privilegiada.  La diarrea ha desaparegut, i puc tornar a embutir aliments. I començo per arròs, bé no he  parat de menjar-ne des de que vaig arribar a la Xina: per esmorzar, dinar, sopar, i per picar entre hores.