Dia 92 Kashgar

L'alberg és un bullici de gent de molts llocs. Destaquen, sobretot, estudiants xinesos de la part est , que vénen a explorar aquestes terres tant llunyanes del seu país. I tan diferents.
Un d'ells em comenta que si és fora de les ciutats, no utilitzi el xinès, que no l'entenen. I a les ciutats costa, si la persona adreçada no és d'ètnia han, la majoritària a la Xina i que per nosaltres seria el típic xinès.
Abans d'explorar la ciutat porto la mula al doctor. Porta un carrac, carrac que no se li treu.
La botiga té un bon aparador, però el taller és polsós, brut, i amb peces, i parts de bicicleta per tot arreu. Amb gestos li explico el cas. No serveix de res. No perquè no funcioni, sinó que l'home fa valer la seva veterania i fa les comprovacions generals de la mula. I aviat localitza l'averia, res a veure amb el que pensava. Es tracta de la boixa  de la roda del darrera. Té joc. Em diu que s'ha de canviar. Li dic que sí té un. Evidentment no. Doncs, li demano que l'apedaci com pugui. La meva petició urgent, i arriscada, té la seva contestació amb la voluntat immediata de posar-se mans a la feina.
Són dues hores desmonant el eix central de la roda del darrera. Un treball delicat per la quantitat de rodaments que arriba a treure, amb algun que s'escapa.
Desmontar, netejar, engreixar, tornar a col·locar cada bola al seu lloc. Un treball pacient amb resultat satisfactori.  Té joc, però menys. Diu que fins a Beijing no tindré problema, i que quan torni a Espanya que posi un de nou.
A Kirguizistan la dieta consistia en pa, crema de llet, ous, te, albercocs, i pasta farcida de carn. A vegades queia algun tomàquet, o ceba. En canvi, aquí el menjar ha experimentat un salt quantitatiu i qualitatiu. El fet de ser una terra de frontera fa que en un mateix carrer es trobi kebabs, somsa, plov, plats típics d'Àsia Central, amb plats de verdures saltejades al wok, porc, fideus, peix, pollastre,i arròs cuit al vapor. Algunes vegades massa picant. La cuina xinesa ha entrat a la meva dieta. I els palillos s'han convertit en els meus coberts.
Dos dies en els quals he menjat més varietat d'aliments que en els darrers dos mesos. I només és una mostra petita de la cuina xinesa. Segons en Wen, el noi xinès que per la càmera de fotos que du podria passar com a japonès, el que he menjat fins ara són plats de la zona de Sichuan, una de les províncies de la Xina. No sé si tindré tan estómac per tants plats. Bé, no ens enganyem, estómac segur, temps em faltarà.
A l'alberg he trobat el meu gurú. Amb la seva barba longeva, i provinent de l'Índia. El seu nom és Francis i té passaport australià, malgrat poc temps passa allà. Diu que quan necessita vacances torna a Austràlia. I és que el paio viatja per estalviar. En aquests moments es troba com a voluntari a l'alberg venint de l'Índia ,passant per Pakistant, fent autoestop.
Em mostra el camí que em conduirà al paradís. I em convenç. Ara la meva ruta pren un altre tomb. El tibet és la terra on un ciclista com jo assolirà la llibertat i la serenitat.
Per fer això, però, he de saltar el desert del Taklamakan, on només m'espera pols, calor, set, i avorriment quilomètric.
La consiga és clara: fugir de les terres ardents baixes, i anar a les muntanyes. I la segona consigna que em recomana és apartar- me de l'àrea habitada pels han, o sigui l'est de la Xina, i buscar el poble tibetà.