He passat calor a la nit. No m'estranya amb totes les capes de flassades que portava el meu llit. I la Gulia , al matí, encara em pregunta si he passat fred.
Puntual com un rellotge atòmic vaig de ventre. El vàter d'usual en una petita caseta situada a l'exterior de la casa. Vaig tan adormit que sempre temo caure dins el forat.
L'esmorzar el tinc preparat. La Gulia s'ha llevat més aviat per mi. Remena la seva tassa de çay endormiscada mentre menjo. No prenc el pa que em posa, agafo del que duc a les alforges. Sabent que és una mare vídua amb 3 nanos, no goso prendre el pa dels seus fills. Així que pa amb mantega i melmelada cassolana ja en tinc prou.
Quedo en enviar-li les fotos d'ella i els seus fills per whatssap quan pugui, o bé per correu postal. Li encanta que els estrangers que passen la nit a casa seva se'n recordin d 'ella.
Em poso en marxa a les 8h. Segons he llegit la part kirguisa de la frontera no obre fins les 9h. Temps per pedalejar amb calma els 5km que falten fins a Irkeshtam.
Abans d'arribar vec la corrua de camions que aguarden entrar. Els avanço a tots i em planto a l'aduana. Els militars kirguisos juguen amb la mula, mentre m'estampen el segell de sortida.
Deixo endarrera els darrers edificis militars de kirguizstan i passat un revolt en pujada em trobo amb un altre punt de control. Aquesta vegada, però, el que em demana el passaport és un militar xinès. Sembla ufanós i curt de gambals perquè havent fullejat el passaport em pregunta la meva nacionalitat.
Segueixo endavant per una carretera novíssima sense ningú més cap un altre punt de control. Només entrar a l'edifici em requisen el passaport. M'ho esperava. És una tàctica dels xinesos perquè hagis de prendre un taxi, ja ho havia llegit. I el taxista no triga a aparèixer fregant-se les mans. Em demana vora 44€ per portar-nos a mi i a la mula a Ulugchat. Jo, previngut, li dic que només tinc els soms que m'he deixat apartats, quan també duc dòlars. En total li dono 1100 soms que equivalen a uns 15€ que és el preu que les guies afirmen com a normal. El taxista remuga, i marxa. Al cap d'una estona torna i accepta. El motiu és que a aconseguit omplir totes les places del taxi , i amb la mula inclosa. Ara ja pot anar al lloc de comandament del control a recollir els passaports requisats dels seus clients. Quina conxorxa més ben organitzada.
Fins a Ulugchat no torno a recuperar el passaport. Aquí, a 140 km terra endins, hi ha l'aduana xinesa. Fins les 4 de la tarda no ens hem pogut apropar perquè estava tancada. I evidentment som un grup força nombrós que ens hem acumulat.
A tots ens donen un full de declaració d'entrada. I a tots en xinès. Intercanvio el bolígraf que porto per la manera d'omplir aquell paper amb sinogrames. I quan el tinc enllestit i bé, em donen un amb anglès. Casum!
El meu rostre és escrutat per la mirada estreta de no sé quants funcionaris xinesos, mentre la mula no rep ni una ullada. I finalment sóc lliure de tanta supervisió immigratòria . El problema que amb la demora de tot plegat , més les dues hores a afegir del canvi hora, poc podré pedalejar.
I menys quan es posa a ploure i l'únic que trobo és un col·levtor de desguaç de l'aigua de sota la carretera. No és bon lloc plovent, però no espero un xàfec. I el meu primer dia a la Xina i dormint sota un pont. Una manera diferent per celebrar els meus 3 mesos a la carretera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada