Dia 77 Bukhara-Tashkent (600km)

No estava el canvista assegut a la cantonada avui. Durant els dies a Bukhara, l'home, des del seu racó, no parava de repetir-me el mateix: change, change. Avui no. Perquè avui és massa prompte per tenir algun client. Són les 6 i estic en marxa. He de prendre un tren que surt a les 8h a 15 km de Bukhara. El tren no sé si serà puntual, però jo sí.
I com cada dia a Uzbekistan, per anar a qualsevol lloc, no importa la distància, he de preguntar als vianants que tenen la mala sort de creuar-se en el meu camí. I tot per no posar rètols. Aquest govern uzbek no té cap interès en el manteniment d'unes bones comunicacions.
Una munió de gent s'espera a les portes dels arcs de seguretat. Mentrestant, un home em dóna el resultat del partit de la selecció espanyola a l'eurocopa. El futbol no s'acaba mai per molt lluny que siguis.
El policia titubeja quan veu la mula. Passo l'arc de seguretat i evidentment pita tot. No sap ben bé quin és el protocol, però m'acaba deixant passar. El problema ve després. No hi ha accés a una andana inexistent. He de creuar una via amb la mula a l'esquena. I quan demano on guardar-la em senyalen al passadís. És vergonyós. Em queixo a tots els empleats que vec per mostar la meva indignació.  Algú suggereix que pedalegi si no m'agrada. Callo i m'assec emprenyat en un compartiment abarrotat. I resulta que és bussiness class. La televisió no va, el seients estan vells, l'espai és claustrofòbic. Una carraca de tren que es mou a pas de tortuga. En un moment donat vec el model del tren escrit en un lateral: talgo. Ja deia que em sonava tana incomoditat. En aquest cas no es pot dir que Espanya exporta el millor que té.
La seva lentitud, però, em fa venir son i em passo la meitat de les 7 hores dormint.
Arribem a Tashkent i sóc l'ultim a desembarcar, fins i tot la senyora amb cadira de rodes ho fa abans.
Camino segur cap a l'alberg que ja vaig estar. Preparar coses per demà partir cap a la vall de Fergana, a les muntanyes. I escapar de la calor.
Al vespre sento parlar castellà. Al mateix lloc arriba una noia en solitari. Es diu Maria, i és de Madrid. Va cap a Birmania , i com es veu no té pressa. Encara que demà, diu, es plantarà a Kirguizstan. El país següent on sembla que no farà tanta calor , em diu. Tots dos, vec,  busquem el mateix.

En el tren amb una família de camí a la capital

Amb la Maria, una viatgera al seu aire