Passades les 10 he aconseguit arribar a Kattskurgan. He cobert 80 km d'una tirada. Estic content. Vull aturar-me en algun lloc resguardat de la calor,menjar, fer una becaina, i esperar a què el Sol descendi per sortir a rodar 30-40km més.
Hes estat bevent molta aigua durant el camí, i sento l'estómac ple. Per això, penso, no puc menjar res. Segueixo rodant buscant el refugi, probablement un txaikhana perquè no hi ha res més. Des de la carretera es un noi que em crida. Una vista ràpida i es tracta d'una casa particular, però que funciona com a txaikhana. No m'ho penso dues vegades, la calor mareja. El noi m'invita a seure a la tarima i a menjar. De cop i volta, em sento que el cap en roda, la respiració s'accelera. M'he d'estirar. Un cop de calor? El noi va a preparar les coses per uns clients que acaben d'arribar, així que em deixa sol i estirat mentre intento recuperar-me del mareig que tinc. Passen els minuts i quan m'incorporo em vénen nàusees. Hi ha alguna cosa que vol sortir del meu cos perquè els budells grinyolen.
Quasi fora de combat, apareixen uns noiets venint de l'altra costat de la carretera. Vénen correns i donant salts. I és que van descalços i l'asfalt deu estar a 70°C! M'atabalen a preguntes mentre em trobo a quatre grapes a punt de vomitar. Els mano que em deixin en pau, i amb gestos els dic que vaig a treure l'esmorzar. No es mouen. Avui han enxampat un guiri, i no es volen perdre el moment.
Fets alguns intents d'expulsar la cosa per dalt, penso que millor provar per l'altra costat. Com els tinc allà, demano als nens que em portin a un vàter. No cal repetir-ho. M'acompanyen al de la txaikhana. Un cobert, i a dins un forat que dóna a un pou mort, el que em pensava. Afortunadament, puc expulsar el mal de dins meu, i gaudir de paper higiènic per rematar la feina. No he trobat cap vàter públic amb aigua, però sempre amb paper,tot el contrari que a Iran.
Lentament em vaig recuperant. Crec que el color de la cara em canvia perquè els nens m'ho fan saber. Davant el seu gest, els regalo algun pin o cromo que duc en les alforges per ocasions com aquesta i m'acomiado, ja que el cel s'ha tapat, i és una bona oportunitat per rodar.
Fins i tot cauen algunes gotes, encara que només puc rodar 5 km abans que el Sol torni a irradiar amb força. Busco una ombra i la trobo en un arbre. No puc fer altra cosa que estirar-me i intentar dormir.
Passats uns minuts, és un altra núvol que em facilita el camí. Rodo, amb més ganes que ja que la carretera està clivellada i gasto més energia saltant que avançant. Quan el comptaquilòmetres marca 100 ja en tinc suficient. Estic afamat, no he menjat res des de l'esmorzar, i a punt de defallir. Al primer home que vec l'assalto. I tinc fortuna. L'home es mostra comprensiu i m'invita a casa seva. M'espero un tros de non (pa) i làctic. La sorpresa és quan em condueix a una habitació i em diu que puc dormir, ara mateix. Intento explicar que necessito menjar, però no domino encara les paraules, o l'home sap el que es fa. En calen 2 minuts per quedar-me fregit. Quan desperto, vaig a buscar l'home. Aquest ha fet preparar la taula: galetes, confitura, pa, iogurt, somsa, poma confitada, te. I per acabar d'arrodonir es treu una cervesa. Estic sorprès. Li comento que estem incomplint el Ramadà, que va començar el dia 6. Agafa l'ampolla i em diu que conté poc alcohol, i acte seguit es posana riure. Faig el mateix. Omplim de nou les copes i brindem.
I la cosa podria haver acabat com en les històries d'Asterix i Obelix. No obstant, a punt d'anar a dormir em trobo atacat per febra. El termòmetre ho confirma. Amb grans esforços em prenc un gelocatil i passo la pitjor nit de tot el viatge. He de llevar-me a mitjanit i a palpentes buscar el vàter, i encertar en el forat, sense llum. No sé si ho vaig aconseguir perquè no vaig tornar-hi al matí.
Els nens descalços que em van assistir
Una bona taula sense taula!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada