Gràcies a les indicacions del pare d'en Maxim, segueixo una drecera que m'apropa a Jizzah. Vaig a petar a l'autovia que comunicava Tashkent amb Samarcanda. Avui en dia no és pot recórrer sencera, perquè un tram passa per la veïna Kazakhstan, i la frontera està tancada.
Coincideixo amb un noi uzbek que es mou en bicicleta. Diu que viu a Sardoba ( nom que, posteriorment he sabut, designa una construcció utilitzada com a reserva d'aigua) i que va a treballar al camp. Anem parlant i fem bromes sobre les nostres mules. A l'alçada d'un txaikhana parem a esmorzar somsa i manti. Els primer , és un panet farcit de carn i ceba que es cou tot junt a les parets interiors d'un forn de terrissa. S'ha de desenganxar de la paret amb un rasclet, mentre es recull amb una cistella. Se li afegeix un barnís d'oli i es serveix amb una tassa de salsa de tomàquet, cilantre, i paprika picant. El manti consisteix en pasta farcida de carn, que es fa bullida.
Amb aquest bon esmorzar continuem el viatge una estona plegats fins que agafa el desviament cap el camp.
La pluja apareix amb força i m'obliga a buscar refugi en una caseta abandonada. No triga a venir un paio atret per la mula. Li explico el meu viatge mig en uzbek, mig en rus. Al cap de poc arriba un altra home també encuriosit per la mula. Pregunta al primer, que li explica la meva història en la meitat del que he trigat jo. Satisfet , el segon marxa, i apareix un tercer que busca respostes. De nou el primer home li fa un resum.
I així és cada vegada que m'aturo, excepte que sóc jo qui ha d'explicar una i una altra vegada la mateixa història. Pensava que l'interès dels iranians vers els estrangers era insuperable. Em queda clar que estava equivocat.
Vull apropar-me el màxim possible a Samarcanda. Així que faig quilòmetres i quilòmetres, fins que acabo rebentat. Són les 8 de la tarda i estic afamat.Em paro en un restaurant al costat d'un hotel. Penso sopar un bon plat, i retirar-me a l'hotel ja que és tard per buscar una altra opció. En lloc d'un bon plat, em faig dos bons plats de langman, sopa de fideus amb carn i verdures.
Només acabar d'escurar el segon plat, em criden uns paios de la taula del costat. Volen, evidentment, conèixer que he fet per arribar allà, i acte seguit fer-se una foto. M'escapo dient que he d'anar dormir, però sóc pres de nou pels comensals d'una altra taula. Brindis, foto, foto amb el casc posat, etc. Em lliuro insistint que necessito dormir.
Estic per fi recollint les coses quan m'assalta un altre paio. Aquest xampurreja anglès. Em diu de prendre unes cerveses i dormir a casa seva. Li pregunto si realment sap el que està dient, doncs vec que , o bé té llacunes parlant en anglès, o bé ja ha començat a beure. Al final, em queda clar que m'ofereix passar la nit a casa seva i beure unes cerveses. Entesos. Pugem la mula al maleter del cotxe i abans d'arribar a destí, en Davron, el noi que serà el meu amfitrió, passa a buscar les famoses cerveses.
Després d'Iran, torno a tastar la cervesa amb bona companyia.
El noi que rodava cap al camp a treballar
Somsa en el forn
La cistella per pescar somsa
Somsa al plat
Últim brindis sisplau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada