A l'Orient sobre 2 rodes: Dia 79 Angren-Fergana ( 107 km bici i 120 km camió)

A les 6 torno a estar de peu. He dormit molt poc i amb el sopar a la gola. No és bo per afrontar un port de muntanya com el que m'espera.
La propietària està desperta també. Em fa preparar l'esmorzar. I m'explica que és mare soltera de 2 criatures i que no és fàcil combinar-ho amb el negoci. Ara entenc la seva postura dura i inflexible el primer moment de trobar-nos. En el fons, però, és una supervivent, com la majoria.
Surto amb el registre en la butxaca cap a la vall de Fergana. Abans, el temible port de Kamchik.
A la carretera em trobo un parell de ciclistes uzbeks. Diuen que tornen a casa seva, a Namangan, desprès de pedalejar fins a Samarcanda. Porten unes mules vetustes, però ben adaptades al desafiament. Em diuen, però, que el port és massa dur i que pararan un vehicle perquè els condueixi a la cima. I m'inviten a passar p er casa seva que tindré menjar i dormir.
Els deixo i vaig remuntant seguint un llac. La carretera està en molt mal estat. La meva intenció és escalar el port, baixar i demanar que em portin fins a le portes de Fergana, on sé del cert que tindré allotjament assequible amb registre.
Però la gerra freda me l'enduc quan fets 40 km, i esperant estar a prop de la cima, em diuen que falten 50 km i creuant 2 túnels. No estic d'humor, arrossego cansament, i necessito arribar a Fergana avui.
Decideixo aturar un vehicle. Es tracta d'un camionet amb 2'individus molt joves. El que condueix es diu Khabull i té 22 anys, el seu germa Ibragim 16. Resulta que transporten síndries des de Chiraqchi a Andijan. Carreguem la mula i les alforges, per tant, sobre les síndries, i prenc lloc enmmig dels dos a la cabina del camionet. Mentre avancem amb lentitud per una pendent dura, els explico la meva història. Estan encantats de tenir un guiri amb el que conversar i distreure's de tantes hores de viatge, perquè van sortir fa 2'dies.
Al cim es posa a ploure a bots i barrals. La carretera és un torrent, amb pedres i brutícia arrossegats. Estic veient que m'he escapat d'una bona.
Ens cruspim una síndria a la cabina, els ensenyo les fotos del meu viatge, els dono algunes lliçons d'espanyol, escoltem música. Realment són uns joves molt agradables. Em sap greu saparar-me d'ells a l'alçada del desviament a Fergana.
Estic a la vall de Fergana i el paisatge és majoritàriament pla i ocupat per cultius de raïm, i altres fruites. Aquí es produeixen moltes de les fruites del país, encara que no síndries com m'han ensenyat.
Rodo per una carretera secundària més ben asfaltada que principals que he agafat. Em veig obligat a ficar-me dins d'una casa quan passa una tempesta i cau un diluvi.
La carretera, principal, ha quedat inundada en alguns trams, i acabo fent surfing amb la mula. Estan recollint fruita dels camps i la posen al voral de la carretera. Una dona em regala prèssecs i albercocs que acaba de collir.
A Fergana tinc el contacte d'un guesthouse, però no l'adreça, només una vaga referència d'on està gràcies al noi que porta l'alberg de Tashkent.
Com no me'n surto, ni preguntant. Truco a Tashkent. Per sort, el noi és el primer a agafar el telèfon. El poso en contacte amb una nena que he aturat prèviament perquè em donés un cop de mà. Estan una estona conversant. La nena m'acaba assenyalant l'edifici que justament tinc al davant, del qual treu cap una dona fent gestos amb les mans. És la propietària del guesthouse. Estic salvat una altra nit. La darrera abans de sortir d'Uzbekistan, espero.

Els ciclistes uzbeks que tornaven a casa