Dia 75 Khiva

A les 5 de la matinada no puc resistir llevar-me. He passat la nit en la terrassa de l'hotel i el Sol està sortint. Vull veure com s'eleva per damunt les muralles de la ciutat blanca de cúpules turquesa.
Al Sol el segueix un fort vent que del desert transporta sorra. Una calitja omple tota la ciutat. Els ulls piquen, la boca té gust a terra, la tablet negra es torna blanca mentre escric en el bloc.
Els ciclistes que han de marxar carreguen les seves mules. Jo observo. Avui torno a descansar. La posada a punt és retrassa, si no són les alforges que no tanquen, és aquell guant que no apareix, o els bidons que els falta aigua. Són les molèsties que em trobo sempre quan em faig l'equipatge. Ara sento que és part de ser un rodamón. Imprescindible per continuar endavant.
M'acomiado de tots ells. Rodaran junts a Urgench per prendre un tren a Samarcanda.  Llavors, els holandesos enfilaran cap a Tadjikistan, junt amb la parella francesa. Els suïssos en  direcció a Fergana i Kirgistan. A ells potser el torno a veure en el futur.
L'hotel queda quasi buit. La parella belga, jo, i un jove suís. Amb en Benoit, el suís,  aviat ens posem d'acord per explorar la ciutat emmurallada.
Traspassar la seva porta és entrar en el passat. Un laberint de carrers empedrats, madrasses a cada cantonada, minarets dominant les altures, cúpules turquesa com barrets sobre les parets blanques. Cada element està perfectament integrat,  i distribuit. En total 50 edificacions ben conservades que formen l'escenari real  d'un conte de les mil i una nits.
Passem tot el dia entre els seus murs. Ens sentim estranys. Com en un món que no és el nostre. Tenim la sensació que en  girar la cantonada podríem trobar un faquir, en mirar a l'interior d'una madrassa a un talibà ( estudiant )repetint els versos del Corà , o  sentir el muetzí des de dalt dels minarets.
Evidentment no passa res d'això, sinó més aviat grups de turistes d'arreu del món són amb qui ens creuem. Amb algun d'ells escolto el català. Van amb guia que omple l'espai buit de les sales amb històries sobre la gent que vivia, i com vivia. I sorprèn saber que aqui també hi ha misteris irresolts. Un d'ells és  la tinta usada en la decoració de les rajoles. Conserva la seva vivesa malgrat el pas del temps. Mentre les que es van utilitzar en la restauració de les parts deteriorades s'ha perdut. Quin ingredient desconegut oculten? Sang de camell?
El enigma envaeix tot. Més quan no portem cap tipus de guia, i el govern uzbek no es molesta a posar panells explicatius ni en uzbek. De cobrar sí que són ràpids.
Milers de fotos podria fer si no és que la bateria de la càmera s'esgota. Khiva meravella, hipnotitza, inflama la imaginació.
A la nit esclata una tempesta amb trons i llamp. La llum de l'hotel i del carrer desapareixen. Khiva continua brillant. Deixo d'escriure i vaig a veure de nou el  minaret de Kalta Minor treient el seu cos per sobre la muralla per darrera vegada.

Despuntant el Sol per sobre la muralla

La ciutat dels contes orientals