I la pluja no triga a fer acte de presència durant la nit. Afortunadament, havia estat previsor i m'havia traslladat des de la meva tenda a una iurta disponible en l'espai de l'alberg.
El matí arriba amb un cel ennuvolat i una agradable temperatura. Es podria dir que fa fresca. La parella teutona són els primers a posar-se en marxa. Quedo amb ells que els atraparé més tard. Primer vull esmorzar.
En els primers quilòmetres em sento entusiasmat. Fetes les reparacions necessàries a la mula estic més tranquil. Dos dies descansant i menjant sense gastar estic més energètic. Amb un país que descobrir estic més motivat.
Osh es troba a la vall de Fergana que correspon a kirguizistan, sortir d'aquí significa haver de superar les muntanyes circumdants. I la carretera comença a empinar-se des del principi. Torno a recuperar les sensacions que tenia a Armènia. Paciència, buscar estar el més confortable possible, aturades freqüents, menjar i beure cada dos per tres. Per sort, la lliçó la tinc ben apresa. I el que podria escapar-se del meu control, l'estat de la carretera, em deixa satisfet, asfalt llis en la majoria de trams, i un voral per mi sol. Dic això perquè no trobo gent esperant que una marshutka el reculli, o buscant compartir el viatge en un cotxe particular, tal com passava a Uzbekistan. Ningú. Ni cotxes em molesten.
Com estava previst arribo a l'altura de la parella ciclista alemana. Van més carregats de pes que jo,i sobretot no els agrada fer tirades llargues. Els avanço i continuo. Estic convençut que ens tornarem a veure, potser no avui, però sí un altre dia.
Em vec obligat a buscar refugi quan cau un ruixat. Aprofito per menjar aixoplugat sorta una petita parada d'autobusos.
El paisatge és espectacular. Muntanyes verdes s'alcen a banda i banda. I en les faldes,a tocar de rius cabalosos, campaments de iurtes amb ramats de cavalls o vaques.
Kirguizistan no em decepciona. És el que buscava. I fins i tot acaba fent un Sol radiant. Pel camí em trobo amb un altre hoste d'Osh. El també ciclista és un italià de nom Patrick que com jo viatja en solitari. Va sortir dissabte,però una averia el va obligar a tornar a Osh diumenge. Decidim fer pinya i rodem junts. A les portes de la forta ascensió al port ens aturem al que sembla un llogatet de menjar. Només ens poden servir pa, kumiss (llet fermentada), massa àcida pel meu gust; i crema de llet per sucar el pa. Força precari, però és el que té presentar-se sense avisar.
El següent és el coll de muntanya. Ens veiem arropats per grups de nens que surten al nostre pas. Hi ha quitxalla a tot arreu, i ens criden des de l'alt del les parets de les muntanyes. A vegades només els sentim perquè no veiem d'on vénen els seus hello.
El port no és tan terrorrífic i el coronem sense desgastar-nos. Ara espera una baixada fins a Gulcho.
Mentre ens tobem estirats a les portes del market bebent unes birres, una dona ens ofereix allotjament en una iurta d' un campament dissenyat per estades turístiques. Pactem el preu i anem cap allà.
Per sopar torno a tenir pasta de fogonet, encara que aquesta vegada cuinada per un italià. Resultat satisfactori. La pasta estava al dente.
Foto finish
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada