Dia 81 Fergana-Osh (126 km)

Avui sí. Avui deixo Uzbekistan i entro en un nou país totalment desconegut, encara que amb molt interès. Crec que és dels països que des del principi em causen més curiositat. Envoltat de veïns amb més ressò internacional, aquest petit país destaca per la bellesa dels seu paisatge de muntanyes nevades tot l'any, i de valls verdes amb poca densitat de població. I alguns dels seus habitants encara practiquen el nomadisme i es mouen buscant pastures pel seu bestiar i dormint en iurtes.
Em poso en marxa aviat, la jornada serà maratoniana. Tot i així, perdo una bona estona intentant trobar una botiga oberta. Això d'haver de comprar aigua embotellada és un maldecap. Però és un mal necessari.
Rodo amb la idea d'arribar com més aviat millor, per això no m'entretinc gens. La carretera està de la meva part. He de donar-me pressa perquè serà un dia molt calorós també.
La primera parada la faig a un petit market per comprar alguna cosa per esmorzar. Quan demano kurt, les boles fetes amb llet i amb gust a formatge, m'envien a la botiga del costat, que ven tabac. No sé com ha arribat el dependent a la conclusió que el que més  convé a un ciclista és fumar. Afortunadament, el malentès queda en una anècdota, i m'acaba regalant unes xocolatines que costen més del que he comprat.
A 20'km d'Osh, segons el rètol, m'aturo a dinar. Entro en un restaurant a menjar el meu últim àpat. Demano plov i em contesten osh.  Dic que , en efecte , vaig cap a Osh avui, i es posen  a riure. Torno a demanar el plat de plov, i em treuen altre cop el tema d'osh. Repeteixo que sí, avui vull arribar a Osh. I tornen a riure. No és fins que un individu fa de traductor que acabo sabent que plov es diu osh en uzbek. Doncs sí, estic anant a la ciutat amb nom d'arròs amb carn.
El Sol castiga, però surto del refugi que és el restaurant. Em queda passar la frontera, i a més a Kirguizistan tinc que avançar una hora el rellotge. El que no tinc previst és que la carretera s'acaba  i em trobo en una pista de grava i pedres. Desconcertat pregunto. No hi ha pèrdua, tot recte. Sí, però, i l'asfalt? El carros tirats per un ase van més ràpids que els cotxes.
Després de malmetre la meva esquena, arribo a la frontera. Sembla tancada. Uns camioners a les portes em diuen que no temi i que truqui que sí que hi ha algú. M'aproximo i aviat em surten uns militars que m'obren les portes.
A l'aduana he de  tornar a omplir el paper de declaració de diners i béns. Només he de copiar el que porto quan vaig entrar posant menys diners.  Els d'hisenda del país no sé quan em diran si és positiva o negativa.
Passo la prova de l'escàner i el registre del meu equipatge també. Només resta passar per la taquilla final on un paio em mira amb lupa el passaport i finalment em posa el segell de sortida. I ja puc marxar. Em quedo perplex. Cap menció als  registres dels allotjaments que tenia a la mà. He estat de sort o potser era tot un invent per causar por als turistes? No vaig quedar-me a preguntar-ho.
A kirguizistan ni es molesten a revisar l'equipatge. Em posen el segell d'entrada i m'informen del darrer resultat de la selecció espanyola. Canvio els soms uzbeks per soms kirguis i cap a buscar l'alberg.

Amb el jovenet amb el qual vaig travessar el tram de pedres cap a la frontera

Els camioners de la frontera

Lenin viu a Osh!