Dia 61 Teheran

En Masud m'ha aconseguit un transport econòmic cap a l'aeroport. No es tracta, evidentment, d'un oficial, sinó d'un veí que fa treballets com aquests sovint. A les 7 de la tarda és l'hora convinguda per marxar. No molt aviat, i amb prou antelació. El vol és nocturn, surt a les 2:35 en direcció a Bakú on fer escala per prendre l'avió directe a Tashkent. En total 13 h en les quals visitaré 3'països.
El matí el dedico a empaquetar els trastos. Faig inventari del que tinc per veure si em pot faltar alguna cosa. He reservat alguns rials per compres última hora. Comprar quelcom de menjar pel trajecte, i una nova bateria pel mòbil. Després de tants anys, la bateria del Nokia 2670 no aguanta ni un dia. A recordar pels pròxims viatges: no dur material  envellit.
Quan arriben en Masud i en Mohsen  a les 9:30h, ens passem l'estona parlant del resultat de la final de champions, fins que en Mohsen treu el seu tema preferit de sexies girls .
Com és el meu últim dia amb aquesta parella tan entranyable, decidim fer un dinar conjunt. Jo preparé el menjar, mentre ells es posen realment a treballar. A petició d'en Masud, preparo una truita espanyola. Els ingredients són fàcils de trobar. El problema acaba sent la paella. Queda tot enganxat . Tot i així, aconsegueixo donar la volta a la truita sense tirar per terra la feina. El final és més semblant a un trinxat de patates, ceba i ous. La gana que duem tots, despertada pel bon olor, fa que no tinguem problemes de menjar amb cullera aquella barreja groga.
Acabat el menjar prenem posicions per fer la becaina diària. En el meu cas, en la taula de l'esquerra utilitada per posar les peces de roba abans d'etiquetar-les.
Passats els 30 minuts de la migdiada els meus companys tornen al seus afers: consulta del mòbil per saber què s'han perdut en aquest temps. Com no em trobaran a faltar durant una estona m'escapo al coffenet proper. Vull veure si algú se'n recorda de mi i l'audiència del  bloc no ha decaigut després de la llarga travessa per Teheran.
Quan torno al taller em trobo al Nigel i a un ciclista turc. Tots dos viuen amb en Masud i la Marian. En Nigel entestat a tirar recte per Turkmenistan i posteriorment rodar a 4000m d'altura per la Pamir Highway a Tadjikistan. El xicot turc no pot triar i retorna al seu país per culpa d'una averia greu en la seva mula. S'acomiaden tots i em quedo sol al taller esperant el transport.
Amb una puntualitat anglesa arriba el taxista pirata. El seu nom és Mahsen i condueix un peugeot 206. No té ni idea del que ve a recollir. Quan veu la caixa de la mula pensa posar-la sobre el sostre. Afortunadament, no apliquem el seu pla, perquè la caixa entra pels pèls dins el cotxe. Amb els diners a la mà arranca amb presses.
Durant el trajecte a l'aeroport faig jo més de conductor que ell. No para de mirar el seu mòbil malgrat anem per autovia a 130 km per hora. En Mahsen com qualsevol iranià,   diu que està enamorat d'Espanya i que serà el primer lloc a visitar quan tingui un visat de sortida.I quan això passi, diu que anirem de festa tots dos junts.
Arribem a l'aeroport amb música espanyola sonant en el mòbil d'em Mahsen. El tio cepat em pregunta si vull companyia doncs són les 8 només. Li dic que no cal, que ja ha complert la seva missió amb èxit. Em fa una abraçada efusiva i marxa.
A l'aeroport internacional imam Khomeini no tenen wifi. Política del govern em diuen. Canvio els darrers bitllets de rials per dòlars, i busco un lloc còmode on passar les darrers hores a Iran.

Jo, en Masud, i en Mohsen a punt de dinar

(Quasi) Truita de patates 

Masud fent la migdiada

Mohsen dormint en la taula de treball

En Mahsen traient la caixa de la mula del cotxe