Dia 78 Tashkent-Angren (108 km)

Em llevo aviat i amb poques ganes de pedalejar. Trec el cap a fora i vec que està núvol. La previsió del temps ja anunciava un dia tapat, amb pluja a la tarda. Em poso a fer l'equipatge sense pressa, esperant que algú de l'alberg es llevi, i això que és obert 24h. Esmorzo amb companyia d'unes nenes, que també s'han llevat aviat, mentre mirem disney channel. A les 9 i per insistència d'altres hostes, algú del personal apareix per preparar l'esmorzar. Jo demano que l'emboliquin per endur-me'l.
Surto a les 11h amb una temperatura boníssima per pedalejar. No obstant, es posa a diluviar. He de parar vàries vegades per buscar en el fons de les alforges la roba impermeable que no usava des d'Armènia. Em passo hores dutxat per una constant pluja, travessant bassalts com oceans, i esquitxat pels vehicles que em passen.
 Arribo un punt que estic extenuat i m'assec en un banc on em quedo dormit. Quan desperto, la mula no ha anat enlloc, i la pluja continua. Em noto les cames fatigades, però. Reemprenc la marxa i la carretera per primera vegada a Uzbekistan s'enfila. Vaig cap a les muntanyes, com es pot veure a la llunyania.
No sé si és tant temps d'inactivitat o que la cosa és més exigent del que tenia en ment, però he d'aturar-me constantment a menjar i repossar. No em trobo a gust.En d'altres ocasions , podria posar fi a l'etapa, però necessito arribar a Angren on hi ha un lloc oficial on fer-me el maleït paper de registre que em cal.
A les portes d'Angren trobo un hostal. El preu em sembla raonable, llàstima que no em poden fer el registre d'allotjament. El propietari m'indica que he d'anar a l'hotel de la ciutat, evidentment més car.
A Angren em diuen que hi ha 2'hotels. Vaig a un i quan arribo, després de donar voltes, em diuen que està tancat. M'envien a l'altra. He de retrocedir. Vaig desorientat, no hi ha cap senyal, i està enfosquint. Trobo l'hotel finalment. Fa pinta de ser pulcre, i car pel meu pressupost.
A la recepció un tal Seguey em diu que està complet. Li senyalo que és tard i que no tinc cap altra lloc on anar. Que en un racó faig, només serà 1'nit. Em respon que no i que vagi a un altre hotel. Al carrer és fosc i no hi ha més hotels que sàpiga, li contesto amb serietat. Més que un lloc, m'interessa el registre, per això no cesso en insistir. El paio acaba cedint perquè em diu que ara sí hi ha una habitació disponible, encara que sense dutxa. Accepto, el preu és assequible. Ara bé, quan em demana el passaport i els registres en els altres allotjaments, aprofita per tancar-me de nou la porta. Ha vist que tinc alguna nit sense justificar i s'acull a això. Li dic que és problema meu, però que si avui no tinc el registre serà culpa seva. Estic exasperat. El paio es tanca. Li suggereixo que truqui a la policia si no ho veu clar.  No. Que em deixi parlar amb un superior.  No.   Doncs que em posi per escrit que es nega a registrar-me. No.Perdo els nervis i acabo insultant-lo. Amb els crits s'ha reunit gent al nostre voltant. Marxo donant-li la bona nit a aquell mal parit.
Estic per tornar al primer hostal  quan uns clients de l'hotel em diuen que coneixen un altra hotel i que em poden portar. Accepto ràpidament. Carreguem la mula en el maleter i jo i 4 uzbeks ens posem en marxa. Acabo sabent que són treballadors de la planta de fabricació de cotxes Chevrolet que hi ha a Andijan.
Hem de preguntar a alguns locals per trobar l'hotel. Sembla que és poc conegut. Quan arribem ens surt a rebre una comitiva entre empleats i clients, encuriosits per la meva arribada i tant tard. Al front del suposat hotel, una dona russa elegantment vestida, l'única dona per cert.  Em fa la sensació de què estic en un burdell. La dona, a sobre, em demana un preu astronòmic. No em deixo intimidar i li faig una contraoferta. La dona em baixa el preu, però no el que vull. Trec el passaport, i abans de donar-li li ofereixo un altra preu. Accepta.  I tindré el meu registre. Buff!  Per fi, són les 9 del vespre i estic cansar, afamat, brut. Quan ja canto victòria, un dels taxistes em diu que pagui la carrera. No fotem! No vull tornar a discutir, així que trec la càmera de fotos i els demano que fem una tots plegats com a germans. S'avenen quedant conformes.
Ara sí. Puc anar a descansar. La dona , ja perduda la seva postura freda, m'invita a compartir el sopar que tenien abans que els interrompíssim. Durant el qual m'entero que altres espanyols s'havien allotjat en aquells apartaments. Per això no sonava a ningú que fos hotel, ni té cap

Dia passat per aigua. Avui sobrava i tot!

Els taxistes d'Andijan