Avui estic d'aniversari, fa 2 mesos que viatjoes. En els meus anteriors viatges mai havia passat de les 3 setmanes. I no sento fatiga. Només inquietud per no saber que menjaré, on dormiré, amb qui em trobaré a l'endemà. La mateixa sensació que arrossego des del primer dia. I porto 60 dies! Una inquietud que enlloc de ser un desavantage, m'empeny a ser atrevit i superar els obstacles que apareixen. Una inquietud que està només dins el cap majoria de vegades. Potser és el preu a pagar per viatjar amb plena llibertat, havent de prendre cada dia desicions i rebent les conseqüències que se'n deriven. I si això és una pena, un gran viatge com aquest val la pena, els beneficis superen amb escreix qualsevol desavantatge.
Necessito connexió a internet, i no vull anar a robar el wifi de restauarats des del carrer. Així que m'encamino a casa de la Marian, en Masud, i ara del Nigel. A les 9:30h del matí encara dormen. I avui és dia laboral! No he Traspassat la porta que en Masud em diu que ja no tenen internet. Ahir es va tallar la connexió. No acabo de saber si per averia, o bé perquè han deixat de pagar el servei. Almenys m'inviten a esmorzar.
Deixant de banda el tema d'internet, surto de la casa dels meus amfitrions a la cerca de la caixa per la mula. A la botiga em trobo una dona amb el xador negre comprant una bicicleta de la marca Giant. Potser la caixa que m'enduc és la de la bicicleta que acaba de comprar.
Volia pedalejar fins l'aeroport i un cop allà empaquetar la mula. No obstant, després dels consells de la Marian, i de què mani a en Masud (quin tros de pa de tio) a ajudar-me a buscar una persona perquè em porti a l'aeroport per un preu raonable, decideixo empaquetar la mula i no treure-la fins uzbekistan. L'exercici em porta una estona, o la caixa és molt petita, o la mula ha crescut. Tinc que desmontar tant que deixo la mula feta un nyap.
Amb la moto en Masud i jo anem al club ciclista. Avui xerrada d'una rodamón. És la Fariba Bakhshayesh, i explica com va estar 3 mesos sola viatjant pel sud-est asiàtic. No miro la hora com la darrera xerrada, perquè ella ha estat més atenta i acompanya la xerrada amb fotos de l'aventura. La tinc al davant amb el cabell cobert i amb peces de roba llargues, mentre la dona de les fotografies apareix en samarreta curta i shorts! Malgrat el monzó plujós que va enxampar, era feliç, estava vivint lliure.
No tinc ganes de cuinar, i decideixo ser víctima del fast food. El primer lloc que vec hi entro. L'especialitat, un entrepà amb tomàquet, cogombres amb vinagre, hamburguesa, pizza, pollastre, i salami. Amb les bossetes de ketchup i mahonesa acompanyants. Amb la bomba calenta em dirigeixo al refugi. M'aturo a les portes d'una fruiteria. Els productes descartats del dia es troben sobre la vorera , i sé per experiència que no cobren per ells. Agafo una bossa de pomes, el fruiter entusiasmat per tenir un guiri em vol fer passar a dins i invitar-me a çay. És tard i no tinc claus, li dic que un altre dia. I m'acaba regalant també dos melons.
Demà segur cap a l'aeroport i menjar molta fruita. El que passarà de més, al final del dia se sabrà.
La rodamón iraniana
Tres plats en un entrepà!
Fruita regalada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada