Dia 17 Giresun-Akçaabat (119 km)

La veritat és que estic negre d'aquesta carretera. I no només ho dic en el sentit d' estar fart, sinó que tant la mula com jo acabem plens de sutge del fum. I quan es tracta de creuar un túnel, la dificultat és doble: no hi ha ventilació i la il·luminació és quasi simbòlica.
Per això avui he decidit fer una tirada llarga i cremar quilòmetres. Ara estic a uns 200 km de la frontera, amb la qual cosa el diumenge podria dormir a Georgia. Tot dependrà de com aguantin les cames (de moment sense queixes) i el temps, plujós avui i demà.
La sortida de l'ögretmenevi d'avui s'ha retardat a causa de la meva gula matinal (menjo com si anés a ser el meu últim àpat) i sobretot a raó d' una pobre dona que no volia deixar-me marxar sense acomidar-se. Ella plantada davant la mula no parava de repetir-me alguna cosa que en el meu mini dixcionari de català- turc no constava. Així que veient que la cosa no funcionava, la dona treu el seu smartphone i utilitzant el google translator aconsegueix el que hagués estat impossible, almenys per mi: que vigili i que tingui molta cura, llegeixo. I m'acaba donant un pastisset, encara que no me l'havia guanyat. Li dono les gràcies de tot cor, o com diuen per aquí: eyvallah, posant sempre la mà dreta sobre el pit.
I a fer quilòmetres i més quilòmetres sense cap altra interès. Hi hagut un moment que en un costat de la carretera tenia el mar i en l'altre la neu, al cim de les muntanyes de l'interior. Moltes benzineres després, m'aturo a dinar en un raconet per no cridar l'atenció. Babau de mi. És apropar-se el primer curiós que quan veu que no sóc un sec alemany, sinó ispanyol, comença a donar veus i, a treure el mòbil per trucar a algun amic, fins i tot. I jo amb el menjar a la boca encara, rodejat de públic, tal com un espècie rara d'organisme. I per quins set sous, algú acaba traient una tassa de çay del no-res.
Intento dormir a l' ögretmenevi d'Akçaabat, però sense motiu em diuen que yok! Insisteixo i em planto allà. Ha començat a ploure i no vull marxar sense lluitar. Em deixen palplantat una hora, fins que apareix un dels gerents, amb corbata i traje. Torna a dir-me que yok i llavors em fa preguntes. A cada una li dic que tinc gana, fred, cansat, a veure si respon amb quelcom amable. Res. El tio que erre, que erre, amb que ekonomi türkie, güzel, superb i altres gaites. Quan para de ploure agafo i surto, que són les 20h, i tinc gana. Buscar un otel (aquí són sense h) i a menjar. Demà altra cop a la carretera.

Neu a la vista

Kalesi a Tirebolu

Tatuatge ciclista