Dia 27 Hagpat-Port a prop Spitak (91km)

Aquí a Armènia també funciona allò de què el que no es menja avui, queda per demà. I per l'endemà! Ni la gana matinera que tinc podria acabar-se aquells plats amb les restes del sopar passat. I la Sra. Bartush encara hi afegeix unes patates bullides, i uns talls de julivert escaldats. El vestit de ciclista es va quedar petit.
Abans de.partir d'aquella casa de "xocolata" la dona no va estar-se de donar-me més menjar per la travessa. Tant la mula com jo no ens podiem moure.
L'entrada a Armènia no podia ser més prometedora. Poc sabia que les coses  canviarien en poc temps. Només sortir de Hagpat la carretera tant plàcida fins allà es converteix en una rampa sense fi. La vall es tanca i l'única sortida és ascendir per la paret dels cingles. I abans d'arribar amunt, ja he pait el sopar, esmorzar, i faig mà de les provisions que m'havia donat la Sra. Bartush, i que quasi rebutjo. Estic ara convençut que van avisar- me, però no vaig comprendre,així que van optar per donar-me menjar tot i veient la meva limitació.
A pas de cargol, vaig remuntant els revolts de la.carretera.La meva ascensió és pletòrica veient com camions resten aturats a mitja pujada, i els seus conductors intenten refrigerar els motors amb aigua agafada de la muntanya.
L'odissea és èpica quan creuo túnels i torno a l'era de les.cavernes : ni llum, ni asfalt, simplement coves!
Estic tan amunt que ja vec la neu. El paisatge és escarpat, sense arbres, és realment un altre món.
 Així apareix la ciutat de Vanadzor. Un nucli gris de blocs de formigó envellits acceleradament per les.dures condicions d'aquelles altures. M'aturo el temps essencial per buidar la bufeta i segueixo.
 El camí és un rodar per un altiplà envoltat de muntanyes nevades i paisatge buit, on no hi falta el vent bufant de cara. Després de vàries aturades ficant mà a les provisions, arribo a Spitak. No és millor que Vanadzor, però m'aturo a un forn de pa-cafeteria on demano algo sòlid de xocolata i per veure el més fort que tinguin. Amb sorpresa no em serveixen vodka, sinó black coffee, que quasi es.pot masticar. Aquest beuratge, no es pot dir cafè, em dóna el dopatge necessari per.pedalejar, i la mestressa del local l'empemta per marxar ja que tornant del lavabo ja m'havia deixat les coses al carrer. Abans, però, jo ja li havia deixat un regal al lavabo.
I de nou amb aire en contra, al que s'afegeix la pluja, i quan la cosa no podia ser pitjor vec la senyal d'anunci d'un port de 8 km.  I com tenia gana, la mateixa que arrossegava tot el dia, i havia encara claror decidexo buscar un lloc on plantar la tenda, no.havia altra.
Buscant és quan em topo amb el que és un magatzem abandonat, que em serveix per estar resguardat del vent i mirades impertinents. Abans de fer-se fosc cuino el sobre de pasta amb una llauna de tonyina, que juntament amb pa i nous son el sopar. I per tenir uns bons somnis em preparo una infusió acompanyada d'una pasta de.la.Sra. Bartush. Quina dona més santa!

La Sra. Bartush i el Sr. Rafin.

A tocar de la neu

Vanadzor

Hotel Magatzem