Dia 21 Batumi-Vani (132 km)

Deixo endarrer una ciutat on he passat un dia molt diferent al que estava acostumat: pasejar, anar a menjar de restaurant elegantment vestit, tenir una conversa de més de 1 minut amb algú, fer el ronso. I també reflexionar sobre el que he fet i deixo endarrera. He gaudit moltíssim a Turquia, tot i les nombroses etapes exigents i el trànsit molest. Em quedo amb la imatge de la costa abrupta, verda i el mar infinit tot i ser un petit mar interior. I sobretot amb el caràcter de la gent, molt desenfadat, curiós, extrovertit, però cordial amb el nouvingut i sempre disposats ells a donar un cop de mà a algú com jo perdut en tantes ocasions. Trobaré a faltar el çay, aquell moment per compartir unes paraules, unes rialles, una intenció de comprendre un a l'altre.
Surto de Batumi amb nostàlgia, i aviat es converteix en amargor veient l'estat infernal de la carretera. I és que en molts llocs no hi ha asfalt! L'única carretera i no és més que un camí per on circulem tots, camions, cotxes, marshrutkes, vaques, porcs,gossos i altres bèsties: conductors eixalabrats que avancen en revolts, intenten veure quants vehicles poden superar d'una tirada, etc. I el govern sembla que no vulgui posar ordre veient la falta de senyalització per avisar.
Afortunadament, des de Kobuleti encamino cap Ozurgeti i el trànsit diminueix molt. Encara em piten, però puc gaudir dels sons que m'envolten. Estic enmig d'un paratge de camps de pastura, arbres flanquejant la.carretera, turons amb casetes blanques,i molta aigua. Rodar es converteix en un fruir dels sentits. Vaig lent, aturant-me per contemplar amb paciència tot. Un altra cosa a destacar són les nombroses creus i esglésies que van apareixent aqui i allà. Ara que de gent ni rastre.
 Coronant un petit port m'apareix al davant la imponent serralada del Caucas gran. Treu la respiració. Estic amarat de tot l'espectacle natural de Georgia.
La carretera em torna a posar en estat d'exitació, apareix el primer rètol que indica una distància i em diu que Kutaisi queda a 30 km. Portava ja més de 100 i eren les 6 de la tarda. Opto per anar a sopar i seguidament continuar rodant fins on pugui. Acampar és possible aquí. Trobo gent al carrer que em fa aturar, intercanviem noms, fem mímica, poca cosa. En un altre poble, algú em crida en anglès, paro, podem entendre'ns! Diu que en el següent poble hi ha un hotel. Corro, es fa fosc. A l'entrada pregunto a uns homes amb uniforme de bombers, em senyalen a una dona a l'altra banda del carrer. Parla anglès. M'indica l'hotel, però un dels bombers li diu quelcom. Ella tradueix dient que l'home em lloga una habitació per 10 laris la nit. Accepto. Vaig a l'adreça que em diu on m'esperen. Allà em trobo a un home de 50 anys. Només parla georgià o rus. M'ensenya l'habitació, la dutxa i em diu que seran 15 laris. Li dic que tinc gana. Es posa a fer el sopar: una espècie de farinetes acompanyades amb formatge que treu d'una olla amb líquid. Al final està bo. Després ve la seva dona i em prepara un çay. Quin gust! Ja més relaxats, puc conèixer més aquell home. Es diu Lui i té un fill a la universitat. Li encanta el formatge i té vaques de les que treu la llet. I coneix algú que parla espanyol! Em passa el telèfon de l'Erakli, un georgià que va viure a Espanya. Parlem llarga estona i quedem per demà.
I el dia acaba amb noves amistats.

Churchkhela

En Lui i l'Erakli (dreta)