Dia 22 Vani-Surami (124 km)

A les 7 del matí el Sr. Lui ja em volia fer fora. Sense rentar la cara ja estava amb la mula i els trastos en el carrer. Sort que la seva dona és una santa, i mana a casa, ja que no només aconsegueix que el Sr. Lui canviï d'idea, sinó que també vagi a comprar l'esmorzar per tots dos. De nou,  ambdós asseguts a taula amb propies tasses de çay i omplint l'estómac amb aquell formatge ranci del sopar juntament amb pastissets recent comprats pel Sr. Lui. La seva impaciència es evident ja que posa fi aviat a l'esmorzar cremant-se la llengua amb el çay encara calent. Jo, sense fer cas, em menjo un tros de formatge més i prenc un altre pastisset.
Finalment, apareix l' Erakli, i mig carrer assabentat de la meva estada, i la fem petar una estona. I l'Irakli decideix acompanyar-me amb el cotxe a la sortida del poble perquè aquí si ets forani et fots perquè , o bé no hi ha indicacions, o bé estan en alfabet georgià i és com veure una pintura abstracta.
Si la carretera principal fa que estiguis en tensió , circularper vies secundàries resulta un descans. Fins que et trobes perdut i t'adones que el mapa que dus és incomplet. Preguntes i si un diu dreta, altra diu esquerra. Al final tires d'intuïció i eureka! La sort em sonriu, malgrat acabo a la carretera maleïda de automobilistes bojos.
 I enmig de la caravana de vehicles em creuo amb un rodamón i la seva mula. Es tracta d' en Wang Jun, amb auest nom només podia ser xinès. Em diu que fa 9 mesos! Que va sortir de casa seva , que ha visitat 15 països, i que vol veure tot el món. Estic aclaparat, el tio m' ho explica com si fos un acudit. Intercanviem correus i ens desitgem bon viatge. Podeu seguir la seva història, sense perdre la meva, al  facebook 46478145@qq.com.
A Zestafoni estic fins els cull... i decideixo fer parada i recarregar energies. Vull fer 60 km en 3 hores. Possible, sí, probable, no com així passa.
És segurament l'etapa més dura de Georgia, ja que per arribar a Tblisi cal creuar la serra de Likhi que uneix el gran Caucas al nord amb el petit Caucas al sud, dividint el país en dos.
Em trobo jo a les 3 de la tarda amb un Sol que torra pujant entre muntanyes. Em sentia petit, molt petit. I amb molta set. I quan portava 55 km  apareix el maleït port amb rampes del 8%. Ni plorar podi, com anava de deshidratat. I les cames ni es movien. En moments així, trobes a faltar companyia. I toques sostre quan primer et surt un gos emprenyador bordant-te a 1metre, i després et topes amb un túnel de 1760 m.  Llavors es quan pares i agafes aire. Sortint de la carretera s'entén. Beus, menges i et dius que si pedalejar és el que t'agrada, què pressa hi ha. Passat el daltabaix mental supero el túnel per una carretera  que , tot i enfilant-se per sobre dels 1000 metres, em permet abstreure'm del sorollós trànsit.
El Sol ja està baix, jo mort de set i gana, i no sé encara on dormiré, però demà continuarem que no hi ha dos dies iguals.

Wang Jun, el rodamon cap a Occident

Tblisi, primer, després Erevan