Dia 59 Teheran

En Masud em ve a buscar a les 6:45 h per portar-me a fer una volta en bicicleta per la ciutat. Com és divendres, festiu a l'Iran, té el dia lliure, i jo,  ganes de treure la mula.
Si a mi aquests dies sedentaris m'han fet apujar de pes, a la mula tot el contari, està més lleugera de pressió de rodes.
A en Masud li acompanya en Nigel, l'avi australià és ara l'invitat de la Marian i en Masud. El cas és que el primer  amfitrió que va trobar a Teheran no podia continuar allotjant-lo i li va passar el contacte de la Marian. Aquesta dona s'ha guanyat la fama de rescatadora de ciclistes perduts per Teheran.
Perquè és festiu i perquè la hora és de les que fa mandra moure's , l'avinguda Vali-ye-Asr, una de les artèries principals de la ciutat, està pel nostre total ús. Si de cas, no ens saltem cap semàfor. Si de costum els conductors els ignoren, no els donem més facilitats.
Anem cap al nord de la ciutat, i com més al nord, més amunt, així que ho  fem en pujada, suau, però progressiva. Ens hem de trobar amb altres 3 ciclistes a la meydan-e-Vanak. De camí, fem una aturada per comprar l'esmorzar: barbari (pa) en un forn de pa que només fabrica aquest tipus de pa,  i formatge cremós, que es troba a qualsevol botiga .
Els altres 3 ciclistes no es presenten a l'hora, més aviat s'acaben de llevar quan els truca en Masud. Amb aquestes, canviem el lloc d'encontre i ens dirigim al parc Ab Atash, que vol dir aigua i foc.
 El parc està decorat amb motius mariners, té un faro, imatges de dofins , restaurants en forma de vaixell. Sembla un parc temàtic. Com tots els parcs a Teheran sobta el seu bon estat de conservació i la seva riquesa d'espais tant diferents. Són unes obres d'art a l'abast de tots  els públics.
Els que faltaven acaben arribant. Són uns amics d'en Masud aficionats a rodar en bicicleta també.
El que pensava que anava a ser un tour per la ciutat acaba en un pic-nic asseguts en un dels nombrosos quioscs del parc. Amb migdiada inclosa per alguns. Acabem fent-nos una pila de fotos i desitjant-nos més quilòmetres   en les  pròximes  sortides.
Si arribo al refugi suat no és per l'esforç, sinó perquè la calor és intensa.La dutxa d'aigua freda que tinc no em sap tan greu.
Per la tarda faig migdiada, o bé recupero la son del matí. A la tarda intento quedar amb la Marian, però em diu que té invitats a casa i que no pot. Són familiars, i no rescatats del carrer. A en Nigel no el localitzo. Decideixo sortir i vaig al parc Rãzi, que està a prop.
Aquest parc destaca per tenir  una bassa enorme per la qual naveguen patinets en forma de cigne.
Famílies assegudes a la gespa menjant pipes, molt populars entre els iranians. Grups de joves jugant a ping pong, altres a futbol, també en hi ha que practiquen voleibol. Fins i tot les persones grans s'exerciten en alguna de les màquines públiques per fer activitat física. Si em queda clar una cosa, és que els iranians els agrada fer exercici físic en el seu temps lliure. Tenen evidentment els seus ídols esportius, que són els mateixos que en altres països: samarretes del barça i del madrid són les que més abunden. I potser més de les primeres.