A l'Orient sobre 2 rodes: Dia 31 Semaravan-Vaik(79 km)

Un nou dia amb una cosa segura, que des d'avui fins el darrer dia a Armènia m'esperen les etapes de muntanya, probablement les més exigents de la meva vida. I no tenia ni un bon esmorzar per començar. El dia abans no vaig ser prou previsor de fer-me amb un bon i suculent aprovisionament d'aliments, especialment xocolata.
Intento abandonar aquell ranci motel i em trobo amb la porta principal barrada. Això ja era més semblant a camp de concentració penso. Busco el carceller Gary, així es deia el paio amb el qual vaig tractar ahir, i em surt una dona en barnús que em diu si vull cafè. El que vull és fotre el camp d'una vegada li dic. Llavors parlant amb un tio de l'interior de la caseta em diu que vagi cap a la porta que no problem. Torno allà i em trobo amb una espècie d' Igor, el servent, home de les claus d'aquell nefast lloc.
De nou a la carretera vaig a buscar aigua que segur que no em sobrarà. I comença la pujada amb una bona recta que no té fi. Estant així em passa un comboi militar. Darrere dels camions, els.soldats m'interroguen sobre la meva nacionalitat i on vaig. Ells van al front, perquè Armènia torna a estar en guerra amb Azerbaijan pel control de la regió de Nagorno-Karabaj, i l'única via de comunicació amb Armènia és precisament aquesta carretera.
Al llarg dels 17'km de pujada noto el suport de conductors que animen la meva proesa tocant la botzina. Altres, la majoria, per mofar-se.
Jo tossut agafo el.meu ritme i em dic que tot té un final. Després de 2'hores, però, em paro a la vora d'un venedor de pomes junt la carretera a demanar quan falta perquè el.maleït port s'acabi! L'home em fa un regal de 4'de les seves pomes, però el que realment em posa content és dir-me que resta 1 km més de tortura. I així és.
Superat el coll m'enfonso en una vall amb un riu desbordat pel desgel, arbres fruiters, i una temperatura confortable. Sembla el paradís. Apareixen restaurants, complexos turístics, i fins i tot un celler a Areni. Estic en èxtasi. Aviat torno a la.realitat quan arribo a Yeghegnadzor, una desencisat ciutat, capital de la regió. Decideixo continuar.Arribo a Vaik just en el moment de desencadenar-se un ruixat. Em refugio en un forn de pa i tinc la fortuna de sortir amb un pa sota cada braç, un d'ells regal de la dona, a condició que no li fes una foto. El problema és que no tinc espai per.2.en les.alforges. Ho acabo solucionant posant un dels.pans en l'espai que mai s'omple: l'estómac.
I al primer hotel pregunto i quan la dona em diu que té vaques i que podria munyir-les per beure la llet, m'hi quedo. Finalment, em perdo la granja, però al vespre gaudeixo com del sabor d'una llet fresca, pura i amb la seva capa de nata groga. I anant a dormir, la dona em regala un altra vas que em prenc a l'habitació. Al final no he tocat teta, però dormiré com un nadó que s'ha acabat tota la llet.

I es queda curt!