Dia 58 Teheran

Després de 4 dies d'espera, que certament m'han passat ràpid gràcies a la bona companyia dels altres 2 refugiats, avui toca enllestir la feina. Esmorzo amb pressa i vaig a buscar el metro. Em conec al detall tot l'itinerari, només sortir a la parada de Tajrish agafo el autobús que para més a prop de l'ambaixada. Abans, però, passo per caixa en el banc Sahr,que està just enfront de l'ambaixada. A l'interior de l'ambaixada, totes les finestretes estan ocupades, i només som 3 els que esperem el torn. Vec la dona que em va prendre la documentació la primera vegada. En quedar lliure m'hi avanço. Estic frisós per conèixer el veredicte. Segons he llegit poques vegades s'aconsegueix el que es vol , i més quan es tracta del visat per la Xina.
 El món em cau als peus quan la dona em diu que el pagament és d'avui, quan s'ha de fer en un mínim de 24h abans per poder recollir el passaport. Ok, però el rebut de l'ingrés és bo, i jo tinc 40$ dòlars menys. La dona molt comprensiva busca si el meu passaport està en la pila dels fets.  Hi ha sort! Però no tan depress.Em diu que ha de demanar permís al seu cap. Uns minuts amb més tensió que un artificier a punt de desactivar una bomba. I l'home amb cara de xino, corpulent, amb el cabell blanc diu algo que suposo que és un sí perque la dona em torna el passaport. Volia regalar-li un petó, però com el vidre és blindat, acabo per regalar-li uns xiclets. Tinc el visat amb 3 mesos per endavant per entrar a la Xina, i el que pensava impossible, 90 dies de permís d'estància! He aconseguit la puntuació màxima per un ciclista 3+3.
Finalment amb 2 de 3 visats sortiré de Teheran. No em fa cap recança no passar per Turkmenistan. Un país hermètic que només permet 5 dies de visat. Insuficient per veure quelcom. El que lamento és perdre'm agradables moments a 'Iran. Un país on la seva verdadera riquesa no és el petroli, sinó la seva gent.
Vaig a un coffeenet a consultar el correu i imprimir els bitllets de l' avió. I em sorprèn llegir el correu del Wang, el ciclista xinès q u e està rodant pel món , amb el que vaig creuar-me a Geòrgia fa gairebé un mes. Diu que ha arribat a Estambul, i que no pot obtenir un visat per l'espai europeu. Que retornarà a Beijing per poder treure'l en el seu país, i un cop fet agafar un vol cap a Estambul. Quin mareig!  El meu visat per la Xina és un autèntic regal vist el seu cas.
De camí al taller-refugi vec la primera víctima d'un atropellament a Teheran. Un home resta al terra amb l'os de la cama sobresortint per la canya. Em pregunto quantes vegades al dia passa això en una ciutat on els passos de vianants són de decoració.
Al taller els meus 2 companys ja no hi són. Han decidit escapar de ser atropellats, com a mínim,  i voltar per Iran fent autoestop. Tornarant a Teheran només per recollir els visats demanats. Han tingut un record per mi, i m'han deixat una de llurs bicicletes artesanes. Si d'aquí 2 anys continuen rodant i estan per sudamèrica, els he promès que m'hi uniria. Les ganes boges de pedalejarem fan dir qualsevol cosa.
A Teheran ja no em queda res a fer. Esperant el diumenge per tornar a rodar encara que sigui per agafar un avió.
I com a fer anecdòtic, avui m'han robat per primera vegada. O el que seria més acurat en paraules d'un policia, he patit un furt. Algú m'ha fotut l'ampolla d'aigua en un moment que reposava en un banc. Es veu que els xoriços també tenen sed.

Les portes d'Orient estan obertes!

Bicicleta de recanvi!