A l'endemà de la tempesta tenim la roba rentada. I l'esmorzar a taula. I pobre el que digui que està fart.
No podríem abusar més. Ara que sabem que la nostra missió no ha acabat. Ens acomiadem d'en Hassan i la seva dona i partim amb la promesa de tornar a veure almenys en Hassan a Tabriz perquè treballa allà com a taxista.
El rodar per Iran és de nou un altre món. Les cases, els cotxes, i sobretot la gent, ja ens criden la curiositat. Per embrollar més la.troca, resulta que a part de l'escriptura de les lletres, també tenen un codi pels números. La llibreta dels apunts em quedarà petita!
Però aquí també hi ha muntanyes, i coi que són grans! 20'km per pendents irreals, i un vent de cara desmoralitzador em deixen la primera cicatriu. No cal confiar-se. Iran en un dia està resultant més dur que tot Armènia.
Però de nou tenim recompens amb la generositat de la gent. Un home, fins i tot és capaç de prendre una bossa de ganxitos de les mans del seu fill per donar-me-la. I què culpable que em sentia mentre els devorava.
A Tabriz ens empeny trobar un lloc on reposar a gust de la dura jornada. Els holandesos diuen que van a casa d'un amic, així que ens separem. De nou rodo en solitari per un país desconegut, com també ho és on dormiré.
A les portes de Tabriz, em faig ajudar per una banda de noiets amb bicicleta. Els demano si coneixen un hotel, i es dignen a guiar-me. Una altra companyia rodadora! Driblant cotxes, busos, i taxis som 3 els que anem endinsant per la.trama urbana.
La veritat que els.meus 2 escuders van salvar-me d'haver de mirar el mapa, però si he après ja alguna cosa d'Iran, és que són unes persones genials.
De nou rodejat de muntanya
Mareja l'altura!
Costa no tremolar per una foto!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada