Dia 41 A prop de Zanjan-Khorram-Darreh (110km)

Després d'una nit dura,i no només per haver dormit al terra, també per la pudor de peus dels meus dos companys d'habitació, em poso en marxa. Faig els 15 km que falten fins a Zanjan i quan vec una pastisseria no puc frenar la golafreria. He de prendre'm dos tasses de çay per baixar tant afartament. Mentre estic enfeinat en esmorzar tinc la primera persona que amb un educat mister davant em pregunta d'on sóc. Al llarg del dia contaré quantes persones em fan semblant pregunta.
Torno a omplir de provisions la bossa vermella i torno a la carretera. Cotxes,camions, motoristes, tots em piten i em saluden. Un no pot ni pixar discretament. El pa de cada dia a Iran.
Un clamor en els budells m'obliga a aturar-me per fer u a descàrrega. Sortosament, estic a la vora de la primera benzinera que vec avui. No em paro a desxifrar quin és el servei de senyors. A dins la habitual placa turca. A aquestes alçades ja ens coneixem. Amb el paper higiènic que encara duc puc arreglar dignament la cosa. No obstant, la deposició m'observa i no hi ha cadena. He d'agafar la manguera i ruixar com si fos una planta. Amb la poca pressió que té trigo una estona eterna, en la qual no és gens agradable veure com la cosa et recorda el que havies sopat mentre marxa pel desguaç.
Alleujat i amb espai, m'aturo a menjar.No em porta ni de 10 min, la bossa de provisions té un límit. Quan estic a punt de reemprendre la marxa, però, un home em diu que té çay per mi. Assegut a terra, el que m'ofereix és un bon plat d'arròs i pollastre. Mira, les postres em dic.
Ara sí, amb l'estómac ple, continuo. Amb tant tedi i portant 106 km em paro a buscar la companyia d'uns homes. Un d'ells s'esforça en parlar anglès, i no volent acabar la conversa m'invita a casa seva a Khorram-Darreh, així és com conec a l'Ali i la seva família.

Recompte final de vegades que em pregunten el país d'origen: 8

Selfish amb l'Ali i l'Amir, el seu fill.

Sopar en família amb foto final