A l'Orient sobre 2 rodes: Dia 32 Vaik-Goris (104 km)

A les 7 del matí tinc l'esmorzar parat a taula. La Sra. Tatev s'ha llevat amb temps per preparar-me un altre vas de llet recent munyida. I amb cara tristona em diu que no agafi la bicicleta i que em quedi un dia més. Diu que em portarà a fer una visita guiada als llocs bonics del voltant, com Djermuk. Li responc que la mula em trobaria a faltar i, a més,fa un dia propici per atacar el port que tinc just començar (això últim no li dic) Em diu que a Sisian trobaré hotel. Li contesto que el meu destí avui és Goris. Em fa amb les mans els quilòmetres que em separen, i a continuació fa amb la mà el gest de pujada. Em recomana quedarme a Vanik de nou, o almenys a Sisian. I jo, que avui a Goris, que sóc molt tossut. Davant la meva postura em diu que mengi i mengi.I amb molta gana!
La Sra. Tatev em va explicar el dia abans com es menja a Armènia el lavash, el pa típic del Caucas. Es tracta d'un pa molt prim, de pocs mil·límetres de grossor amb forma ovalada. Es ven plegat i la seva lleugeresa fa que sembli una tela. Doncs bé, es trien els ingredients que es volen i es tallen en petits trossos, es posen a sobre, i s'agafa el lavash i s'enrotlla en forma cilíndrica. Habitualment es farceix de tomàquet, cogombre, formatge, cilantre. Però és al gust del consumidor. En ser pla i tou fa que sigui molt flexible i permeti la seva fàcil manipulació.Evidentment, així es menja a les cases, perque en els llocs de menjar ràpid s'hi sol posar carn, salses, i fins i tot patates. I s'anomena el plat acabat shauarma a Armènia, o bé dürum döner a Turquia.
Em poso en marxa amb l'estómac inflat i encara tinc 10 km de treva abans del port que em permeten despertar les cames. Sabent el que hi ha em poso el plat petit i la corona més gran i cap amunt. El dia és esplèndid, pocs cotxes, i bon asfalt. Són dues hores de pujada que acaben al Vorotan Pass , a 2344 m. La neu es palpa a la vora de la carretera. A dalt, busco un bar per prendre alguna cosa.calenta i l'unic que trobo és un paio que té una paradeta amb cebes tendres i bolets. I amb el fred que fa s'espera dins el cotxe! No seria millor que venguessis una beguda calenta tros d'ase?
Em poso tota la roba que tinc i em llanço a baix. El descens és increïble, no per la pendent, sinó perquè em trobo havent de driblar forats de l' asfalt, operaris de manteniment de carreteres intentant posar pegats, els vehicles d'aquests, i evidentment ramats de vaques i ovelles. Vaig més lent a la baixada que quan pujava.
M'aturo a la cruïlla amb Sisian. Un rètol m'indica que falten tan sols 25 km a Goris. I són les 12h. Mentre prenc un te ben calent, un paio em mira desconcertat. Ell està prenent un gelat mentre fa un Sol que cega. Sí, però el cos el portava destemplat. Estant així vec que creua davant meu un individu amb una bicicleta tant carregada que gairebé no es veu. No para. Em pregunto de quin país deu ser aquest boig i continuo amb lrs mevrs coses.
I quan reemprenc la marxa em trobo el maleït vent de cara. I si fos poc, la carretera es converteix en una maleïda muntanya russa desproporcionada. Faig 24 km i no es veu res a l'horitzó, excepte el individu sobre la seva muntura que també va lluitant contra el vent. L'atrapo i em trobo davant de la figura d'un rodamón d'un altre temps, un temps molt llunyà veient el desgast personal i de tot el msterial. I és que l'envellit home que condueix tal demacrat vehicle em diu que porta 5 anys viatjant! Ara que el que em sobta és quan em diu que encara resten 18 km a Goris. Sent l'únic lloc habitat pels voltants ajuntem forces i pedalegem plegats. Aviat es desferma una tempesta que ens fa alentir. Una pluja intensa ens cega, el dia es torna negre, i un fred intens em recorre el cos. I Goris no arriba. La companyia d'aquell estrany, tant enigmàtic, em va ser de gran ajuda en remolcar-me fins a Goris.
I a l'hostel que estava buit ens ajuntem amb la Agatha, una polonesa que viatja per lliure amb la seva motxilla. I un català, una polonesa, i l'avi australià , encara que amb la tralla de quilòmetres i països podria ser de qualsevol lloc, i de nom Niguel; acabem el dia brindant: un amb una pepsi, un altra amb un vas de vodka, i el darrer amb un çay. Endevineu qui es qui?
Per cert, no em vaig estar de trucar ala Sra.Tatev per dir-li que no es preocupés, i que sóc un tossut i estava a Goris, amb fortuna, de moment.

Mirada endarrera del camí escalat