Dia 48 Isfahan

Ens llevem tard amb molta mandra. Això de no tenir una llarga jornada sobre la bicicleta per endavant fa que perdem la disciplina ràpidament.
La calor apreta a fora. Avui com ahir la temperatura a Isfahan estarà pels 30 °C. Aquesta calor deixa derrotat fins i tot abans de sortir.
En Farzad i la Salome no dubten en agafar les seves mules i sortir a veure altres parts de la ciutat. En canvi, jo em quedo al pis fent feina. El dimarts marxo cap a Teheran amb la missió de treure tants visats com pugui i em fa falta planificar l'estratègia.
La parella iraniana torna al pis deshidratada. No han pogut fer ni la meitat del que pretenien.
En el meu cas, he vist que em farà falta molta paciència per treure els visats, paciència que es pot traduir en dies estancat a una ciutat que no estima els ciclistes, ni qualsevol esport, degut a la pol·lució existent.
Al vespre quan l'aire és menys calent trec a passejar la meva mula. He quedat amb en Mohsen per acomiadar-me a la mesquita Lotfollah. Després d'esperar una bona estona i de trucar-lo sense resposta decideixo fer una volta per la jungla urbana. Amb el tour que vam fer ahir junts, crec que ja puc atrevir-me sol. Amb motos en direcció contrària, cotxes fent marxa enrera quan els plau, semàfors que no es respecten, i dones al volant tan tapades que poc deuen veure, fa del passeig un circuit d'obstacles.
Reposo en un dels magnífics parcs de la ciutat. Els iranians han creat uns jardins de l'abundància en aquest territori àspre. I es retorcen sobre la gespa verda i fresca amb devoció. O es fan selfish devant les  fonts, passegen coberts per l'ombra  de grans arbres, compren un gelat en els milers de gelateries que hi ha.
Aquests espais són un oasi dins el caos del trànsit. De tornada compro fruita, vull preparar una macedònia fresca pel vespre. Tot i que porto temps en aquest país i vec coses que ja no em sorprenen, sí que ho és el fet que em donin la mà com si fos un personatge important quan vaig a comprar.
Al vespre, amb els meus companys de pis, ens acomiadem de la família d'en Rasoul i en Reza, que tan bé ens han acollit. Em torno a veure omplert d'atencions, mentre els meus dos companys semblen invisibles. En Farzad em diu que els iranians són més oberts amb estrangers que amb locals. I es veu que va arribar a fer 15 peticions d'acollida en la comunitat ciclista de warmshowers d'Isfahan abans de rebre resposta només d'en Rasoul.
Veient el meu punt a favor, demano a en Rasoul que m'expliqui com fer-se membre de warmhowers. La seva idea passa, doncs, per fer-nos un selfish i penjar-la al canal de la comunitat amb el missatge de petició d'acollida. És un individu amb molta popularitat , a banda de bromista, i creu que em pot fer d'avalador.
No rebo cap resposta a la meva crida al finalitzar aquesta entrada, però la carta que necessito per tramitar el visat uzbek arriba. Ara sí que tinc molta feina a Teheran!

La porta entrada al basar (un de tants)