Dia 40 Miyanhe-A prop de Zanjan (127km)

Em poso a rodar a les 9 després d' esmorzar. Als primers quilòmetres noto que la bici fa uns sorolls massa forts que no em deixen estar pel paisatge. Així que decideixo tornar a Miyanhe perquè la vegi un doctor. Busco en JJ, però la seva tenda està tancada. Vaig a la del costat, que pertany a en Malid, un amic seu. Li explico el problema i immediatament es posa a trucar un amic, que diu que entén de bicicletes. Al cap de res es presenta aquest, li dic el que passa, se la mira de cap avall, i fa una trucada. Passat una estona apareix una furgoneta, dos homes més. Salutacions, ullada a la pacient, i tots cap a la furgoneta. La mula i els 5 acompanyants en una carrera pels carrers bulliciosos de Miyanhe cap a cal mecànic.
Descarreguem la mula i un dels integrants corre a buscar el mecànic mentre esperem a fora. Vianants es detenen al nostre voltant curiosos. El mecànic triga, sembla que no li agrada que l'interrompin de la seva feina. A fora la munió de gent va creixent. Al final surt el mecànic, fa un test ràpid, i dóna el diagnòstic: la mula està bé.  Però massa oli a la cadena. Tot són comentaris. Jo insisteixo que faci una prova més concluent. El mecànic puja, i roda una estona. El silenci torna a imperar en els congregats. Quan ha acabat la prova, és resfirma i torna al seu lloc. Falsa alarma sembla.
Retornem a la tenda pel reste de les coses. Allà ens trobem amb en JJ. Em diu que si vull un mecànic de debò he d'anar a Zanjan, que aquí són curanderos. Em deixa amb dubtes. Però són les 12 i el pròxim destí en la fulla de ruta en Zanjan. Som-hi doncs. Foto del grup companyia de la mula i a pedalejar.
Els quilòmetres passen lentament. La calor és forta. I el vent, sempre present des de que sóc a Iran, em frena. A les 7 de la tarda i 127 km estic que no puc. Em paro a el primer restaurant de carretera del dia i m'empasso tot el que em posen. M'entero que Zanjan és  a 20 km, però no tinc cap gana de moure' m. Vull quedar-me encara que dormi a la cadira. Entra un altre home, també sopa, i parla francès em diu. Fantàstic! Fem intercanvi de experiències, i llavors aprofito per demanar-li que pregunti a l'home del restaurant si em puc quedar. Accepta! I no a la cadira, sinó a la sala amb catifes on preguen. Avui em toca fer la meva pregària, per agrair que existeixin els iranians.

La companyia de la mula cap al mecànic