Amb presses d'arribar a Teheran per deixar-la el més aviat possible. No tinc cap gana d'estar en una metròpoli, i aturat per culpa de la burocràcia diplomàtica.
Abans de partir cap a l'estació m'urgeix trobar un cable del carregador de recanvi. El que duia s'ha partit i no puc carregar cap dels meus aparells elèctrics! Aquesta baixa s'afegeix a la invalidesa de les ulleres de sol, amb un dels braços trencats. La operació no fou senzilla, però amb cola i cinta americana sembla que sobreviurà per veure altres etapes.
El cable, però, no té salvació i em llanço pels carrers de Isfahan a la recerca d'una botiga. Com trobo a faltar els xinos en aquest moment. Aquí no hi ha hiperxinos, sinó petites botigues iranianes, amb productes made in xina. El problema és que tots els del gremi estan en el mateix carrer,els de productes de la llar en un carrer, els de material esportiu en un altre, els de joies ben juntets. O trobes totes o no trobes cap de la que busques.
Afortunadament, enganxo una botiga de mòbils oberta. L'home em treu varis carregadors universals polsosos. El primer que provem no funciona. Li ha arribat la obsolescència sense sortir de l'embalatge. Provem el segon i s'encén la llum!
Amb nova energia vaig cap a l'estació d'autobusos barallant-me per l'espai amb cotxes, motos, busos i tios que tiren de carros.
Arribo a l'estació just en el moment de sortir el bus. El mateix conductor amb presses posa la mula sencera al maleter i perquè no es maregi fa una muralla al seu voltant amb altres maletes. Un treball fi. I és que es tracta d'un autocar vip, sense enterar-me fins que prenc seient i em donen beguda i un kit de barretes energètiques. Potser per sobreviure en el desert si patim un accident?
Els 400 km cap a la capital discórren la mar de bé. Quan anava cap a Isfahan en la mula i veia els autocars ja ho deia que els viatgers no se'ls escalfen les orelles com a mi.
El bus es va ficant amb lentitud dins la trama urbana i jo amb les neurones accelerades pensant qué fer perquè no tinc cap pla quan em baixi del bus.
Recuperada la mula de les profunditats del bus decideixo buscar un hotel per passar la primera nit i a l'endemà amb calma buscar un altre allotjament.
La trobada amb ciclista local canvia les coses. Li demano com a camarada si em pot portar a un coffee net. Amb fermesa em guia pel caos circulatori a un lloc on poder tenir accés a internet. Quin gran home aquest Reza! Em va salvar part de la vida.
L'altre va ser la comunitat de warmshowers. Amb accés a la xarxa vaig veure una resposta a la meva crida de SOS. Un parell de trucades i ja tenia a la mà l'adreça d'un pis d'acollida per ciclistes. No obstant, tenia menys d'una hora per arribar-hi. El cor em tornava a bategar a 100 com quan una estona abans driblava cotxes per Teheran.
Preguntant i consultant el mapa de Teheran, que per fortuna duia des de casa, tinc una creu. Està lluny, però és en baixada tot. Agafo bé el mapa i a tornr-hi. Amb el neguit inicial pel volum de trànsit, ara, en canvi, em trobo anant en sentit contrari i sense casc en una carrera desesperada.
La fortuna m'estima perquè em dona un cop de mà al ser tot baixada i en línia recta. I són els amables iranians els que m'acaben donant el carrer exacte. Truco a un interfono i la veu reconeixible que surt d'ell és com música celestial! Ho he aconseguit!
La Marian és la dona que m'obre. Membre de warmshowers em donarà allotjament pel temps que calgui. Temporalment, però, hauré de fer-ho en un taller seu dormint al terra i sense dutxa. No m'importa, estic a Teheran, tinc on dormir, i sobre el mapa els meus objectius: ambaixada uzbekistan, i la de la xina. Demà ens veurem les cares.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada