Van partir el setembre del seu poble dels Alps amb un tàndem. Creuaren Alemanya, Àustria, Eslovènia, Croàcia, Montenegro, Albània i Grècia. Aquí decidiren canviar el tàndem per 2 bicicletes individuals. Continuaren per Turquia, Geòrgia, Armènia, i han acabat a Teheran buscant treure els visats de Turkmenistan, Uzbekistan, i Tadjikistan. No tenen pressa, evidentment. I no sempre van en bicicleta. A Grècia van estar un mes fent autoestop per viatjar. Han treballat en granges a canvi de la manutenció. I omplen part del temps fent manualitats que després venen. I molts plans per endavant. Entre cullerada de iogurt amb all i bocí de barbiri (un tipus de pa) em detallen que pensen arribar a Austràlia fent autoestop a algun barco. Un cop allà trobar un treball remunerat per fer diners. I a continuació saltar a Àfrica, o bé a Amèrica. Amb tots aquests pensaments i una bola del món a la bicicleta del Dylan, es veuen entusiasmats i imparables.
Els deixo que vagin a prendre una dutxa, que molt els fa falta, i prenc el dia per visitar la zona del basar. Com és divendres, festiu a l'Iran, no hi ha molts comerços oberts. Sí, en canvi, famílies i grups de joves que aprofiten el dia per sortir i menjar alguna cosa ràpida dels llocs de fast food. Amb la riquesa d'ingredients que té la cuina iraniana, i només es veuen hamburgueses, frankfurts, pizzes, i entrepans regalimant salses. El seu atractiu és el preu, moltes vegades més econòmic que la fruita. Una llàstima perquè la fruita és abundant i molt bona, com que m'estic inflant de meló, quan no em menjo mai.
El Sol castiga i busco refugi en un parc. Els parc iranians, ja ho he dit en altres ocasions, són una selva de frescor i olor. On no s'estalvia aigua. Massa,potser. O a Teheran no passa com en altres ciutats perquè aprofita l'aigua que prové del desgel de les muntanyes amb les que llinda al nord. A través de canals que corren de nord a sud, l'aigua baixa pels laterals dels carrers i banya als arbres plantats. No hi ha gondoles en els canals, però una mala trepitjada i pots acabar amb les sabates xopes.
La xafogor és intensa, així que em busco un lloc amb wifi per posar-me al dia. Es tracta d'un restaurant amb plat únic: kebab amb arròs. Només hi ha empleats, trastejant els seus mòbils, per això dedueixo que deu haver wifi. Quan entro em volen servir el seu plat estrella, però no tinc ganes de més carn rostida. Demano per beure i el password. Avui no faran gaire caixa amb mi, ni amb ningú. Deu ser per això que al cap d'una hora i mitja em fan fora dient que tanquen. Bé, amb poques ganes vaig de tornada a la meu refugi. Rentar roba, llegir, escoltar música, i beure aigua es converteixen en el meu passatemps.
Mesquita Emamzadeh Saleh
Canals urbans
Plaça Tajrish
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada