Dia 35 Kapan-Meghri (73km)

El dia es presenta millor que ahir pel que fa el temps.Ara que no pel perfil. Toca enfronta-se al big one, és a dir, el port més alt en la nostra ruta.
Amb la incorporació d'un nou membre, l'Àlex, ciclista germànic, formen una companyia de 3 per atacar el port. Aviat, no obstant, anem caient un a un. I és que de Kapan fins el cim són 36 km d'ascensió!
El món va quedant petit de mica en mica. Intento endevinar el final de la tortura fixant-me amb els cotxes que m'avancen, però és inútil veient com es recargolen per la muntanya fins més enllà. Busco estar còmode, i per això em protegeixo contra el gèlid vent i vaig ingerint petits snacks energètics que em donen escalfor i la dosi de sucre per mantenir el ritme.
La neu desfeta en torrents d'aigua que baixen per les paret inunda la carretera, i en algun punt ha provocat una esllavissada. No obstant, la carretera és oberta, com a única via de comunicació amb Teheran seria una ruina pel país. I és que observant els camions que m'avancen noto com van buits cap a Iran, mentre els que em topo venint d'Iran van carregats. Armènia és un importador de productes iranians, tenint les fronteres amb Turquia i Azerbajan tancades.
Els últims metres s'obren com un passadís reservat a les estrelles. El Sol brilla després d'estar absent, la carretera condueix en suau pendent, i un aire de cua dóna ales. La culminació de tal gesta és sensacional. La fatiga enorme.
Prenc el meu temps per canviar de roba, menjar, i immortlitzar el moment.
Baixant el món torna a canviar. Em venc en una regió subtropical amb arbres fruiters, aigua, i gent en màniga curta, mentre jo vaig amb gorro de llana.
El dinar l'he de preparar jo, i sap a delicatessen malgrat ser de super.
Esperant els meus 2'companys em topo amb dos holandesos també en bicicleta. Al vespre som 5 rodamons compartint les darreres cerveses  abans de creuar la frontera cap a un país novament islàmic.

Al cim d'Armènia!