Gasto els meus últims drams en un platan, o més ben dit la dependent és l'únic que em pot donar a canvi. D'Armènia tindré sempre el record del seu paratge salvatge, el platan em dura el que trigo a sortir de la botiga.
Amb una companyia de 5 ens dirigim a la frontera vorejant el riu que fa de frontera natural. A 36 km queda Meghri Pass, el coll envoltat de cims nevats.Aquí la calor no ens deixa respirar. El paistge és sec i dur. Un lloc oblidat sinó fos per la frontera.
A l'aduana armenia em miren el passaport amb lupa. Quan vaig entrar-hi no es van prendre tantes molèsties. Sort que érem pocs els que marxàvem.
El passaport va d'una mà a l'altre,a tothom amb qui ens creuem ens el demana, empleats de frontera sense altra ocupació. Som una expedició massa nombrosa altrament.I així sense enterar-me acabo amb el segell d'entrada a Iran. I un feix de bitllets que no sé on posar, el canvi millor que l'oficial.
Són les 2 i només hem fet 10m a Iran. Amb un termini de 30 dies de visat, ja toca moure's. Tanmateix, la calor és asfixiant. La temperatura està per.sobre els.25 graus, i la carretera fa, com és habitual, pujada.
Havent patit el.fred a Armènia, sembla que hauré de patir la calor a Iran. Pensant amb l'aigua que necessitaré a partir d'ara, el meus pensaments es transformen en una tempesta de trons i llamps impressionant. El que ens cau a sobre en un moment es més aigua que la que havia vist en tot l'any. Amb la roba impermeable no puc fer altra cosa que aguantar sense possibilitat de refugi.
Tanta calor havia convertir en una olla a pressió aquell indret. Ara l'ambient era més agradable, estant xop i refrescat.
La calor, primer, i la tempesta després ens han disgregat. Estic sol. 30'km i arribo al primer poble d'Iran. Tothom em saluda, s'apropa, soc com un alienígena caigur del cel per la tempesta. No tinc que ser l'únic, atès que a d'haver 2 holandesos ciclistes que em precedeixen.
Pregunto i obtinc milers de yes, que no em duen a res. Fins que un noi, amb més llums, va en moto,em porta a una casa. Guaita'ls. Relaxadament veient la tele me'ls trobo. Han estat acollits pel Hassan, un veí que colecciona ciclistes, perquè em prega que em quedi també. I bé que faig, perquè de nou torna a descarregar aigua el cel.
Calents, amb un plat de menjar, i internet. Ens sentim mimats. Ni pensem amb la sort dels.altres 2 membres de la colla, el germànic i l'australià.
El Hassan envia a gent per ells, i finalment són trobats. Malgrat la insistència d'en Hassan, decideixen anar a l'hotel del poble. No estan per parlar amb ningú.
Així que som 3' ciclistes pescats de la pluja que dormim ben acutxats per en Hassan i la.seva dona. Una parella no amb fills, sinó amb 3 ciclistes que ens mengem tot el que ens porten com a bons nens.
A Iran amb barba i barret
La frontera, un punt calent
La llum cap a aKharvana
Família nombrosa a Iran
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada